BarcelonaLucía Lijtmaer (Buenos Aires, 1977) forma, amb Isabel Calderón, un dels tàndems més escoltats de la ràdio actual gràcies al podcast Deforme Semanal, pel qual acaben de recollir el segon premi Ondas, i que defineix com "una conversa cultural entre amigues". Aquest èxit creixent li ha canviat la vida, perquè li ha permès dedicar-se només al programa i a escriure. Periodista i escriptora formada a Barcelona, és autora de cinc títols d'assaig sobre memòria, feminisme i cultura pop, com Ofendiditos (Anagrama, 2019) i Yo también soy una chica lista (Destino, 2017). Enguany ha debutat en la novel·la amb Cauterio, que entrellaça la història de dues dones: una noia a qui li trenquen el cor a la Barcelona del 2014 i un personatge real, Deborah Moody, també coneguda com a Dangerous Woman, una dona que el segle XVII va marxar al Nou Món i va arribar a fundar-hi un poble.

Cauterio fa avançar paral·lelament la història de dues dones que, d'una manera o una altra, s'han quedat soles, sense home.

— Volia partir de la idea de soledat i deslocalització. Volia veure què passa quan treus un personatge del seu hàbitat natural i el poses en un lloc diferent, com pot ser una emigració per qüestions religioses el segle XVII, quan no tenien idea d'on anaven i què hi trobarien. La Deborah no se'n va per amor, se'n va cap als 60 anys per supervivència personal, econòmica i espiritual. El personatge contemporani està desmuntat, decideix abandonar-ho tot perquè no és capaç de lidiar amb el seu entorn i s'aïlla.

La dona d'avui té la vida material solucionada, però no la mental. L'altra, en canvi, està obligada a sobreviure i a ser una dona d'acció, capaç de tornar a començar allà on sigui. A mesura que avança el llibre no pots evitar comparar-les i no en sortim gaire ben parades, les dones d'avui.

— No m'agradaria que cap dels dos personatges sigui vist com a universal. El personatge contemporani no són les dones del segle XX: és un personatge concret en un moment de la seva vida. Em cansa la idea que un personatge femení, en qualsevol novel·la o història, hagi de representar totes les dones o tota una generació. No: és un personatge amb les seves arestes i els seus conflictes. Com la Deborah, que és un personatge concret i real. No vull fer un retrat de la feminitat al segle XXI.

Al contrari de Lena Dunham, no vols ser la veu d'una generació.

— En absolut! Per què he d'assumir aquesta responsabilitat? En el fons, parlo de personatges molt concrets que poso en unes situacions perquè reaccionin. Són dues zombis [una literalment, perquè parla des de sota terra, i l'altra narcotitzada] que em serveixen per fer preguntes existencials, que és la màgia de la literatura, poder fer-se preguntes: com actues en una situació límit? Es pot començar de zero?

¿Vols dir que s'ha de desenganxar Cauterio de Deforme Semanal, que sí que ha trobat molt públic que s'hi identifica i, per tant, funciona més com a veu generacional?

— Sí, tot i que, si et soc realment sincera, mentre escrivia la novel·la pensava que la meva veu com a escriptora i a Deforme era absolutament diferent, i no és cert. La veu del personatge contemporani sí que té parts còmiques que podrien sortir a Deforme, perquè funciona com una veu antropològica de com és tenir 30 anys i escaig a Barcelona i ser dona i tenir el cor trencat. Sí que hi pot haver una identificació. El que no vull és que tot serveixi com un arquetip.

Tu el 2015 vas canviar Barcelona per Madrid, com la protagonista. I el retrat que fas de la ciutat no és gens complaent.

— Parlo de coses que conec, una Barcelona gentrificada, turistificada, amb coses precioses i també amb les problemàtiques que veiem. Hi ha gent que diu que Barcelona surt retratada d'una manera dura, però crec que les veritables cartes d'amor són honestes.

També hi ha ironia crítica amb el nòvio de la noia i el naixement d'un projecte polític que sona molt als comuns, que ell utilitza per guanyar-s'hi la vida.

— El personatge de l'arribista és molt interessant i divertit, i n'hi ha a tots els espais, no només als centres de poder. Els pecats moltes vegades es cometen amb la millor intenció. Els personatges femenins no són éssers de llum i els masculins tampoc.

El que tenen en comú totes dues és aquesta idea reveladora que l'home que tenen a prop no els és bo, ni que elles creguin que sí. La dona jove s'autodestrueix perquè no entén què passa.

— Als dos personatges la idea de l'amor de parella convencional és el que no els acaba de fer felices. M'interessava com ella comença a dissociar-se. A tots ens passa, que el que projectem públicament no és el que sentim que som, quina és la nostra veu interna. Ella diu: "No eres conscient de la psicòpata que soc en realitat". És una idea molt divertida. Ella intenta ser la parella que tothom vol que sigui, l'amiga que volen, i al final es desmunta perquè ella no és això.

En canvi, el que les diferencia és la manera de cauteritzar les ferides. La noia fa un viatge individualista, d'abandonament, cada vegada més solitari, i la Deborah Moody s'instal·la a Salem i comença a crear una comunitat.

— Volia parlar també de com hem llegit la idea de les dones i la religió, desvinculada de la idea política. Quan les dones es tancaven en convents els segles XV, XVI i XVII, moltes vegades era per una recerca d'individualitat, eren intel·lectuals, buscaven una veu pròpia. Per què no pot ser una veu política i col·lectiva? Imagino que la Deborah construeix aquesta comunitat femenina. El personatge contemporani, en canvi, ha de fer el trànsit del jo al nosaltres, però no té cap lloc on agafar-se i no vol agafar-se a res.

És una deriva molt actual, l'individualisme, lligat al capitalisme. És difícil anar-hi en contra.

— Tens raó. Però alhora és impossible sobreviure des de la individualitat absoluta. El fet mateix de narrar-nos i dialogar és un acte col·lectiu, de comunicació necessària i entesa entre les persones. Fins a quin punt això es construeix amb consciència política, depèn més des d'on ho pensem. El llibre no té una intenció moral, però sí en certa manera sanadora. Les pors sempre són pitjors quan no les verbalitzes. Cauterio és un intent de poder anomenar les coses. Quan les anomenes, existeixen.

També és una novel·la sobre l'amistat femenina i com, sovint, les dones són les principals boicotejadores del seu potencial.

— Tinc una obsessió amb això, amb la idea que l'amistat és una qüestió important quan tens quinze o vint anys, però a partir de certa edat el que se suposa que ha de ser més important és l'amor de parella. I hi ha certs vincles que sembla que es desdibuixin, però hi tornes quan pateixes. Crec que no es parla prou d'aquests vincles o es fa de manera romantitzada, quan l'amistat implica dolors, traïcions, crueltats. Són com grans amors. Les pèrdues d'amistats de debò són molt doloroses.

Al llibre escrius: "L'amor no et salvarà, i no passa res".

— Podem parlar de poliamor i de vincles, però en realitat el relat de la parella estable encara és unívoc i central. I és una construcció del segle XIX i de principis del XX. El món ha canviat molt i les nostres emocions també, i encara hi ha una culpabilització constant quan no aconseguim aquesta idea de l'amor total.