BarcelonaDurant el confinament, Estel Solé (Molins de Rei, 1987) va posar-se a imaginar la història de la Lena, una dona desbordada per la vida familiar i professional que pateix dues petites tragèdies i decideix marxar amb un desconegut. Esgarrapant hores de son i fent malabars amb la conciliació, Solé va convertir aquella idea en una novel·la i, en un impuls d'"absoluta inconsciència", va presentar-la al premi Ramon Llull. L'actriu i escriptora, creadora d'espectacles com Animals de companyia (2015) i de poemaris com Dones que somiaven ser altres dones (premi Amadeu Oller, 2011), explica que encara no ha paït el reconeixement per aquesta història que és un crit a agafar les regnes de la pròpia vida.

Quan va guanyar el premi va dir que acabava de passar el pitjor any de la seva vida. Com està?

— És complicat. D’entrada una mica en xoc, perquè vinc d’un divorci que durant un any m’ha tingut a l’ombra, en la foscor. Ha estat una guerra, ara sento que estic una mica a la postguerra. He patit molt per trobar casa per a mi i els meus fills. He hagut d’assumir que ara comença un nou tros de vida en el qual estic sola amb les meves criatures i m’he de fer càrrec jo de tot. Tot plegat m’ha portat molta angoixa, tristesa i culpa. El juliol passat estava tan malament que vaig acabar trucant al telèfon del suïcidi, per sort va respondre un home que em va convèncer que viure valia la pena. La setmana abans de guanyar el premi estava en un hotel de Madrid amb un atac d’ansietat. Encara em sento molt remoguda. Sé que he d’estar contenta pel premi, però el meu cos ve d’un lloc tan dur que encara necessito aterrar-ho tot.

La protagonista, la Lena, també viu un canvi de vida. Li ha fet de mirall?

— La novel·la és ficció, però evidentment s’hi han colat coses de mi. Em sento com un canal creador, com una canonada per on el raig d’aigua passa i s’endú algunes de les meves partícules. M’exposo sobretot als articles perquè penso que tot el que és personal és polític. No vull amagar la vulnerabilitat perquè penso que és essencial per comunicar-me amb el món i perquè exposar-la fa que tots ens puguem relaxar, però no vull que el meu discurs impliqui victimisme ni marqui la meva persona.

A la novel·la aquesta vulnerabilitat es tradueix en una dona desbordada intentant conciliar una carrera professional exigent amb la cura del seu fill. Quin retrat fa de la maternitat al llibre?

— Els últims quatre anys de la meva vida he viscut sentint la pressió de la doble maternitat que tant desitjava. Alhora socialment veig que seria molt més fàcil que només volgués ser mare i ja està. Era molt més senzill quan les dones no teníem aspiracions, i això és el que defensa la dreta, que tornem a ser àngels de la llar una altra vegada. Com a dona sento que he de pujar dues muntanyes, la de la carrera professional i la de la criança. Amb el primer embaràs em vaig enretirar laboralment, amb el segon vaig fer una lluita interna i vaig decidir que no ho faria. Socialment és molt complicat. Tota l’estona m’he sentit mala mare, mala professional, mala amiga, mala filla.

La culpa també va molt lligada al detonant de la novel·la, el dol perinatal i la violència obstètrica. La Lena perd una filla durant les festes de Nadal i, quan una ginecòloga li fa una biòpsia, no té gens en compte les seves emocions.

— Això sí que és absolutament personal. Em semblava simbòlic explicar-ho com a punt de partida i que després quedés soterrat, perquè així és la vida. Jo vaig canviar d’any amb una criatura morta a dins i, a més, era el meu aniversari. Continuava tenint nàusees de l’embaràs mentre estava assumint que no tornaria a ser mare. Perds un fill i l’endemà no tens ni una baixa per aquest dol, la vida ja t’està dient: "Endavant, endavant". I al cap d'un temps, de cop i volta, bum!, aquell dol torna i estàs plorant a deshora perquè no s’han respectat els processos.

No només perd una criatura sinó que també veu com li neguen l'oportunitat laboral que esperava. Davant d'aquests revessos, decideix marxar a França amb un desconegut. És una fugida?

— Ella gira al volant. Veu com tota la seva ambició professional, per la qual ha pagat un preu molt alt, es tomba i, per tant, decideix governar-se a ella mateixa. Sap que potser està cometent l’error més gran de la seva vida, però per dignitat personal necessita marxar. Si ets mare, és impossible marxar tres dies a un lloc qualsevol només perquè et dona la gana. La Lena travessa la por i ho fa. Com deia Joan Fuster, torna a practicar l’hàbit de la seva llibertat perduda.

El gir de volant la porta fins a l'Abel, que decideix anar a buscar la seva antiga amant, la Margue, malgrat que ella segueix casada amb en Benoît.

— Aquesta història és una cadena de favors entre desconeguts i d’estimar per persona interposada. L’Abel fa un favor a la Lena, ella li torna i llavors l’Abel fa un favor al Benoît. A la Lena això li permet començar des de zero, perquè un desconegut mai sabrà fins a quin punt has fracassat. A través de la Margue, la Lena es reconcilia amb la seva mare, perquè hi veu una figura materna, mentre que la Margue veu en la Lena aquella filla que no va tenir quan va decidir avortar. I després hi ha l’amor entre el Benoît i la Margue, que aparten el model de família més tradicional, però que en paguen un preu alt.

En canvi, el model familiar de la Lena és molt més convencional. A casa té un home, el Dan, que prioritza la seva feina a la conciliació. Ha estat cruel a l'hora d'escriure aquest personatge?

— Amb el personatge del Dan no volia fer un clixé, però no deixa de ser un compendi d’experiències personals i que he captat de les meves amigues. Que costi d’acceptar és una altra cosa. Crec que els homes són els nostres aliats i que un gran gruix s’implica en la criança, però el sistema continua estant de part seva. Els costa fer el pas de la màxima empatia, d’enretirar-se un temps si la dona ha estat llepant uns anys, de cedir-nos el privilegi. Al final, el matrimoni no deixa de ser una empresa on s’han de repartir unes tasques. Jo si demano cangurs perquè em cuidin les criatures mentre treballo, després no demanaré més cangurs per anar-me’n a la perruqueria. Ells, en canvi, arriben d’un viatge de feina i se’n van a fer una cervesa amb els amics sense sentir-se culpables.