BarcelonaL'escriptor francès Jean-Baptiste Andrea va néixer el 4 d'abril del 1971 a Saint-Germain-en-Laye i va créixer a Canes. Assegura que se sent sobretot mediterrani i que, quan és lluny d'aquest mar, ho veu tot en blanc i negre. Durant vint anys, va treballar com a guionista i director de cinema a París i a Londres, i en fa sis va iniciar una carrera literària fulgurant. Amb Vetllar per ella (Empúries/ADN), que Mercè Ubach ha traduït al català, va guanyar l'any passat el prestigiós premi Goncourt. Els herois de la seva última novel·la són el petit Mimo, amb un talent extraordinari per esculpir la pedra, i la Viola, extremadament intel·ligent i independent. El Mimo ve d'un entorn molt pobre i la Viola d'una poderosa família italiana. La novel·la recorre la infància dels dos i la seva vida adulta enmig d'una Itàlia que viu l'ascens del feixisme.

La novel·la comença amb una imatge poderosa: una escultura, amagada en una abadia, tan pertorbadora que provoca un autèntic terratrèmol emocional a qui l'admira. En una època amb tants estímuls com l'actual, ¿l'art pot continuar sent tan pertorbador?

— Espero que sí, sempre ha tingut molt poder. No crec que l'art sigui una cosa elitista, però sí que necessitem que algú, els pares, els mestres, ens donin aquesta primera clau per poder-hi accedir. I ara més que mai, hi ha molta gent que hi té accés. Per tant, l'art té més poder que mai.

Vostè, abans de ser escriptor, va treballar com a guionista. ¿El llibre continua tenint tant de poder o n'ha perdut amb l'arribada de les plataformes?

— El llibre sempre serà superior a tot. I no ho dic perquè em dediqui a escriure llibres, sinó precisament perquè he treballat també en el cinema. Al llibre jo no imposo el ritme, ni els actors ni la música. Són dos mitjans molt diferents per explicar una història.

Escull com a teló de fons l'ascens de Mussolini a Itàlia. Hi ha qui veu certs paral·lelismes entre aquell període i l'actual.

— En principi no vaig escollir aquest període per això. Em servia perquè hi havia certs paral·lelismes entre la tirania política i la tirania que viu la Viola en el seu cercle més íntim. Tanmateix, és cert que, mentre escrivia, veia que hi havia moltes coses semblants en l'actualitat, com una insatisfacció general, molta gent enfadada, i uns moviments polítics d'extrema dreta que s'adrecen a aquestes persones. És com un infant que està enfadat perquè l'han renyat i diu que agafarà uns mistos i cremarà la casa. També detecto molta impotència entre els joves, aquesta idea general que no es pot canviar res, una mena d'apatia i resignació.

Precisament, apatia i resignació és tot el contrari del que defineix els protagonistes, el Mimo i la Viola. Resistir-se, plantar cara, és una idea que plana sobre tot el llibre. De fet, l'escultura és un símbol d'aquesta resistència: el Mimo la talla a partir d'un bloc que havia de servir per fer una escultura d'exaltació al règim feixista. Com s'ha de resistir?

— El més fàcil és exercir el dret a votar. Encara que no t'agradi cap partit, és millor votar que no pas deixar que governin els feixistes. I, òbviament, l'art és resistència. Crear és una manera de rebutjar la tirania. La pràctica artística és un exercici de llibertat. Com més lliurement s'exerceixi aquest acte creatiu, més resistència s'està fent a la tirana.

¿Vostè no ha tingut mai censura ni ha practicat l'autocensura?

— L'única censura que he practicat és l'econòmica. Quan treballava al cinema, no podia rodar certes escenes perquè sortien massa cares. De fet, en aquesta novel·la no em tallo gens ni mica. Critico obertament el Vaticà i l'Església i no tinc cap mena de problema a expressar les meves idees polítiques.

Els seus herois són un home d'1,40 metres i una dona extremadament intel·ligent que no pot fer servir el seu talent precisament perquè és una dona. És molt metafòric que des de petita desitgi volar literalment.

— Cap dels dos ho té fàcil, han de lluitar moltíssim i m'agraden perquè són diferents. Ser una dona no hauria de ser una mancança, però ho és en aquell moment, com ho és la mida del Mimo.

Resignar-se és un fracàs?

— És el pitjor que et pot passar, la pitjor opció, i és el que més freqüentment passa quan s'abandona l'adolescència i es passa a l'edat adulta. Jo no vull ser adult, si això equival a resignar-se.

La Viola és una dona extraordinària, però no pot treure profit de la seva intel·ligència. La necessitat de reconeixement públic del Mimo fa que es converteixi en un escultor de Mussolini. Vostè ha rebut el reconeixement públic amb premis com el Goncourt. Com descriuria l'èxit?

— Després de treballar vint anys al cinema, ha après que un dia pots estar a dalt de tot i l'altre tenir un fracàs rotund. Quan tenia èxit, tocava de peus a terra, i quan fracassava no vaig pensar mai en el suïcidi. Tanmateix, el Goncourt ha estat un reconeixement molt important perquè jo ja volia ser escriptor quan tenia nou anys. Em van dir que havia d’estudiar alguna cosa per guanyar-me la vida [va estudiar ciències polítiques], perquè això d’escriure no era una feina seriosa. No vaig rendir-me, i aquest premi és un reconeixement als somnis d’aquell nen. I estic molt orgullós de no haver-me resignat, de no haver abandonat el somni de ser escriptor. Em vaig preparar mentalment per sobreviure amb molt poc. Vaig pensar que si guanyava prou diners per continuar, continuaria. Per a mi això era l’èxit, poder-me dedicar a escriure. Un artista és algú que mai es rendeix, més que no pas algú amb un talent especial. 

El Mimo ve d'una família molt pobra i la Viola d'una família molt rica. Els orígens socials i geogràfics és un dels altres temes que planen en el llibre. Vostè ve de molts llocs. Va créixer a Canes, va viure a París i a Londres, i ara ha tornat a Canes. La seva família paterna ve d'Eivissa i, abans d'anar a França, van passar per Algèria. I la materna, d'Itàlia. Fins a quin punt creu que ens defineix el lloc on naixem?

— Definitivament, jo em sento mediterrani. Per a mi és la millor regió del món, els seus colors, les seves olors, la llum… Fins que no vaig tornar a Canes, la meva vida era en blanc i negre. Em sento lligat als llocs d'on ve la meva família, però no parlo castellà i l'italià el parlo molt malament, perquè mai m'han transmès la seva cultura. Tots els immigrants, quan arriben a França, han d'aprendre francès i oblidar d'on venen. I és una llàstima per tota la riquesa d'altres llengües i d'altres països. Jo intento reconnectar amb la cultura dels avantpassats a través dels llibres i els personatges. Vull escriure un llibre sobre els meus orígens espanyols. El meu gos es diu Lorca, un dels millors poetes del món. Soc un idealista, i molt europeista. Crec que la nostra riquesa prové de la convivència de diferents cultures i llengües. Es pot viure en un país amb idiomes i cultures diferents, però França, malauradament, és un país hipercentralista. 

A la novel·la parla també de la solitud. La Viola i el Mimo pateixen, en alguns moments, aquesta solitud. La Viola fins i tot parla amb els morts, i el Mimo passa els seus últims anys aïllat en un monestir. 

— No crec que la solitud sigui una cosa negativa. De fet, crec que és millor estar sol que envoltat d’idiotes.