BarcelonaCom aconsegueix tirar endavant, tanta gent trista, a les novel·les?, es demana un dels personatges de La part fàcil, primer llibre de relats d'Ismael Ramos (Mazaricos, 1994). Traduït al català per Eduard Velasco –i publicat a Angle Editorial–, és ple d'històries àgils i subtilment colpidores ambientades a la Galícia contemporània. L'absència de futur, la inestabilitat laboral, la fragilitat anímica i la difícil gestió del dol són alguns dels temes destacats d'un debut enlluernador.

La part fàcil va néixer en un moment dolç per a tu?

— Al contrari. Durant el confinament treballava en la traducció castellana de Lixeiro [Lleuger] per a l'editorial d'Elena Medel, La Bella Varsovia, i em trobava en una situació incòmoda i un punt angoixant. En gallec m'havien rebutjat el llibre en un parell de llocs i podia ser que es publiqués traduït, però no en la llengua en què havia estat escrit.

Precisament amb Lixeiro vas acabar guanyant el Premio Nacional de poesia jove el 2021.

— Això no ho podia saber, llavors. Hi havia una altra circumstància no gaire agradable: continuava convivint amb la meva exparella i ell tenia feina i teletreballava, però a mi m'havien fet un ERTO i em passava el dia escalfant-me el cap.

Aconsellat per l'Elena, vas escriure un relat i ja no vas parar...

— Va ser la meva manera de sortir del pou.

Era el 2020. Tenies 26 anys.

— Havia estudiat hispàniques i després havia fet un màster en teoria de la literatura. El meu perfil era bastant típic de molts dels que tenim vocació d'escriure, però que sabem que no ens hi guanyarem la vida. Mai no em professionalitzaré, com a escriptor en gallec. Escric en una llengua minoritària i minoritzada, que avança cap a l'extinció. El relleu generacional s'ha trencat. La literatura és també una arma per rescabalar-te de la manca d'expectatives.

L'ús del gallec és més baix entre els joves?

— Sí. Encara que la Xunta de Galicia digui que hi ha més parlants de gallec que mai, els joves són una de les franges que el parlen menys.

A Catalunya les dades no són gaire millors. A la meitat de districtes de Barcelona l'ús del català no passa del 25%, segons dades de l'any passat.

— La gran diferència entre Catalunya i Galícia és que a Galícia no hi ha una burgesia que parli gallec. No hi ha cap espai on el gallec sigui una llengua de poder. Una de les polítiques que podria revertir la situació és guanyar neofalantes, nous parlants de gallec entre la gent que no el fa servir. Si penses en aquesta situació actual a llarg termini t'agafa claustrofòbia.

Així i tot, no deus ser l'únic jove que escriu en gallec, oi?

— No, no, per sort hi ha una nova generació de poetes i narradors. Mai he sentit que el gallec em limités com a escriptor. Les institucions, en canvi, sí, perquè depèn d'elles la gestió dels recursos per dinamitzar i normalitzar la llengua.

Al llibre no tematitzes la qüestió lingüística. La precarietat, en canvi, sí que hi és. I la pateixen els joves, però també gent de generacions anteriors.

— La precarietat no afecta només els joves, és transversal. De pobres n'hi ha a totes les generacions, i cada vegada n'hi ha més. Podem triar: pobres de 20, de 40, de 60 i de 80. L'edat es fa servir com una estratègia per limitar-nos i que ens separa. Als poders fàctics els interessa que no tinguem una foto de conjunt.

A què es dediquen, els teus pares?

— El meu pare és transportista i la meva mare ha treballat en supermercats, servint en cases o netejant l'obrador d'una pastisseria. Soc el primer de la família que va anar a la universitat.

A casa en deuen estar orgullosos.

— Hi ha una barreja d'orgull i de pressió. La meva família no acaba d'entendre al 100% a què em dedico. Pots ser fill d'un transportista i una netejadora i tenir un iPhone. Això és una trampa. Un engany. Un reflex del desclassament. Un iPhone em fa creure que puc ser com algú que està una o dues classes socials per damunt de la meva. Hi ha una frase d'Annie Ernaux a La otra hija que m'agrada molt quan diu que algú com ella, de la seva generació, estava condemnada a ser funcionària.

Ernaux va ser professora de secundària durant anys. Diries que aquesta condemna al funcionariat es manté?

— Sí. Si vols prosperar i tenir una vida més o menys tranquil·la, només pots ser funcionari. És fort que algú de 29 anys pensi així, no?

Ara em diràs que ets funcionari...

— Des de fa un parell d'anys soc professor en un institut. M'hi vaig resistir molt i abans vaig fer feines molt diverses. Vaig estar al departament de comunicació d'una editorial, vaig treballar en una llibreria, vaig fer de cambrer i fins i tot vaig vendre excursions a Fisterra. Hi ha molta gent que enveja els funcionaris, però l'espai que ocupen hauria de representar la justícia i els drets dels treballadors. Si no cuidem la sanitat o l'educació, la societat se'n ressentirà.

De fet, molts professors es queixen de l'excessiva burocratització de la seva feina.

— A més de la burocratització, hi ha unes ràtios d'alumnes altíssimes per aula i massa pocs recursos humans. De tant en tant surt a la premsa que Amancio Ortega ha donat màquines a un hospital o tauletes digitals a una escola pública. Cada vegada que Ortega fa una donació estem convidant el llop a sopar, estem deixant entrar el cavall a Troia. Anem perdent espais que crèiem garantits, espais que tenen a veure amb els recursos públics.

Aquest és el món que apareix als teus contes.

— És un món de grans contradiccions. Escric per prendre partit. Quan llegeixo un poema o un relat bo, m'ensenya una cosa nova i alhora obre un nou abisme en mi. És instructiu, però et deixa a la intempèrie. Per a mi, l'escriptura és això: m'ajuda a situar-me en un temps i un lloc i alhora em fa ser conscient de la immensitat del que m'envolta i de tot el que no puc controlar.

L'angoixa per l'absència de futur és molt present al llibre, tant en els personatges joves com en els madurs.

— La idea de futur s'ha debilitat tant que gairebé ja no existeix. Ens obliguem a quedar-nos perpètuament en el present. Les xarxes socials enforteixen aquesta idea. Si mires Instagram veus imatges que t'ajuden a construir un perfil d'aquella persona, però sempre en present. El passat és complicadíssim d'entendre i el futur no existeix: només ens queda el temps més precari que hi ha, el present. Els meus personatges habiten en aquest present, que de vegades s'esmicola. Hi ha un accident, una mort, o la necessitat d'anar a teràpia.

La salut mental apareix explícitament en dos dels vuit relats.

— Hi ha personatges que necessitarien anar al psicòleg o al psiquiatre i s'ho poden permetre. D'altres no. Vivim un moment preocupant de mercantilització de la salut mental, igual que va passar abans amb els feminismes i el moviment LGBTI, entre altres temes. Al llibre hi ha una mare que ha passat 25 anys entrant i sortint d'un psiquiàtric privat. La família es gasta molts diners en ella. L'estan ajudant o en realitat no? Mantenir-la viva encara que ella vulgui morir és la decisió correcta? Aquest dilema em semblava molt potent i encara ara no sabria què respondre.

—