BarcelonaVa compartir pis amb Jim Jarmusch, va fer amistat amb Allen Ginsberg i, més endavant, va publicar llibres com Bajos fondos (1991) i Mata a tus ídolos (2007), on explora la història i les escenes musicals, artístiques i literàries de Nova York. Poc després d'editar Retrato underground en anglès va anunciar que començava a fer la transició. Lucy Sante (Verviers, 1954) ha passat per Barcelona per presentar el llibre, publicat a Libros del K.O., un nou recull de textos on vida i cultura s'entrellacen amb habilitat.

Escriu que li interessa investigar sobre les coses poc conegudes. Gairebé no sabem res de la seva infantesa a Bèlgica abans d'anar-se'n als Estats Units. En té cap record que vulgui explicar?

— Recordo un viatge a la ciutat de Spa, coneguda per les seves termes. Vam anar al zoo amb els pares i em va impressionar molt un tigre que es movia d'una banda a l'altra de la gàbia. Era una gàbia amb barrots. Potser és el primer record que tinc.

I de Nova York?

— Ens vam mudar a un barri residencial de Nova Jersey per primera vegada el 1959. No vaig veure Nova York fins que vam haver de tornar a Bèlgica al cap d'alguns mesos. Els pares van voler fer el viatge amb vaixell. Marxàvem el dia de Halloween. Era la primera vegada que veia la ciutat. Era Halloween, que en aquells moments a Europa no es coneixia. Hi havia milers de nens disfressats al carrer. Em va semblar que eren totalment lliures! Potser això va fer que, més endavant, volgués viure a Nova York.

Hi va acabar passant uns quants anys i va convertir la ciutat en matèria literària.

— Hi vaig viure del 1972 al 2000. Llavors me'n vaig anar a l'upstate [el nord de l'estat de Nova York].

La ciutat el va fer fora?

— No. En vam marxar perquè ho volia la meva dona. Acabàvem de tenir el primer fill i ella volia que es criés a fora. A més, jo havia començat a impartir classes al Bard College [a 180 km al nord de Nova York]. No me n'hauria anat, però ho vaig haver de fer.

En algun dels seus reportatges i articles trobem una visió crítica amb la Nova York actual. L'evolució de la ciutat sembla, més aviat, un procés de destrucció.

— Passa en totes les ciutats. És culpa del neoliberalisme. La gent jove ja no pot viure amb dignitat en una ciutat com Nova York. A la meva època era diferent. El meu lloguer costava quatre duros. Hi havia bars, llibreries i botigues de discos on podíem anar. I vivia al mateix barri que els meus amics. Ara, si et quedes a Nova York, estàs obligat a viure molt lluny del centre, no pots fer xarxa amb ningú i cada vegada hi ha menys llocs per anar. Els negocis tanquen perquè és massa car mantenir-los.

Vostè vivia al Lower East Side. Va ser company de pis de Jim Jarmusch!

— Érem amics a la universitat. Vam compartir pis durant dos anys i mig, mentre ell estudiava cinema. De fet, jo actuo en dues de les seves pel·lícules que va rodar com a treball de carrera. Per sort, no es poden veure enlloc.

Un dels seus millors amics va ser Allen Ginsberg.

— Encara el trobo a faltar. Vam viure al mateix edifici durant deu anys. Era un lloc que es coneixia com la Casa dels Poetes perquè, gràcies a l'Allen, s'hi van instal·lar molts poetes.

"Necessitava emancipar-me de la disciplina de l'església i de les feines remunerades sense cap sentit", llegim a Retrato underground: "Volia arribar a la claredat de l'estat mental que la poesia requeria".

— Vaig escriure poesia fins als 20 anys. Llavors em vaig adonar que els meus versos es feien cada vegada més llargs, fins que es van acabar convertint en prosa. Encara em considero una poeta, tot i que ja no escrigui versos.

Va aconseguir fugir de les "feines remunerades sense cap sentit"?

— La meva primera peça signada a la revista New York Review of Books va aparèixer el 1981. Vaig deixar aquella feina quan vaig fer 30 anys. A partir de llavors vaig voler viure només del que escrivia. Al principi va ser complicat, però a finals d'aquella dècada més o menys ja me'n sortia.

Diu que tothom porta "un any gravat al front", que coincideix amb el moment en què va deixar de formar part del present. Quin seria el seu?

— El 1982. Va ser el moment en què els especuladors van començar a comprar edificis per revendre'ls. També va ser un any en què l'heroïna va causar estralls. Molts amics meus van morir o van ingressar en clíniques de desintoxicació. La cohesió social de l'escena de la qual formava part es va ensorrar.

Venia del món del punk i de la no wave. La paraula destruir era important.

— Vam ser una generació marcada pel nihilisme. Això no ens va empènyer a posar bombes: jugàvem amb les idees i intentàvem obrir-nos camí.

Ara escriu sobre la generació anterior a la seva, la que va quedar marcada per The Velvet Underground.

— Vaig sentir a parlar dels Velvet per primera vegada el 1968, quan tenia 14 anys. Els seus últims concerts van ser el 1970: hi volia anar, però la mare m'ho va prohibir. Molts anys després em van proposar escriure la biografia de Lou Reed i, poc després de signar el contracte, em vaig adonar que, en comptes d'explicar els secrets de Reed, el que volia fer era escriure sobre The Velvet Underground i el seu moment històric. El context del Lower Manhattan del principi dels 60 és fascinant i no se n'ha escrit res des de la meva aproximació.

En què se centrarà?

— Era el moment en què s'estava sortint de la generació beat i encara no havia començat el moviment hippie. Es va ajuntar l'avantguarda, la protesta social, l'ús de les primeres drogues psicodèliques i els happenings. Potser eren un centenar de persones, les que feien coses, però van ser molt influents. Nova York era una ciutat especial en molts aspectes. Podies trobar tothom que hi visqués a la guia de telèfons. Per exemple, Ígor Stravinski.

No li va trucar mai?

— No. Era massa tímida.

I ara? Li trucaria, si fos viu?

— Potser sí. Des que he fet la transició he perdut bona part de la meva timidesa.

Va començar la transició fa tot just un any.

— Sí.

Podríem dir que també porta el 2021 gravat al front?

— La transició no m'ha fet recuperar la joventut. Ha sigut un renaixement, això sí.

Va ser una aplicació telefònica, FaceApp, la que li va canviar la vida.

— M'acabava de comprar un telèfon i vaig provar l'aplicació. Vaig modificar una foto per veure quin aspecte hauria tingut si fos una dona. Encara no m'ho explico, però ja no vaig poder parar: vaig anar buscant més i més fotos meves, des que tenia 12 anys fins al present, i canviava el meu aspecte. En comptes d'esborrar-les, que és el que hauria fet en qualsevol altre moment de la vida, les vaig guardar. Acabava d'adonar-me d'una evidència que ja no podia negar més: que era una dona.

Quant de temps va trigar a explicar el que acabava de descobrir?

— Una setmana. Primer ho vaig dir al meu psicòleg, després a la meva parella i llavors al meu fill. D'aquí vaig passar als meus amics. I una mica més endavant ho vaig comentar al personal d'administració de la facultat. Havia deixat de ser Luc Sante. A partir de llavors em diria Lucy.

La reacció entre els amics i familiars va ser positiva?

— Sí. Em va sorprendre. He fet la transició en el moment ideal de la meva vida. És veritat que soc gran, però la gent de la meva edat em coneix i accepta el canvi. Fa dècades que tenim relació i poden contextualitzar la decisió que he pres. No els sembla tan estranya ni incoherent.

Què va fer que vostè negués fins fa un any el que ara qualifica d'evidència?

— No era una qüestió generacional, sinó del meu propi context. Diria que hi ha dues raons, fonamentalment. La primera, que m'atreuen les dones (i creia que si feia la transició em rebutjarien). La segona, que el canvi topava amb les meves ambicions d'escriptora. En aquells moments, si hagués fet la transició només hauria pogut escriure sobre aquest tema, i no volia.

Però al final farà un llibre sobre la seva transició.

— Sí. L'estic escrivint. Si hagués fet la transició fa vint o trenta anys, la meva trajectòria com a autora hauria sigut una altra.

Vostè ha trobat la seva identitat. Nova York l'ha perdut definitivament?

— Tinc un amic que està a punt de publicar un llibre sobre l'estiu del 2020 a Nova York. Jo no hi era, a la ciutat, en aquells moments. Van ser els mesos més àlgids de la pandèmia. Segons escriu el meu amic va ser llavors, quan tota la gent rica de la ciutat se'n va anar, que la vella Nova York va tornar. Va ser un estiu d'eufòria, en què els novaiorquesos tornaven a omplir els parcs i hi tornava a haver música per tot arreu... Però es va acabar de seguida. L'ànima de la ciutat continua viva. L'esclafen els diners i certes persones que podríem catalogar de consumidores. No els interessa l'art, només el que està de moda. Són capaços de llogar un pis, moblar-lo i, al cap de poc, quan se'n van a un altre lloc, tirar-ho tot a les escombraries.

—