“M’interessa mirar-me l’apocalipsi des de la proximitat”

Deu anys després d’irrompre amb una gran força en el panorama literari gràcies a ‘Fin’, David Monteagudo recupera el seu debut incloent-hi per primera vegada la versió original de l’últim capítol

“M’interessa mirar-me l’apocalipsi des de la proximitat” / FERRAN FORNÉ Zoom

Pocs debuts han fet tant de soroll com Fin, de David Monteagudo, novel·la en què un grup d’amics complien la promesa de retrobar-se 25 anys després en un refugi de muntanya per veure les estrelles i, mentre eren allà dalt, aïllats del món, es convertien en els únics supervivents d’un estrany i inexplicable apocalipsi. Des que Acantilado la va publicar a finals del 2009 se n’han venut 50.000 exemplars en castellà, s’ha traduït a l’alemany, al neerlandès, al rus, a l’italià i al català i ha estat adaptada al cinema. L’autor ha continuat fent camí i ha publicat set llibres més des de llavors, entre els quals hi ha les novel·les Brañaganda (Acantilado, 2011) i Invasión (Candaya, 2015). Una dècada després del primer èxit, i en ple confinament a Vilafranca del Penedès, David Monteagudo ha recuperat Fin a Rata, amb un pròleg i un epíleg il·luminadors de l’autor i l’extens capítol final que Jaume Vallcorba li va demanar que canviés.

Vas publicar Fin el 2009, en plena crisi econòmica. Ara la reedites en un context encara més inquietant.

Mentre escrivia aquesta novel·lavolia incloure-hi tants elements contemporanis i urgents com pogués, perquè la meva intenció era potenciar el present. Per això hi citava explícitament la crisi. També hi ha una llarga discussió sobre immigració. La novel·la va sortir durant la crisi anterior i ara reapareix en una crisi diferent, més dura i més bèstia. Vivim una situació provisional i rara. Tinc tendència a publicar llibres en moments moguts de la història. No és una decisió voluntària. Coincideix així. Crónicas del Amacrana va arribar el setembre del 2017, durant una tardor convulsa a Catalunya.

Al pròleg de la nova edició expliques l’origen del llibre. Acabaves d’escriure una novel·la de ciència-ficció, encara inèdita.

Sí. No l’he publicat mai. Parla d’un temps futur en què existeix una tecnologia que permet que passin una sèrie de coses... És una història d’enigmes, on barrejo ciència-ficció i literatura. Quan la vaig acabar vaig quedar una mica cansat d’inventar mons. Volia escriure del meu context més immediat, però havia de trobar el punt de partida.

Era l’any 2007. Portaves molt de temps sent un escriptor a l’ombra.

Anava de la fàbrica on treballava a casa i de casa a la fàbrica, però a la tarda, quan ja havia acabat el torn, després de fer una migdiada curta, em posava a escriure. Vaig estar així vuit anys. Quan acabava un llibre començava el següent. La meva dona, l’Olga, em feia d’agent literària i anava presentant les meves novel·les i contes a premis i enviava els llibres a editorials. N’hi havia que deien que els agradava el que feia i m’animaven a continuar, però no es decidien a publicar-me.

L’escriptor i crític Jordi Llavina et va donar un cop de mà amb un article que va publicar a La Vanguardia el febrer del 2009 en què et presentava com un escriptor inèdit molt bo.

Gràcies a això Jaume Vallcorba va fer memòria sobre un llibre que li havíem enviat, Brañaganda, i el mateix dia que l’article es va publicar va trucar a en Jordi Llavina per dir-li que em volia publicar però que al manuscrit que tenia no hi havia les meves dades de contacte. Des de llavors tot va anar com una seda. Quan vam parlar amb Vallcorba vam acordar que primer apareixeria Fin.

El punt de partida d’aquesta història fantàstica va ser real.

Igual que l’Hugo, un dels personatges de Fin, jo també vaig rebre una trucada d’una antiga amiga de la colla que tenia a Sant Quintí de Mediona. Érem nois i noies molt moderats, bastant sosos i tot, jo era una mica més gran que ells, i fins i tot hi havia un paio estrany, semblant al que a la novel·la anomeno El Profeta.

Fin explica el retrobament d’aquest grup d’amics en un refugi de muntanya que no sabem exactament on podria ser.

Volia desdibuixar els escenaris perquè em donava més llibertat. El refugi de la novel·la és més lluny que el que hi ha a prop del castell de Mediona. Hi ha un gorg inspirat en el congost de Mont-rebei... i, casualment, quan es van buscar les localitzacions de la pel·lícula, va ser el que van triar sense haver-ne parlat amb mi. Si hagués situat Fin a Catalunya, els personatges haurien d’haver estat bilingües, com jo i la majoria de població, i m’hauria complicat encara més la vida.

Què recordes de l’època en què escrivies la novel·la?

Va ser el final d’una etapa creativa molt fèrtil, en què vaig escriure deu llibres en vuit anys. Havia renunciat a moltes coses per fer-ho. No tenia vida social, i fins i tot vaig deixar els castells [Monteagudo havia estat casteller a Vilafranca]. Mentre escrivia ja teníem el primer fill, i em recordo teclejant a l’ordinador i movent el bressol amb un peu.

Feies una novel·la apocalíptica en un dels moments més feliços de la teva vida.

Escrivia una història apocalíptica des del punt de vista de les persones normals. M’interessava mirar-me l’apocalipsi des de la proximitat. No donaria una visió global, amb polítics ni grans personalitats, sinó que el grup d’amics es trobarien enmig de la confusió de no saber com ha desaparegut la resta de la humanitat.

A la novel·la desapareixen les persones, però els animals reconquereixen cases, pisos, benzineres i autopistes.

El grup d’amics estan envoltats de soledat -i, a més, van desapareixent-, però en canvi els animals van agafant relleu, sí.

Passa de manera semblant al que estem veient ara, durant el confinament: els animals recuperen els espais perduts.

Una de les possibles lectures de la novel·la és en clau ecologista. És bon senyal que puguem interpretar Fin de diverses maneres, i que encara que passin els anys sembli que parlem del present. Com a escriptor intento ser atemporal.

El món de Fin s’atura a causa d’un enemic invisible. Igual com ens ha passat a nosaltres ara.

Els escriptors treballem amb la intuïció, i pot ser que estiguem connectats amb una memòria universal o una espècie d’inconscient col·lectiu. El 2006 vaig escriure una novel·la curta que es deia Marcos Montes: anava d’un grup de miners que es quedaven atrapats sota terra i que els havien de rescatar fent un forat estret. Quan es va publicar acabava de passar un cas similar a Xile.

Aquest punt profètic teu també va imaginar el confinament. Ara fa un any vas escriure un article en què una família es quedava tancada a casa i s’havien de reinventar. L’home aprenia a cuinar, per exemple.

Quan va sortir publicat em trobava amb gent que em deia: “David, que estranyque ets...” Volia donar un toc existencial i angoixós al text, una mica com El ángel exterminador de Buñuel, però alguns lectors no em van acabar d’entendre. Ara la situació és similar a la que descric, perquè al pis som quatre, i m’agrada molt cuinar. Estem tranquils però també inquiets. El món del meu article era el d’abans, i la família es conformava a quedar-se a casa un temps indefinit. Ara és diferent. Tots trobem a faltar el món de fora... Menys el meu fill gran, que fa uns dies em deia que no volia que tot això s’acabés. Jo tinc un punt misantròpic, però necessito sortir.

La gran novetat de la nova edició de Fin, a més del pròleg i l’epíleg, és el final que tenia la primera versió.

Amplia les interpretacions del llibre, perquè hi insinuo un tema metaliterari. Igual com passava amb el final de l’edició d’Acantilado, em temo que serà polèmic. El que hauria estat un error és explicar de forma pseudocientífica el misteri de la novel·la.

També és un llibre sobre la por de quedar-se sol i sobre la possibilitat que les profecies puguin arribar a fer-se realitat.

Els personatges van explicant els seus punts de vista. Jo com a autor els vaig deixar parlar i equivocar-se: cadascun té les seves teories, i jo no em caso amb ningú.

Fin és el tercer llibre que publiques amb Rata, després d’Hoy he dejado la fábrica (2018) i Si quieres que te quieran (2019). Quins plans de futur tens?

Amb Rata tinc el compromís que el 2022 traurem una nova novel·la meva. Ja l’he començat i hi estic treballant sense pressa.

L’èxit de Fin et va permetre deixar de treballar a la fàbrica i dedicar-te només a escriure. ¿Encara estàs content del canvi de vida?

Sí. El món editorial d’ara és més complicat que quan vaig deixar la feina, però a més dels llibres faig correccions d’estil, tallers i alguna traducció. Fin em va permetre un canvi de vida important: vaig optar per la tranquil·litat. Paradoxalment, durant aquesta última dècada la meva producció literària ha baixat. Escrivia més quan treballava a la fàbrica.

Cinc distopies que valen la pena

Un món feliç

L’estat tira endavant un projecte de clonació per aconseguir una societat ideal. Les úniques vàlvules d’escapament en la novel·la d’Aldous Huxley, publicada el 1932, són el consumisme, les drogues i el sexe.

1984

El britànic va llançar una dura advertència sobre el totalitarisme a 1984, publicada el 1949. Introduïa conceptes com el de Gran Germà, la policia del pensament i la neollengua, que reduïa el vocabulari amb finalitats repressives. “La violència coercitiva que planteja aquesta novel·la em sembla menys efectiva com a forma de control que la submissió a través del plaer d’ Un món feliç ”, comenta Monteagudo.

Mecanoscrit del segon origen

“Vaig llegir el llibre de Pedrolo quan tenia 18 anys, i em va impressionar tant que, tot i no haver-lo rellegit des de llavors, el vaig tenir present quan escrivia Fin ”, diu. La novel·la, del 1974, la més venuda de la història de la literatura catalana, explica la història de l’Alba i el Dídac, que es converteixen en els únics supervivents del món després que el devastin uns plats voladors.

La carretera

“Quan vaig publicar Fin, molts lectors em deien que la novel·la els recordava Lost i La carretera, de Cormac McCarthy -diu l’autor-. Sempre els deia el mateix: no havia vist la sèrie perquè a casa no teníem tele, i encara no havia llegit la novel·la”. El llibre de McCarthy, del 2006, narra el trajecte d’un pare i el seu fill per un món devastat, on els pocs supervivents lluiten pels recursos que queden.

El fin de agosto en el hotel Ozone

Monteagudo també recomana cinema distòpic: a més de la conegudíssima Blade runner (1982), una pel·lícula que el va impactar quan era petit va ser El fin de agosto... “Hi ha deu dones que passegen per un món on ha passat un cataclisme, buscant persones mentre van a cavall”, diu. Una escena que passa en un congost on les protagonistes noten “una presència que les observa” el va impressionar tant que la va fer servir, transformada, a Fin.