BarcelonaGeorge Saunders (Texas, 1958) sempre sap com sorprendre els lectors. L'autor de Deu de desembre (Edicions de 1984 / Alfabia, 2014) i Lincoln al bardo (Edicions de 1984 / Seix Barral, 2018) publica ara un relat commovedor narrat des del punt de vista d'una guineu. Zorro 8 (Seix Barral, 2022) ha estat traduït –amb tots els errors pertinents– per Javier Calvo. Saunders atén l'ARA des de Syracuse, on dona classes d'escriptura creativa a la universitat, dies després d'haver llançat als Estats Units el seu nou recull de relats, Liberation day.

Aquesta guineu que dedica una carta als humans és molt espavilada: ha après a llegir i escriure. Però té el petit problema que fa moltes faltes d'ortografia.

— Quan se'm va acudir aquest relat escrivia una columna d'humor per al Guardian. Un dia vaig fer-ne una sobre un gos ben educat que s'expressava amb una prosa molt elaborada. Un altre, sobre un grup d'alumnes que escrivien una carta de queixa sobre la seva professora que estava plena de faltes. La guineu se'm va acudir a partir d'aquestes dues idees.

L'animal ens explica la seva vida en primera persona.

— Era una estratègia per desplaçar el centre d'atenció des dels humans als animals. M'agrada trobar veus que m'interessin i que puguin confondre'm una mica. En aquest cas era un animal innocent i dolç que explicava el seu dia a dia al bosc fins que les coses començaven a canviar.

Al bosc on viu amb altres guineus i animals hi han d'instal·lar un centre comercial. Això altera l'ecosistema. ¿Era una manera diferent d'aproximar-se als efectes del capitalisme, com ha fet més directament en llibres com Pastoràlia?

— Sí. No volia escriure una història sense matisos. El centre comercial pot tenir conseqüències dolentes per als animals en un primer moment, però quan la guineu hi entra amb un amic descobreix que hi ha persones que els donen menjar. L'amenaça es pot convertir en oportunitat.

Tant el format –petit, i amb il·lustracions llamineres de Chelsea Cardinal– com les primeres pàgines podrien fer-nos pensar que és un conte infantil.

— Ho havia de ser! Quan el vaig enviar al que llavors era el meu editor, va llegir-lo i li va semblar impublicable. "Un llibre infantil no pot estar ple de faltes", em va dir. Llavors vaig tornar a agafar el relat i li vaig donar la forma actual.

¿En la primera versió hi havia aquell acte de violència que ho canvia tot?

— No hi era. Se'm va acudir per sorpresa. La violència arriba de sobte, de manera inesperada, com passa al relat. No afecta únicament els més desfavorits. Et pot arribar insospitadament, mentre fas un pícnic amb la família. Cau una bomba del cel i us mata a tots.

Si Zorro 8 finalment fos un relat per a nens i nenes, ¿n'hauria eliminat la violència?

— Bona pregunta. En contes tradicionals com ara els dels Germans Grimm, la violència hi és molt present. Quan escrius per a nens i nenes has de tendir a mostrar realitats on, tot i que hi puguin passar coses dolentes, el final sigui més o menys positiu. Quan el lector és més madur, pots ser més contundent: li pots explicar algunes de les coses terribles que passen a la vida; li pots dir que es trobarà amb gent que l'ajudarà i amb gent que li posarà bastons a les rodes. Encara que ara digui això, si escrigués una història per a criatures m'acabaria cenyint al que em demana, no al que el públic espera. Per moltes idees i normes que posi, la ficció les acaba trencant totes.

¿És això el que ensenya als seus alumnes d'escriptura creativa?

— Has de fer el que sigui per aconseguir que el conte, la novel·la o el que sigui que has escrit estigui viu. A vegades, una peça pot ser millor si és excessiva... però això no vol dir que hagis de buscar l'excés per sistema.

Entre els seus referents hi ha autors russos del segle XIX com ara Tolstoi, Txékhov, Gógol i Turguénev. Els va dedicar un assaig, A swim in a pond in the rain (Nedar en un estany mentre plou, 2021). Què li donen, els clàssics russos, que no tinguin altres literatures?

— Indaga sobre què vol dir l'existència des d'un punt de vista filosòfic, i ho fa tant des de la forma com des del contingut de les històries. Vaig passar dos anys rellegint només els set relats que analitzo al llibre. Mai no hi deixava de trobar detalls nous. Un autor com Txékhov és magistral a l'hora de mostrar-te personatges que, a mesura que avança el relat, et van fent canviar d'opinió sobre què penses d'ells i les seves accions. Arriba un moment en què deixes de jutjar-los i penses com aquests personatges. Es converteixen en un mirall de tu mateix.

Aquesta passió pels russos li ve de lluny, oi?

— Sí. Vaig treballar d'obrer durant uns anys. En aquella època llegia molts llibres d'autoajuda. Llavors vaig agafar Tolstoi i vaig descobrir que ell també donava instruccions sobre com viure, però que ho feia de debò.

Més endavant va estudiar enginyeria i també s'hi va dedicar una temporada.

— A la dècada dels 90, quan feia d'enginyer, pensava dues coses contradictòries: d'una banda, estava convençut que el capitalisme era brutal, i que et desvirtuava com a ésser humà; de l'altra, la feina em donava una seguretat personal, un sou i una assegurança mèdica. Què feia que cada dia marxés de casa deu hores al dia, lluny de la dona i els fills? Quan era jove pensava que les empreses eren el mal. Llavors vaig créixer i vaig entendre les raons de treballar. El sistema m'alimentava, però jo l'alimentava a ell. Era una teranyina de la qual era difícil escapar-se.

En alguns relats explica la duresa de les condicions de vida de la classe obrera als Estats Units.

— Als primers llibres explorava, directament, el patiment que provoca el capitalisme.

¿Ha empitjorat, aquest patiment?

— El capitalisme contemporani és contrari a l'espiritualitat. Fins i tot quan som respectuosos amb els animals i la natura ens hi aproximem amb violència. En aquest sentit, hi ha un autor molt interessant, Wendell Berry, que es pregunta si la violència real està precedida per un marc mental violent que arrenca de la nostra pulsió de conquerir.

El seu president anterior, Donald Trump, l'exhibia sovint, aquesta pulsió.

— El 2016 vaig cobrir per a la revista New Yorker alguns actes de precampanya i em va semblar que Trump era una anomalia. Quan, a finals del 2017, va guanyar les eleccions, uns quants vam tenir la revelació que el nostre país era més de dretes del que imaginàvem. Fins llavors crèiem que la democràcia tenia uns fonaments i que tots els havíem de respectar. Trump es va començar a saltar les normes –com ara deixar de pagar impostos– i va resultar que no passava res.

¿El país ha anat a millor, des que ja no és president?

— Els últims sis anys, els Estats Units s'han transformat en molts sentits. Hi havia coses que, fins llavors, estaven soterrades i que van tornar a emergir. Per exemple, el racisme. L'assassinat de George Floyd per part d'un policia va obrir els ulls a molta gent. No vivíem, com es pensava, en una societat que havia superat el racisme. Fins que va arribar Donald Trump al poder entenia què passava al meu país. Ara no: la realitat em supera.