El jove escriptor portuguès publica 'Mi hermano' a Acantilado
Llegim 14/05/2021

Afonso Reis Cabral: "Un germà amb síndrome de Down pot redimir la teva vida"

4 min
Afonso Reis

BarcelonaAfonso Reis Cabral és una de les últimes revelacions de la literatura portuguesa. Nascut a Lisboa el 1990, va debutar als 15 anys amb un llibre de poemes, Condensaçao, seguit una dècada més tard de la novel·la Mi hermano, que ara publica Acantilado en castellà, traduïda per Isabel Soler. Guanyadora del premi Leya, dotat amb 100.000 euros, la novel·la va permetre que Reis Cabral, que tot just havia començat a treballar al sector editorial després de llicenciar-se en estudis portuguesos i lusòfons, pogués dedicar-se a la propera novel·la amb calma. Pão de Açúcar també va ser recompensada, el 2019, amb el premi José Saramago.

Escrita en un estil enlluernador, Mi hermano avança a dos temps: el del present, on un professor universitari de més de 40 anys es fa càrrec del Miguel, el germà petit, que té síndrome de Down, i el del passat, que reconstrueix la infantesa d'ells dos, de les germanes i els pares, a la ciutat de Porto. És una història sobre el pes de la família i la importància de l'amor, sobre aparences enganyoses i fragilitats insospitades.

"La sang, com ens uneix i ens separa alhora", llegim a la teva primera novel·la. No és habitual que un debut estigui escrit amb aquesta solidesa, seguretat i profunditat.

— Vaig començar a escriure relats i poemes als 9 anys. A vegades em preguntava si mai seria capaç de fer una novel·la. Creia que em faltava trobar un tema que conegués a fons i acumular una mica més d'experiència de vida.

Pensaves tot això quan encara eres petit?

— Als 15 anys vaig publicar una antologia dels poemes que havia escrit i que no considerava horribles, Condensaçao. Va ser el meu funeral com a poeta, i l'inici del llarg camí com a narrador que em va portar fins a Mi hermano. L'estiu abans de publicar els poemes, durant unes vacances a l'Algarve, vaig tornar a preguntar al meu pare sobre quin tema podia escriure una novel·la i em va dir "Per què no escrius sobre el teu germà?" Me'n vaig oblidar, però, al cap del temps, quan ja havia acabat la carrera, vaig trobar un quadern on havia anotat aquesta anècdota.

Va ser llavors, que t'hi vas posar?

— Sí. Tenia molt clar que no m'interessava escriure una autoficció. Volia treballar per arribar a descobrir l'altre. En primer lloc, el que calia era trobar un narrador que no se m'assemblés.

I va ser així que vas arribar al professor universitari que decideix fer-se càrrec del seu germà Miguel quan moren els pares.

— Vaig buscar algú relacionat amb l'acadèmia, un home que portava una vida molt buida, divorciat i desmotivat. Aquest va ser l'impuls que em va permetre aixecar la novel·la.

No hauria estat temptador també parlar de la vivència amb un germà que té síndrome de Down? Kenzaburo Oe, Cristovao Tezza i Josep Maria Espinàs, entre d'altres, han escrit llibres sobre els seus fills amb síndrome de Down.

— La meva novel·la vol anar cap a una altra banda. Capgira algunes de les idees preconcebudes que podem tenir sobre aquest tema. El narrador és un personatge disfuncional i sense gaires vincles amb ningú. El seu germà Miguel, en canvi, ha tingut una vida estable, i fins i tot ha arribat a fer-se càrrec dels pares quan estaven malalts.

Això desmunta la idea de la seva dependència.

— És un home autònom, tot i la seva fragilitat i vulnerabilitat.

I un home enamorat.

— Sí. Tenia moltes ganes d'escriure una història d'amor, una passió exclusiva i total, però m'era molt difícil trobar uns personatges que poguessin viure-la. Al segle XXI, poc o molt tots arrosseguem un cinisme que ens impedeix viure històries d'amor plenes. Hi ha comptades excepcions, com les del Miguel i la Luciana. Ell té síndrome de Down i ella síndrome del cromosoma X fràgil. Gràcies a la puresa de tots dos poden viure una gran passió.

Hi ha un passatge en què el narrador admet que com més infeliç és el germà, més feliç se sent ell: "Em fa feliç ajudar-lo, treure'l de la infelicitat i tornar-lo a la condició d'àngel ferit, d'àngel a la terra, encara que no sé en què consisteix, això".

— Un germà amb síndrome de Down pot redimir la teva vida. Això és el que pensa el narrador. Li sembla que el Miguel ha nascut ferit, però en realitat està molt predisposat a ser feliç. Si té les condicions materials garantides, se sent bé. És algú que no ha de lluitar per la felicitat. Al narrador li passa tot el contrari. Alhora es proposa ajudar el Miguel, encara que no ho necessiti. Crea circumstàncies una mica perverses per ser-li útil.

Els dos germans passen uns dies en un llogaret portuguès, el Tojal, i allà es veuen amb una família de pagesos, l'Olinda, l'Aníbal i el Quim. Aquest últim diu: "No hi ha res pitjor que ser presoner dels que ens estimen".

— El llogaret exemplifica un de tants altres llocs portuguesos que han quedat abandonats i on només han quedat les pedres de les cases buides. Les poques persones que no n'han marxat també semblen pedres. Per a mi, el Tojal era un reflex de l'espai psicològic del narrador. I el Quim és un personatge que té problemes físics que el fan dependre dels pares.

És com una mena de contramirall del Miguel.

— Els pares poden ser una gran ajuda o ser la teva presó.

¿Amb aquesta novel·la volies denunciar el tracte de bona part de la societat cap a la gent amb síndrome de Down?

— És complicat pensar en una novel·la com un vehicle que porti un missatge. Mi hermano és un llibre que vol explicar algunes veritats amagades. El misteri i la gràcia de la literatura, però, és que la literatura en si és el seu propi fi i objectiu.

No puc evitar preguntar-te per l'herència literària familiar que carregues. El teu rebesavi va ser José Maria Eça de Queirós, un dels autors portuguesos més destacats de la segona meitat del segle XIX.

— Hi ha dues respostes possibles i honestes a això. La primera és pensar en Eça de Queirós com a presència familiar -una presència agradable- i també com a lector: hi ha llibres seus que valoro, tot i que no és el meu autor preferit. L'altra és pensar-lo com a autor. En aquest punt crec que no té cap influència en el que escric.

stats