BarcelonaPer a l'escriptor i metge Maksim Óssipov (Moscou, 1963), la situació a Rússia era tan insuportable que poc després que comencés la invasió d'Ucraïna va fer les maletes i va marxar del país, acompanyat de la seva dona i un dels seus fills. Instal·lat a Berlín, l'autor de llibres de relats com El crit de l'ocell domèstic (2016) i Pedra, paper, estisores (2022), tots dos publicats en català a Club Editor i traduïts per Arnau Barios –l'últim es pot llegir a Asteroide en castellà–, prova de recomençar la vida lluny de casa.

Va venir a Barcelona aquest gener a presentar Pedra, paper, estisores. Tres mesos després, la seva vida ha canviat molt.

— Quan vaig venir ja deia que hi havia la possibilitat d'una guerra, però tenia l'esperança que no esclatés.

Ha marxat de Rússia per conviccions o per por?

— Per tots dos motius.

Devia ser dur, tenint en compte que allà hi havia la seva família, i hi tenia també la feina i la llar.

— Marxar de Rússia no és cap aventura, sinó un trencament. Si me n'hagués anat als 20 anys hauria tingut més força física, però també més neguit que ara. Per sort, una part de la família ja vivia a Alemanya. Instal·lar-m'hi no és com començar de zero.

Pot escriure, des de l'inici de la guerra?

— Vaig escriure un article en què deia el que en pensava. Era dur, però no crec que l'article m'hagués portat a la presó.

En un dels contes del seu últim llibre, Sventa, un personatge que podria ser vostè diu que les seves preocupacions de fa trenta anys són les mateixes que les d'ara.

— Sí. És un relat de no-ficció, així que podríem dir que soc jo. Aquestes preocupacions que tenia són no embrutar-me la consciència ni vendre'm l'honor, no anar a parar a la presó, i és una por compartida amb molta gent, perquè és fàcil que t'hi tanquin...

També diu "no deixar passar l'oportunitat, quan arribi l'hora, de marxar per sempre".

— Exacte.

Què ha de passar perquè torni a casa?

— Hauria de canviar el règim polític, és a dir, que Putin deixés de governar.

La seva animadversió per Putin ha crescut al llarg dels anys?

— Sens dubte.

Hi va haver algun punt d'inflexió?

— Sí. Recordo el dia que, en una roda de premsa, va explicar que un submarí rus s'havia enfonsat, i tot seguit va somriure. A partir d'aquest somriure, que estava totalment fora de lloc, li vaig perdre el respecte.

Els personatges dels seus contes sovint tenen fe religiosa.

— Sí, la religió hi té un paper important, és una part cabdal de la vida i també de les meves reflexions. Em faria pena imaginar-me la vida futura sense la dimensió espiritual.

A vegades trobem personatges descreguts políticament. El relat que titula el llibre, Pedra, paper, estisores, ens presenta una dona de mitjana edat, la Xènia, que canvia de conviccions segons li convé.

— Aquesta dona del relat és un exemple interessant d'això que comenta i de com es fa servir la religió de forma instrumental. A vegades he vist Putin fent el senyal de la creu a la televisió... i m'esgarrifa. Putin creu en un déu que estic convençut que no existeix.

Els seus relats transcorren a la Rússia postsoviètica de les últimes tres dècades. El pes del passat es converteix sovint en una llosa.

— Després de la història de terror que ha viscut Rússia al llarg del segle XX és normal que això passi.

Els drames hi abunden, a les seves històries.

— Sí, però en això penso que no només hi té a veure que els personatges són russos. A vegades estan condemnats per una maledicció familiar o fins i tot ho porten als gens.

Hi ha personatges, com el protagonista d'Un home del Renaixement, que han aconseguit enriquir-se gràcies a la situació actual del país. A mi m'ha semblat una mica cretí.

— No sé si el consideraria un cretí. És un home que s'oblida que entre el descans i la feina hi ha l'amor. Aquest personatge podria estar perfectament basat en un home real.

La majoria de relats arrenquen a partir de la realitat?

— Depèn, n'hi ha que sí i d'altres que no. Escriure és una professió estranya perquè en realitat no existeix. Hi ha escriptors, això sí, però poden deixar d'escriure durant anys, o fins i tot per sempre. Aquesta por al silenci la sentim tots els autors.

De fet, vostè va començar tard a publicar. En un perfil a la revista The New Yorker del 2019 es recordava que, el 2007, quan ja tenia 44 anys, era "un metge que no exercia la medicina i un escriptor que no havia publicat ni una línia".

— Aquell any va canviar la meva situació. Sempre havia portat un diari, on apuntava els meus pensaments. Un capellà, amic i mestre que va acabar sent el meu pacient va morir, i com a homenatge vaig donar a la seva vídua tots els fragments que tenia escrits sobre ell. La dona els va portar a una revista francesa ortodoxa i el van publicar amb molts canvis. Em vaig enfadar molt.

Què va fer, llavors?

— El vaig portar a una revista literària de Moscou. Es van interessar per mi, però em van demanar que escrigués un assaig presentant-me, A la terra natal. Va ser així com, el 2007, vaig acabar debutant per partida doble.

A partir d'aquell moment no ha parat. Ha estat traduït a una dotzena de llengües. I sempre ha publicat contes, cosa que a Rússia no és un problema. Els contes agraden, allà.

— No sé si hi estic gaire d'acord. Em sembla que totes les editorials del món prefereixen que els portis una novel·la. Penso que és així perquè la prosa curta demana més esforç de lectura que la novel·la. La poesia encara és més difícil: per això és tan poc comercial. D'una novel·la, encara que no sigui gaire bona, en pots treure informació de l'època en la qual està ambientada. Els contes, si no són molt bons, no ho transmeten.

Vostè dona molta informació de la fi de l'home soviètic de la qual parlava Svetlana Aleksiévitx.

— No estic tan segur que s'hagi acabat, diria que no se n'ha anat mai del tot.

Ara que és a Berlín, escriurà una novel·la?

— No ho sé. De moment, no.

Quina esperança té a curt termini?

— M'agradaria que Ucraïna resistís l'embat rus i que hi hagi un acord de pau.