BarcelonaBarcelona comptarà, a partir d'aquest cap de setmana, amb un nou festival literari anual dedicat al young adult, una tendència literària que fa furor entre els adolescents perquè els converteix en protagonistes de novel·les romàntiques, fantàstiques i de misteri i n'exposa les pors, els reptes i les misèries. El Crush Fest aposta per una etiqueta amb una rendibilitat comercial creixent: actualment, segons dades de la Federació de Gremis d'Editors d'Espanya, el young adult mou 2.700 milions d'euros, xifra que representa un 17% de les vendes totals del sector.

El festival se celebra a l'edifici històric de la Universitat de Barcelona, està previst que hi assisteixin més de 4.000 persones i hi participaran una cinquantena d'autors. En català són pocs els autors que s'hi dediquen, amb excepcions com la de Judith Espígol. En castellà hi ha pioners com Blue Jeans i fenòmens com Joana Marcús i Mercedes Ron. Tots ells formaran part de la primera edició del Crush Fest, que compta amb caps de cartell com l'australiana C.S. Pacat i la nord-americana Karen M. McManus, que ha venut més de 7 milions d'exemplars de la trilogia que va començar amb Alguien está mintiendo (Alfaguara).

Va debutar el 2017 amb Alguien está mintiendo. S'acostava als 50 anys. Com és que va trigar tant?

— De petita m'agradava molt escriure i, de fet, vaig acabar la meva primera novel·la amb 8 anys, però quan vaig anar a l'institut em va semblar que m'havia de dedicar a alguna altra cosa per guanyar-me la vida. Després de fer un màster en periodisme em vaig dedicar durant molt de temps a feines relacionades amb la comunicació. Si vaig tornar a escriure va ser per dos motius: el primer va ser la mort del meu marit, el 2009, quan només tenia 40 anys. Vaig començar a pensar en totes les coses que ell no havia pogut fer i em vaig marcar fer-ne alguna que jo cregués important.

¿Era escriure?

— Sí, però va caldre que passés un temps per dedicar-m'hi, perquè el meu fill tenia llavors 3 anys i havia de treballar per pagar les factures. Vaig quedar tocada psicològicament, també. No va ser fins al 2014, quan ja estava millor, que durant un viatge de negocis vaig comprar Els jocs de la fam a la llibreria de l'aeroport. Aquell va ser el segon motiu, allò em va decidir a provar sort amb una novel·la.

¿Va ser Alguien está mintiendo?

— No. Primer vaig escriure una novel·la distòpica que es va quedar en un calaix perquè era una imitació barata d'Els jocs de la fam. Llavors en vaig fer una altra que era millor, però encara no era prou bona per ser publicada. Durant aquell temps anava veient com funcionava la indústria, i sabia que necessitava una agent literària. Quan vaig tenir la idea d'Alguien está mintiendo vaig posar-me en contacte amb l'agent de Suzanne Collins i, per a sorpresa meva, va acceptar representar-me.

La premissa del llibre és que un grup de quatre amics passen a ser sospitosos de l'assassinat d'un cinquè perquè s'havia inventat una app que divulgava tots els draps bruts dels estudiants de l'Institut Bayview. Com se li va acudir?

— Va ser per atzar. Un dia que conduïa cap a la feina va sonar a la ràdio la cançó dels Simple Minds de la pel·lícula The breakfast club [John Hughes, 1985]. Em va fer pensar que potser podia escriure'n una versió actualitzada, afegint-hi una mica d'intriga i foscor.

¿La història va néixer així de fàcil?

— Va ser bastant automàtica, sí... Més que altres novel·les que he escrit després.

¿Ha estat gaire lectora de novel·les de misteri?

— Quan era adolescent m'encantava Stephen King. I Mary Higgins Clark. Els pares tenien molts thrillers i novel·les de misteri. Agafava tot el que podia.

Va créixer a Massachusetts, un estat ple de boscos i de pobles petits i aïllats. ¿La va influir aquesta atmosfera?

— Segurament. De tant en tant anava a Salem, que és un lloc encara molt connotat pels vincles amb la bruixeria. De petita era una nena molt nerviosa. M'agradava passar por per anar controlant les situacions a les quals em posava a prova.

Segur que el dia de Halloween s'ho passava bé...

— Molt. Halloween és una gran festa, a Massachusetts.

Com s'ho va fer per escriure sobre joves de 15 anys quan els triplicava l'edat?

— Visc en un barri on els veïns estem molt units. Abans d'escriure la novel·la vaig estar força en contacte amb un grup d'adolescents que em donaven un cop de mà sempre que calia. Llavors, per fer la història més versemblant, els vaig començar a fer preguntes. Van ser ells els que em van recomanar que, en comptes d'utilitzar una pàgina web per escampar els rumors, el Simon fes servir una app.

És una novel·la que toca força problemàtiques actuals. Per exemple, la pressió de les xarxes socials.

— Quan jo estudiava, si algú et feia bullying a l'institut, quan tornaves a casa te'n podies oblidar. Ara l'assetjament t'acompanya a casa a través de les xarxes socials i el telèfon. Pot ser fins i tot pitjor quan ets a casa.

Parla també dels paranys del consum i de la venda de drogues, i de com a vegades els pares poden ser una mala influència.

— El Nate és un noi que fa el que fa perquè creu que no té cap altra opció, però sobretot perquè està sol. No pot confiar en els seus pares. Està en una edat que encara necessita algú que l'ajudi a batallar amb els seus dimonis.

El cas del Cooper és diferent: ell s'ha d'enfrontar amb l'homofòbia.

— El personatge del Cooper està lleugerament basat en un amic meu que va amagar la seva homosexualitat fins als 30 anys. Quan jo estudiava, l'homofòbia era pitjor que ara. I, des del 2017, en què vaig publicar Alguien está mintiendo, les coses han canviat cap a millor, encara que la polarització de la societat ha fet que també hagi crescut la intransigència. Hi ha joves que han sortit de l'armari gràcies a les meves novel·les. Puc demanar res més? Em fa molt feliç poder ajudar els lectors.