BarcelonaKatherine Rundell (Kent, 1987) va créixer a Zimbàbue i a Bèlgica, però va acabar doctorant-se a Oxford. I ho va fer amb una tesi sobre el poeta John Donne, redactada mentre s'aficionava a escalar edificis i escrivia novel·les juvenils. L'última d'elles, Criatures impossibles (Estrella Polar / Destino; traducció catalana de Lluís Delgado), ha venut més de 220.000 exemplars en sis mesos al Regne Unit. Rundell hi imagina un arxipèlag d'illes màgiques on els humans conviuen amb criatures mitològiques com ara dracs, sirenes, centaures, unicorns i grius. Mentre una de les seves habitants, la Mal, fuig d'un misteriós assassí, es trobarà amb un noi, en Christopher, que ha aconseguit travessar la frontera entre el món real i l'arxipèlag. Tots dos hauran d'emprendre un viatge per descobrir quina amenaça està acabant amb els animals de les illes.

Criatures impossibles està inspirada en el canvi climàtic?

— Sí, ho està. La meva intenció era escriure un llibre perquè qui el llegís experimentés què se sent quan vius en una realitat en perill. Com ens hi podem enfrontar emocionalment, amb això? El nostre planeta és un lloc d'una bellesa aclaparadora i no en som prou conscients. Val la pena preocupar-se'n, cuidar-lo i meravellar-se'n.

Se'n va adonar aviat, vostè, oi?

— Diria que sí. La primera vegada que em van detenir tenia 19 anys. Va ser durant una protesta contra l'ús d'armes nuclears.

Fa l'efecte que va ser una jove valenta com la Mal i en Christopher, els protagonistes de Criatures impossibles.

— La primera imatge que vaig tenir del llibre va ser fa gairebé una dècada: hi sortia una noia volant amb un abric màgic. Seria la Mal. Més endavant va arribar en Christopher, que és un noi valent i alhora tendre. El nostre món no valora gaire que els nois siguin tendres. Si ets un noi, cal que siguis molt valent per ser tendre.

Els animals de la novel·la tenen la particularitat que els humans ens els hem inventat.

— Per triar-los primer vaig començar llegint enciclopèdies modernes sobre criatures mítiques, llavors vaig continuar amb enciclopèdies antigues, que tenen una mirada lleugerament diferent, i vaig acabar consultant manuscrits llatins, que inclouen imatges meravelloses que contrasten amb les descripcions factuals de les criatures. Hem cregut que alguns d'aquests animals existien fins fa relativament poc. Fins al segle XV encara discutíem si existien o no els xais vegetals.

Al llibre n'hi diu borametz, i donen una llana tan suau que serveix per "teixir la tela més suau del món conegut, una tela que dura segles i fa una olor molt vaga de terra".

— Es creia que aquesta espècie de xai creixien d'una llavor que plantaves a terra. ¿No és absolutament meravellosa, la imaginació humana?

Un dels animals estel·lars és el griu.

— Sempre m'han fascinat els lleons i les àguiles. El griu és la síntesi perfecta de tots dos!

A La història interminable, de Michael Ende, el món de Fantasia –ple de criatures imaginàries, com un monstre menjapedres, dracs i tortugues gegants– era devorat pel No-res perquè els nens ja no imaginaven. La va inspirar, aquesta novel·la?

— No l'he llegida mai... però vaig veure la pel·lícula quan era petita. A la meva novel·la hi ha un ingredient màgic, la glimourie, que es troba a l'aire, l'aigua i la terra i que serveix d'aliment als animals. La glimourie s'està acabant, i la novel·la es pregunta per què. Hi ha un sentiment de por i de pèrdua. La nostra és una cultura que no acaba d'acceptar que hi ha coses que quan s'acaben, s'acaben per sempre. I és així.

¿Haver estudiat literatura la va fer més conscient de la importància de conservar el passat?

— Potser sí. He dedicat una dècada de la meva vida acadèmica a John Donne [1572-1631]. És l'autor que més estimo al món, encara que algunes de les seves opinions no siguin gaire del nostre temps.

Per exemple, el que escriu sobre les dones, oi?

— Exacte. En alguns dels seus poemes hi batega una misogínia molt poderosa. Com que és més bon autor que la majoria dels seus contemporanis, el seu odi cap a les dones és més profund, més memorable i més amarg.

Criatures impossibles connecta d'alguna manera amb Donne?

— Diria que sí. Donne va deixar inacabat un poema èpic que es diu Metempsicosi on imagina un món en què la primera poma del primer arbre tenia una ànima i va anar migrant de cos. Va passar del món vegetal al lluç de riu, després al llop i a diversos ocells, fins que va arribar a l'home. Aquella primera ànima habitaria el cos del rei Enric V i, més endavant, el de Copèrnic.

Entenc que entre això, Tolkien i Les cròniques de Nàrnia, hagi acabat escrivint literatura fantàstica.

— Donne va deixar el poema a mitges perquè era una blasfèmia que el podia portar a la presó. El va amagar però no el va destruir... i gràcies a això el podem llegir ara. La connexió de Metempsicosi amb Criatures impossibles és que també m'hi pregunto què pensaria de nosaltres una ànima que hagués pogut travessar la història. ¿Faria un balanç positiu o més aviat negatiu, de l'ésser humà?

La seva afició per Donne va començar a Oxford?

— No, no... Va ser de petita, quan vivia a Zimbàbue. Als pares els encantava. Mentre ens rentàvem les dents amb el meu germà ens col·locaven un poema en un racó de mirall. Si érem capaços d'aprendre'ns-el, ens donaven mitja lliura. No sé si aquesta recompensa m'estimulava la memòria o l'avidesa per comprar petites joguines de plàstic.

Mentre estudiava la carrera va començar a escalar l'edifici on hi havia la seva facultat.

— El pare m'havia ensenyat a enfilar-me als arbres i a escalar turons i muntanyes. Quan ja era a Oxford vaig llegir un llibre força mític, The night climbers of Cambridge [Els escaladors nocturns de Cambridge], on surten moltes fotos d'homes que escalaven de nit a la dècada dels 30. Aquesta tradició també es va acabar popularitzant a Oxford. El primer edifici que vaig escalar va ser el meu college, i ja no vaig poder parar.

¿Una autora traduïda a 40 llengües com vostè encara escala?

— Durant la pandèmia ho vaig deixar córrer durant una temporada, perquè el Servei Nacional de Salut estava col·lapsat: l'últim que el país necessitava era haver d'assistir una sonada que s'havia trencat una costella caient d'un edifici. Més endavant hi he tornat, però no amb la mateixa dedicació que abans. Mira, el meu fons de pantalla del mòbil és des de dalt del Centre Point, un dels gratacels més alts de Londres. Té 34 pisos!

Què és el que li agrada tant, d'escalar edificis?

— És una manera diferent de veure les ciutats. Escalar edificis no és tan perillós com sembla. Vaig molt a poc a poc, i avanço amb seguretat, ajudant-me de bastides sempre que pugui, potser massa i tot. Mai no m'enfilaria enlloc on, si caigués, em pogués arribar a matar.