Melcior Comes (sa Pobla, 1980) és un dels novel·listes més consistents i virtuosos de la literatura catalana. Sobre la terra impuraés la seva setena novel·la. Sensual, tràgica i intel·ligent, és una història plena de cobdícia i amor, d’ideals nobles i baixes passions

Sobre la terra impura (Proa) presenta tot un ventall de relacions paterno-filials complicades.

Una novel·la no es fa a partir dels personatges, sinó a partir de les relacions entre els personatges. Aquí un dels tipus de relació que jo volia explorar era el que hi ha entre pares i fills. A l’hora de fer un llibre, és important escriure sobre allò que no portes bé. Per exorcitzar-ho o per aprendre a portar-ho millor. Treballar literàriament el que et burxa és el que et permet fer un llibre en què hi hagi alguna cosa autèntica.

La família protagonista, els Verdera, antics falangistes d’Inca, han muntat un imperi amb el negoci de la sabata.

Moltes novel·les nord-americanes importants tracten el món de la indústria, i tenen una dimensió sociològica i econòmica que m’agrada i m’interessa. El de la indústria de la sabata és un tema que em cau a prop. A l’escola d’Inca on anava, molts dels meus amics eren fills de treballadors i de gerents de fàbriques de sabates. I als anys 90 vaig veure els tancaments de fàbriques, les deslocalitzacions, les vagues... Avui a Inca, com s’explica a la novel·la, ja només hi queden fàbriques que fan sabates de luxe.

T’has documentat a fons.

Sí. M’ha preocupat trobar el vocabulari exacte de tot el procés de confecció de la sabata. Si escrius un llibre, l’has d’escriure amb el llenguatge que descrigui d’una manera més precisa i acurada la realitat que retrates. Jo, del meu pare, n’he après a desmuntar les coses i a aprendre com estan fetes.

Una de les escenes més trepidants de la novel·la és una en què es mostra amb detall el procés de confecció d’un parell de sabates.

El repte és aconseguir relatar una escena avorrida, o explicar una qüestió espessa, d’una manera atractiva, entretinguda. El subtext d’aquesta escena és el protagonista esforçant-se per quedar bé amb el seu pare polític. Fabrica una sabata, però és una escena molt psicològica.

L’acció transcorre en el present, però una subtrama s’ambienta en la Transició, i hi ha un diàleg en què les sabates són usades com a metàfora política.

Sí. El vell falangista Verdera diu al seu fill, Higini, que amb la mort de Franco tothom farà veure que tot ha canviat i que ara manen uns altres, però que en realitat no serà així. “Que li diguin democràcia i Constitució, si volen -diu-. Però, al final, una sabata és una sabata... Ells es pensen que és nova, però només deixarem que en canviïn els cordons. I el nus el farem nosaltres”.

Dos dels teus sants patrons novel·lístics són invocats a la novel·la: Honoré de Balzac i Philip Roth.

El que més m’interessa de Balzac són els seus personatges monomaníacs. Justament, el personatge de l’Higini té l’obsessió de les sabates i no pensa en res més. És molt balzaquià, això: té una determinada missió i tot ho subordina a ella. Pel que fa a Roth, recordem que la relació entre pares i fills és un dels temes rothians per excel·lència.

Estilísticament, en canvi, no hi ha semblances.

Balzac té frases de 500 paraules, que de vegades queden pomposes. Jo vull escriure amb més nervi. Roth també té una duresa que jo no tinc. Jo vull que la meva prosa sigui més juganera, més efervescent. Encara que, en qüestions d’estil, a la fi cadascú fa el que pot.

Al cor de la història hi ha la desaparició d’una núvia la nit de noces. És material de thriller gòtic.

El risc més gran de la novel·la era que aquest element argumental fos inversemblant. La novel·la és realista, però aquest esquer argumental -la desaparició d’una noia angelical- és un clàssic de la novel·la policíaca. Jo he intentat evitar que fos inversemblant fent que aquestes parts siguin les que estan escrites d’una manera més complexa. Com que són les que tenen una càrrega melodramàtica més forta, són les que estan narrades amb més veus i amb més plans temporals entrecreuats. La nit de noces, per exemple, al final de la primera part està narrada des d’un únic punt de vista i sembla una escena banal. Després la reprenem, però, des de diversos punts de vista, i veiem que de banal no en té res.

Un altre element recurrent en la teva novel·lística, i que aquí reapareix, són els escacs.

Una partida d’escacs és com una novel·la. En tota història, hi ha blanques contra negres. Les novel·les tenen protagonistes i antagonistes, igual que les partides d’escacs. En una partida, tu mous i l’altre mou i tu tornes a moure. Una novel·la funciona així, també: el protagonista fa una cosa, un secundari en fa una altra, un altre personatge en fa una altra... El deure d’un novel·lista és dissenyar una partida d’escacs memorable. Jo tinc els meus personatges sobre la pàgina igual que el jugador d’escacs té les peces sobre el tauler. I cada personatge té un tarannà i uns moviments diferents: en Quint és una torre, n’Isaac és un alfil, la reina seria la Blanca, n’Higini, naturalment, és el rei...

¿I el narrador protagonista quina peça és?

Un alfil negre, que entra i surt. O potser és un simple peó que s’imagina que serà dama. Si t’hi fixes, les arrencades de les novel·les de Balzac consisteixen a explicar al lector quines peces tenim sobre el tauler i quina mena de tauler tenim. La partida no comença fins a la pàgina cent. Això és tot el contrari del que han fet els novel·listes del segle XX, i del que faig jo, perquè el lector, avui, no suportaria una presentació com la de Balzac. Quan, al principi de la meva novel·la, un oncle del protagonista narrador li explica amb tota mena de detalls els antecedents de la família Verdera, el narrador precisament li diu “Prou Balzac, tio” per demanar-li que vagi al gra.