Melcior Comes: “S’hauria d’atacar més l’extrema dreta per pallassos que per feixistes”

BarcelonaVist des de fora, en Simó Diarte és un home privilegiat: blanc, heterosexual i benestant, treballa en una multinacional de la comunicació, compra en botigues gurmet i viu de vendre fum. Des de dins, però, habita en la desgràcia. L'home que va vendre el món (Proa), la darrera novel·la de Melcior Comes (sa Pobla, 1980), és la història d'un publicista a qui una candidatura d'extrema dreta li ha pres les idees per triomfar. En una Barcelona venuda al turisme i a l'ús massiu de les dades personals en favor dels poderosos, Comes fa transitar aquest protagonista pel caos polític i social. Turbulent i angoixant, el viatge d'en Simó és un periple narratiu intel·ligent que posa contra les cordes la seva moral i que retrata una societat regalada al poder.

Com definiries en Simó Diarte?

— És un triomfador fracassat, un personatge molt significatiu del moment que passem. Viu dins del privilegi, és un intel·lectual corporatiu, però alhora un desgraciat, no té una felicitat íntima. Ha estat un mal pare i un mal marit. Ara intenta posar-se en un lloc una mica millor, busca redimir-se a través de l’amor. La novel·la va de la crisi personal d’aquest individu, amb molta trama de la seva vida íntima però també de la professional. Fa feina en una multinacional de la comunicació i es veu obligat a treballar amb la candidatura populista, governada per un intel·lectual que va ser molt important per a ell. M’interessava la dinàmica hamletiana d’un personatge dins d’una cort putrefacta. Ell es veu en l’obligació de decidir què fa davant d’aquesta estructura de poder, si s’hi torna o es deixa portar.

El poder és un vell conegut de les teves novel·les. Sobre la terra impura (2018) girava al voltant d'un imperi de sabaters i Tots els mecanismes (2022) retratava la corrupció política i social. Què hi trobes?

— En el fons, el poder el té qui el vulgui agafar. A la gent li fa por, però després hi ha un seguit de persones sense escrúpols, o directament amb ambició, capaces de dir: “Sí, jo aniré fins allà i tocaré totes les tecles”. Els que s’hi senten atrets ja són d’un determinat perfil que em sembla molt interessant, des del punt de vista dramàtic i narratiu. 

En aquesta ocasió qui remena les cireres és un partit d'extrema dreta que acapara vots a Barcelona. Per què t’interessava explorar aquesta ideologia?

— Mediàticament, l’extrema dreta és la que més ha sabut veure i aprofitar-se del moment que vivíem. Els últims deu anys ha proliferat. Sempre diuen el mateix. No hi ha cap matís d’originalitat ni de diferència. I funciona. L’extrema dreta ha anat a comprar el discurs com qui va a comprar una pizza prefabricada, que ja està feta i només s’ha de posar al forn, escalfar-la i vendre-la. Ho trobo fascinant. No hi ha cap mena de personalitat ni d’intel·ligència afegida. Porten cent anys fent el mateix populisme, que podria derivar en feixisme, però que també es pot limitar al que és: una estratègia per ocupar les institucions i repartir-se el pastís d’una manera clientelar, enganyant el màxim nombre de gent possible.

Et preocupa?

— Fins a un cert punt, perquè, com diu la novel·la, és ridícul. S’hauria d’atacar més l’extrema dreta per pallassos que per feixistes. Els tractem com si fossin genis del mal, quan són els últims de la classe. S’han après unes consignes i s’adrecen als últims de l’altra classe per fer majories. Expliquen els mateixos mals acudits que s’expliquen en altres llengües. L'inici de tot això és la dreta d’Aznar, que va començar a parlar com la dreta nord-americana. Allò va ser el ferment pretrumpista. Després ha vingut el que ha vingut.

En Simó xoca frontalment amb la seva filla per una qüestió íntima –és incapaç de comunicar-s'hi– però també ideològica, perquè ella forma part del moviment que vol acabar amb l'extrema dreta.

— La Mita és un personatge més radicalitzat, capaç de boicotejar un acte universitari per no deixar que parlin els altres. Aquí també hi ha un debat molt interessant sobre la llibertat d’expressió. Fins a quin punt han de contribuir les universitats perquè vingui certa gent a dir certes coses, encara que els empari la llibertat d’expressió? I qui ets tu per decidir qui pot parlar i qui no? Són debats que s’han de posar damunt la taula i que es veuen molt diferent segons les generacions. 

Tot plegat transcorre en una Barcelona amb canals venecians i ciutadans que van amb màscares. Hi veiem els mals de la ciutat del present, com ara les grans masses de turistes i l'absència d'identitat, però portats a l'extrem. Per què la transformes així?

— És la Barcelona d’ara convenientment deformada per explicar millor la Barcelona d’ara. He accentuat certs trets, com ara la rendició a l’espectacularitat, a l’arquitectura d'aparador. Moltes vegades he sentit dir que Barcelona és com Venècia, que ja és buida d’italians. Si el futur és Venècia, per què no portar els trets de la ciutat aquí? Barcelona també es buida de barcelonins, que no poden comprar-se un pis.

Com vius tu la ciutat?

— Exactament igual que en Simó, amb aquesta alienació que a vegades trobo divertida i a vegades desesperant. És un lloc que ja no pots sentir com a propi. Està molt desdibuixada, ja no sembla la capital d’una cultura i d’un país nacionalment vertebrat. Tot el que es fa no té cap sentit des del punt de vista nacional i identitari.

Hi ha dues peculiaritats que destaquen en la novel·la. D'una banda, l'ús d'un narrador en primera, segona i tercera persona pràcticament de forma simultània. De l'altra, els diàlegs d'escenes diferents intercalats, com un batibull de veus que contribueixen a crear aquesta atmosfera de caos en què està immers el protagonista. Quins reptes formals et vas marcar?

— Com a escriptor cal fer coses diferents, no convencionals. Si vull ser un escriptor no excessivament banal ni obvi, m’he d’arriscar i provar maneres de narrar una mica peculiars. La variació d’escriure la novel·la en present en primera persona i a vegades adreçar-me al personatge en segona em sembla estimulant per al lector i fa que la novel·la sigui més literària. Els diàlegs entrecreuats responen a la mentalitat de fons del llibre. Aquest caos de consignes i veus és, en el fons, com mirar Twitter, en què un diu una cosa, l’altre una altra i tot ho vas llegint sense saber què vindrà després.

Quina creus que és la imatge que deixa la novel·la sobre la nostra realitat?

— La literatura, en el fons, té una ideologia. Ha de mostrar-los als lectors que són lliures, que hi ha marge de maniobra per fer coses, que algunes es poden decidir i canviar. No hi ha un fatalisme que s’imposi sobre teu. Sempre podràs decidir de canviar alguna cosa, encara que sigui mínima. Aquí recau la nostra identitat, la nostra personalitat, la nostra llibertat i la nostra capacitat de viure. Recordar-ho contínuament és el que ha de fer la literatura.