BarcelonaEl futbol és el paisatge de fons, més o menys aclaparador segons el capítol, del llibre La passada a l'espai (Destino, 2025), del guionista i humorista Manel Vidal (Salt, 1989). Es tracta d'unes "memòries parcials", "coses que tenia ganes d'explicar partint del futbol", que completen el perfil d'un home amb un currículum que inclou el pòdcast La sotana i el programa de RAC1 La competència, entre d'altres, a més d'un conflictiu pas per TV3. Vidal atén l'ARA a la terrassa del Centre Cívic Can Déu, al barri barceloní de les Corts.

La teva escriptura és més aviat de frase curta, però amb mirada llarga. Cada vegada que construeixes un capítol saps on vols arribar.

— Sí, té la trampa que sé on vull arribar perquè són coses que m'han passat realment. Es tracta de reconstruir records, i en aquest sentit és molt més fàcil que no pas si escrivís ficció, que hauria de tenir-ho molt més estructurat. No havia pensat mai que la meva escriptura fos de frase curta i mirada llarga; m'ho posaré a l'epitafi quan em mori. Crec que està molt influïda pel que escric abans del llibre, que són guions, de ràdio o de monòlegs.

És un llibre que decebrà a qui esperi que parlis de La sotana i de La competència, que queden fora del llibre.

— No, esclar, jo... No havia vist això de l'Espanyol [exclama assenyalant un pot amb l’escut de l’Espanyol que he deixat a la taula]. M'agrada bastant... No tinc res a explicar de La sotana que no expliqui a La sotana. I La competència és una feina extraordinària, la millor feina que tindré mai, però té tots els components d'una feina, que vol dir que jo soc un subordinat d'una gent que, en aquest cas, a més a més, són molt bons i tot el que jo escric mai no ho empitjoren sinó que ho milloren. Hi estic molt còmode, però no deixa de ser una feina, i no vaig ni plantejar-me explicar res del que tingués a veure amb aquest dia a dia meu perquè no m'interessa ni a mi, explicar-lo, i m'imagino que a algú de fora tampoc li interessaria gaire.

M'expliques qui era Christoph Frilling?

— És una de les primeres persones que conec quan vaig viure a Alemanya, el 2011. Era el director de l'escola d'idiomes on vaig aprendre alemany i impartir classes de castellà i anglès. Era una persona amb una vida que després vaig anar desgranant a mesura que el vaig anar coneixent i amb episodis diria que bastant extrems i demencials.

De la teva etapa a Alemanya expliques que no n'has conservat ni amistats ni lligams, però fins a quin punt et va marcar el sentit de l'humor?

— Tinc un sentit de l'humor que, quan vaig a Alemanya, ja existeix. El que passa és que vas a viure en un lloc on tothom s'entén molt més fàcil de com t'entenen a tu, i això fa que hagis d'afilar qualsevol forma de comunicació. Si miro deu anys enrere, que són els que fa que ja no visc a Alemanya, segurament m'ha ajudat a ser més ràpid, o més afilat, o més concret. Si hagués de definir el meu sentit de l'humor, crec que té a veure amb la brevetat, amb una cosa apuntada i breu.

Sarcasme o ironia és que et diguessin Zirkus.

— Sí, exacte. A l'equip de futbol on vaig jugar els tres anys que vaig viure a Alemanya a ells els cridava molt l'atenció que jo tingués una manera de jugar diferent de la seva, que era molt més pragmàtica. Amb els alemanys passa una cosa, que la majoria dels prejudicis són certs, i en aquest cas la manera de jugar a futbol també era molt més directa. En canvi, a mi m'agradava molt més la floritura, i em van batejar com a Zirkus, que és el nom que em va quedar. I hi ha una mica d'ironia alemanya en aquest sentit, que és com un sentit de l'humor una mica innocent: si creiem que jugues així, diferent de nosaltres, et direm així. Només hi ha una capa.

Parlant de capes, al llibre n’hi ha diverses. N'hi ha una més personal, sobretot quan parles de la teva infància i primera joventut, i de la relació amb el teu pare. Però després hi ha una part més lligada al futbol: Manel Vidal, un senyor del Barça, i molt del Barça.

— Correcte. Molt del Barça, sí.

Quan et vas fer del Barça?

— No recordo un moment concret en què em fes del Barça, que vol dir que ho soc per espores. A casa meva jo no tenia un avi del Barça i un de l'Espanyol, sinó que només tenia un avi i era del Barça, i el meu pare també ho era, i el meu entorn era tancadament culer. Per tant, no hi ha una decisió vital. Però la formació del meu jo culer, per dir-ho d'una manera una mica pretensiosa, beu molt del meu avi, que era un senyor de Barcelona que havia anat molt a veure el Barça i que, a més a més, tenia una conversa rica en el tema del futbol.

Dediques dos capítols a dos futbolistes com Iván de la Peña i Sergi Busquets, que sempre he pensat que en realitat eren dos jugadors pericos.

— Bé, Iván de la Peña ho va acabar sent, i Sergi Busquets hi hauria encaixat perfectament. Igual que ara Gavi, del Barça, seria traslladable demà mateix a l'Atlètic de Madrid. Iván de la Peña va acabar sent un jugador perico sense que ho semblés quan estava al Barça. I a Sergi Busquets sí que li veuries un tarannà que podria encaixar perfectament amb l'Espanyol, tot i que potser hauria sigut un jugador diferent, perquè ell està molt influït per la cosa de La Masia, Guardiola i tota aquesta mena de tradició de la seva posició. Recordo molt Iván de la Peña marcant al Camp Nou dos gols, el primer any de Guardiola, 2008-2009. Llavors hi ha el trencament meu amb Iván de la Peña, perquè celebra moltíssim aquells dos gols.

Però el recordes, perquè Iván de la Peña et dona el títol del llibre.

— Sí, ell era un jugador que feia molt això de la passada a l'espai, s'hi prodigava moltíssim, i jo volia jugar així quan era molt petit. Quan creixo volia assemblar-me a una cosa més posicional com Sergi Busquets, i he fracassat en els dos intents. Claríssimament, a més a més.

Deunidó les vegades que admets fracassos en el llibre. Un d'aquests fracassos és el desenvolupament acadèmic, que fa que el teu pare t'enviï a Alemanya a treballar. Això et pesa?

— M'ha pesat força durant un temps, però tampoc ha sigut un trauma que m'hagi immobilitzat. Parlo dels fracassos perquè estic en un moment de la meva vida que puc mirar enrere i riure-me'n. És un llibre que va una mica al fons d'aquests fracassos, però són fracassos amb què molta gent es pot sentir més o menys identificat, perquè hi ha molts moments quan ets jove o quan ets idiota, valgui la redundància, que t'equivoques o fracasses.

Humoristes que facin bones passades a l'espai?

— Seré molt poc original. L'altre dia vaig presentar el monòleg d'en Magí, en Modgi, al Teatre de Salt, i no vaig pensar en aquests termes, però sí que vaig pensar: que bo que és construint, i això no deixa de ser una passada a l'espai. Es fa autopassades, en Magí. Que bo que és fent veure que va cap a un costat i llavors anant cap a l'altre, que això ja genera una comicitat, o preparant molt a poc a poc i a foc molt lent una rematada molt contundent.

Quin guió t'agradaria escriure?

— Hi ha un guió que m'agrada molt haver escrit: el del vídeo de retirada de Marc Gasol, diuen que perico com tu... El vam escriure amb en Magí i és un guió que recordaré haver escrit perquè vam poder pensar com aquesta persona parlava no només amb el país, ni amb Espanya, sinó amb el món. Si tens tres segons per explicar als teus nets què has fet, crec que una d'aquestes coses que faria és explicar-los això. I a part d'això, m'agradaria fer guions de moltes coses. He fet guions de ràdio, per a la tele, per a monòlegs... L’altre dia vaig fer el guió per a una gala de premis per primera vegada, ara he fet el llibre... Potser m'agradaria fer una pel·li, més endavant. Si podem fer un guió d'una pel·li o d'una sitcom, o un guió d'una sèrie per... anava a dir per a TV3, però no sé si serà possible...

Si mai tinguessis nets, com els explicaries la teva relació amb el PSC?

— Els explicaria que al principi jo havia treballat per al PSC. Quan era petit, simplificant moltíssim i deixant-me molta gent als marges, i em sap molt de greu, hi havia el pujolisme i el maragallisme. A casa érem maragallistes, i veníem de ser de Felipe [González]. Havia assistit a una Festa de la Rosa i li havia donat la mà a Pasqual Maragall en un homenatge a Ernest Lluch. O sigui que jo he mamat sociata com poca gent ha mamat sociata. I llavors els hauria d'explicar als meus nets que, més endavant, vaig canviar i aquest partit també. I vam canviar tant que van acabar demanant el meu cap per una col·laboració que feia a la tele per un acudit que havien entès perfectament. Això és el que els hauria d'explicar. Més o menys.

Et va saber greu per Joel Díaz, sobretot?

— Per en Joel i per en Magí, que també és veritat que moltes vegades s’és una mica injust amb ell, perquè es diu "Hòstia, en Joel quin gest més heroic", i en Magí en va fer un de molt similar, si no el mateix. Però sí, per tots dos. Em sap greu per en Joel i per en Magí? Moltíssim. Però no m'han fet sentir mai culpable, ni responsable. Saben perfectament, i ho sabem tots, que no és culpa meva. I a més a més és un gest i una decisió del PSC que ja era incomprensible i autoritària quan la van prendre, i està envellint molt malament a mesura que passa el temps, crec jo.

Quin és el millor record que tens, relacionat amb l'humor? I quin record t'agradaria oblidar?

— Començo pel que m'agradaria oblidar. Quan era molt petit vaig fer una broma, que no arriba ni a humor, és protoprotoprotohumor... En una cursa popular de nens d'una escola, en un pavelló de Salt, hi havia un fotògraf i li vaig tapar una de les fotografies que estava fent per fer-li la broma. Es va enfadar moltíssim, i crec que allà vaig entendre que les bromes podien fer enfadar, que és una cosa que com a humorista és important recordar. Hem hagut de tenir un posicionament i un discurs molt clars sobre el món en català, i també l'hem hagut de tenir sobre els límits de l'humor. Una cosa molt bàsica, i que s'explica bastant en aquest exemple, és que tu pots dir que hi ha llibertat d'expressió, i això ho crec i ho defenso fins a les últimes conseqüències, però també és important que el teu cervell recordi que pots fer mal. Això ho explica molt bé Javier Cansado, que és un còmic que m'agrada molt. Tingues en compte que pots ferir moltíssim amb l'humor, perquè és una arma de destrucció massiva real. Paral·lelament i de manera encara més contundent, tinguem en compte que ningú ha de pagar un preu ni penal ni laboral per haver fet una broma, sigui quina sigui.

I bon record?

— Al principi de fer El soterrani jugava bastant amb la cosa de la provocació i l'humor negre, a vegades a canonades, com tirant amb una escopeta a les fires a veure què passava. Feia poc temps dels atemptats de Barcelona i Cambrils de l'agost del 2017, i vaig fer uns acudits en què no hi havia un acarnissament però sí que vaig parlar del noi que van trobar en un cotxe i que l'havia assassinat el terrorista. Era delicat i es respirava fort en aquell moment, i un dia em va escriure una noia que em va dir: "He vingut amb gent que eren amics d'aquesta persona que va morir en aquests atemptats, i hem anat a sopar, i ha estat superalliberador perquè n'hem parlat per primera vegada". Ells tenien tot el dret del món de dir-me: "Tio, no hi tens dret perquè aquest dol que estem passant encara és massa recent". I jo potser ho podria haver defensat, o no, però, de puta sort, va servir perquè ells en parlessin per primera vegada. És un record que tinc com molt bonic.

En el llibre, quan descrius Kluivert, dius que jugant és tan estètic com poc efectiu. ¿Catalunya és exactament com Kluivert, tan estètica com poc efectiva?

— Hi ha aquest tòpic, que sempre ens perd l'estètica. També és veritat que quan veig actes o gales que muntem, tampoc crec que estiguem tan bé estèticament.

Qui t'ha donat més disgustos, el Barça o el Procés?

— M'ha donat moltes més alegries el Barça. De disgustos el Procés me n'ha donat un, però també crec que és interessant que anem girant full. Fa temps que considero que ho he fet, però és important no quedar-se allà, en aquest disgust; crec que hi ha gent que s'hi ha quedat encallada o que fins i tot ara ho està vehiculant d'una manera que no m'agrada gens. El Barça me n'ha donat molts, moltíssims, i fins i tot m'han vingut moltes ganes d'enviar-lo a la merda, però igual que el país, no es pot, no surt.