BarcelonaMagdalena Blaževic (Žepče, Bòsnia i Hercegovina, 1982) era una nena quan va esclatar la guerra. L'escriptora, una de les veus emergents més singulars dels Balcans, va debutar amb Svetkovina (2020), una col·lecció d’històries sobre dones aclamada pel públic i la crítica. Ara es pot llegir en català, amb traducció de Jordi Cumplido, A finals d'estiu (L'Agulla Daurada), una història basada en els fets que van passar al seu poble. La veu narradora és la d'una nena de 14 anys, la Ivana, que parla del seu darrer estiu: no n'hi haurà més perquè morirà a mans d'un soldat. És una veu molt poètica, descriu amb detall el món rural: pràcticament es pot sentir l'olor de la llet calenta i la camamilla, tocar els tomàquets, i trepitjar la terra humida del bosc. Al llibre, guardonat amb el premi TPortal a Croàcia, en cap moment es menciona la nacionalitat de les víctimes ni dels botxins. Actualment, Blaževic viu i treballa a Mostar, i té doble nacionalitat: bosniana i croata.

Vostè era una nena quan va esclatar la guerra. Quins records en té? ¿Els ha fet servir per escriure la novel·la?

— Sí, vaig néixer i créixer en un petit poble al centre de Bòsnia. Era un entorn molt rural: sé l'olor que fan les plantes, el seu tacte... i això era molt important a l'hora d'escriure. Sé què és créixer amb animals, no com a mascotes, sinó animals que et donen menjar, llet, formatge... Vaig veure com els mataven quan era petita i això sempre s'ha quedat amb mi. No era gaire agradable i potser per això ara no en vull a casa: m'encanta el meu apartament net i polit. A prop hi havia un bosc i un riu i la via del tren, i tots els sons els tinc dins el cap. Hi havia moltes llegendes i moltes creences. Vaig gaudir-ne i no canviaria aquella experiència per res del món. Allà tot era natural, fins i tot la mort.

El que succeeix a la novel·la és real.

— Tota la història és real. La Ivana era la meva cosina; esclar que hi ha algunes coses que són ficció, però els fets són reals. Tots els personatges són reals: els avis, la mare, el pare, els oncles i les tietes... De fet, ho vaig escriure tot dos anys després dels fets, quan tenia 13 anys. Vaig escriure sobre la mort de la Ivana i sobre allò que va succeir perquè tenia molta por d'oblidar-me de coses. Vaig pensar que ho havia de documentar, perquè pensava que nosaltres potser també moriríem i després ningú sabria que també havíem viscut, que havíem tingut unes vides. Vaig parlar amb la mare i el germà de la Ivana, de què recordaven d'aquell dia, va ser traumàtic i va ser terrible escriure aquesta part. Havia d'anar parant per poder plorar. Va ser molt emotiu, però havia d'agafar distància. Si volia escriure bona literatura, no podia ser sentimental; em va costar dos anys i és una novel·la breu. És una novel·la molt lírica perquè llegeixo molta poesia. Estimo la poesia, m'hauria agradat ser poeta. Tots els escriptors hauríem de llegir poesia per ser precisos, per eliminar el que és innecessari.

Parla de la mort però també de l'amor, de la bellesa i de l'amistat. La guerra hi és i no hi és, perquè els infants no són del tot conscients de què significa. Fins que entra a casa seva.

— A casa no hi havia electricitat ni aigua corrent, no teníem gaire cosa per divertir-nos. L'única manera d'entretenir-nos eren els llibres. La meva mare en tenia molts. Em llegia tots els de Marija Jurić Zagorka [la primera dona periodista de Croàcia i una de les escriptores més populars del seu país]. Escrivia sobre castells, reis i reines i era el meu refugi. A fora tot era brut, lleig i pobre.

Han passat 30 anys des de la guerra. ¿Cal temps per poder-ho abordar?

— Has de marxar del lloc on vas néixer i agafar distància fins i tot dels que hi vivien. Per poder-los observar a distància, com si fossin estranys. Per així veure'ls més clarament, més objectivament. Quan tot és recent i t'afecta molt, és molt difícil escriure. Jo plorava i estava trista quan escrivia, però sé que hi va haver víctimes en una banda i l'altra. No he volgut dir quina és la nacionalitat de la nena ni d'on és el soldat. Tots vam patir. Tots vam experimentar el mateix. Escric sobre persones que d'alguna manera estan als marges, que no importen. A ningú li importa aquella nena, el seu nom no apareix als llibres d'història. La literatura té l'obligació de donar nom a aquestes persones, d'explicar què li va passar a la nena, a la seva àvia... La guerra no va ser el mateix per a aquells que tenien prou diners per marxar. Les persones humils dels pobles petits són sovint els grans oblidats.

La mort és un dels personatges del llibre.

— És el soldat, però jo no el veia com un enemic sinó com un infant, el fill d'algú que ha estat enviat allà. Potser ell no volia ser-hi ni fer allò. Tinc un fill de 17 anys i no puc ni imaginar-me que algú l'enviï a una guerra a lluitar. Volia veure totes les cares de la guerra. La Ivana, la protagonista, fa trenta anys que està morta. Està tranquil·la i pot veure la seva mort amb compassió. No intenta veure de qui és la culpa, això no li importa.

¿I al seu país, hi ha el mateix sentiment que té la nena?

— Desafortunadament no. Hi ha nacionalisme a les tres bandes. Però també hi ha gent que ha continuat amb les seves vides, que conviuen, que s'agraden i que treballen junts. Al meu poble, però, ja no queda gent jove.

¿Li fa por que hi hagi una altra guerra?

— És la meva por més gran. Tinc malsons que tot torna a començar. No suporto certs polítics, només vull escriure i viure en pau.