Elizabeth Strout: "Quants matrimonis viuen tota la vida arrossegant fantasmes?"

BarcelonaDes que va publicar Olive Kitteridge el 2008 –amb la qual va guanyar el Pulitzer i, més tard, el premi Llibreter–, la nord-americana Elizabeth Strout (Portland, Maine, 1956) ha persistit en l'exploració del mateix univers de ficció, poblat per personatges estabornits per la culpa i carregats de contratemps familiars, però també convençuts que en el dia de demà hi ha d'haver d'una mica d'esperança. A Explica-m'ho tot, publicada en català, com les set novel·les anteriors, a Edicions de 1984 –traduïda en aquesta ocasió per Núria Busquet i Molist–, Strout fa confluir les tres grans famílies de la seva narrativa sòbria i irremissiblement encuriosida per l'ésser humà: els germans Burgess, l'escriptora Lucy Barton i Olive Kitteridge, que ara té noranta anys. Tot i viure en una comunitat de jubilats, es resisteix a deixar aquest món.

En les seves novel·les hi ha una concentració remarcable de jubilats. I això passa des del principi. Per què?

— Potser vaig a contracorrent, però sempre m'han interessat els vells. Des de molt petita vaig créixer amb molt de contacte amb els meus avis i amb altres parents d'edat considerable. M'interessa la vellesa, però sobretot el fet d'envellir.

Al primer capítol, l'Olive explica a la Lucy un record que la persegueix: la seva mare havia estat molt enamorada d'un home que venia de bona família, i encara que la seva història no va prosperar, tots dos van acabar batejant les filles que van tenir més tard amb el mateix nom, una manera curiosa de perpetuar l'amor que sentien l'un per l'altre.

— És una història molt trista. Quants matrimonis llargs viuen tota la vida arrossegant fantasmes? El dels pares de l'Olive n'és un. I acaba malament: ell, després d'intentar complaure-la en va, agafa un rifle i se suïcida. Poc després a ella li creix un tumor cerebral, potser a causa de l'angoixa de la mort del marit, i acaba morint.

Diria que és durant la vellesa, que les històries o els records es tornen més importants per a un mateix?

— Les històries són records. Quan ets jove estàs massa ocupat vivint i tens poc temps per reflexionar sobre el que et passa. A mesura que et fas gran és quan dones voltes al que has passat, i sovint hi dones forma d'història.

Diria que els seus personatges s'han anat tornant més tolerants com més grans s'han fet?

— Tant de bo sigui així. Era la meva intenció. Des de fa anys tinc la teoria que, mentre envellim, o bé ens tornem uns amargats o bé creixem. I això no es pot preveure quan som joves o, com a mínim, jo no ho sé veure.

Des de ben petita, la seva mare, que era mestra, li va transmetre la seva curiositat.

— Sí. Es fixava en gent de tota mena i s'hi interessava. Explicava grans històries, la mare. Fins i tot quan ja era molt vella continuava compartint anècdotes sobre gent que havia conegut. Va morir als 95 anys.

Llegia els seus llibres, la seva mare?

— És una bona pregunta. Mai no em va dir què pensava sobre el que jo escrivia. Potser tenia a veure amb el lloc d'on venia.

Per què?

— La gent de Maine són així. Òbviament, això que dic és una generalització, però he conegut molta gent de Maine que són incapaços de compartir res íntim. Et parlaran del temps, però d'ells no te'n diran res.

Això devia ser difícil per a vostè...

— Molt. A mi m'encanta escoltar les històries dels altres, no només imaginar-les.

Tots els personatges d'Explica-m'ho tot viuen en una petita ciutat de Maine que es diu Crosby i sovint comparteixen els seus sentiments.

— Sí, perquè molts d'ells venen de fora de Maine! [Riu] És una sort que això passi...

I alhora una desgràcia, perquè tal com explica al llibre, els preus dels pisos han pujat tant, que la gent de Maine ha d'acabar marxant.

— Això és un problema que passa a molts llocs dels Estats Units, ara mateix. No sé com s'ho farà la generació dels nostres fills, ni la dels nets...

Aquest no és l'únic problema que es trobaran.

— Per desgràcia, no.

La Lucy diu: "Sembla que tot el món s'hagi tornat boig". La novel·la transcorre just després de la pandèmia.

— Encara hi ha personatges que porten mascareta per por de contagiar-se, com la Margaret, o que tenen paranoia als gèrmens, com la Pam.

Com n'hem sortit, de la pandèmia? La tenim present, o l'hem oblidat?

— Visc entre Nova York i un poble de Maine, i a les ciutats el gran canvi ha estat el teletreball. Ningú va a l'oficina de dilluns a divendres, i espero que això no canviï, per molt que Donald Trump digui el contrari.

El món de la novel·la és anterior a aquest nou mandat de Trump.

— Sí.

Hi ha una frase que potser reflecteix el present que viuen ara mateix: "Crec que aquest país es podria estar encaminant cap a una guerra civil".

— Des que Trump va ser elegit president he viscut atemorida. Creia que érem un país que evolucionava, i ara tot se n'anirà en orris. Les polítiques d'igualtat, de tolerància cap als transgèneres... tot això es perdrà.

El país està dividit.

— La meitat dels americans adora Trump, i l'altra meitat li té pànic.

Com influirà Trump la seva pròxima novel·la?

— Encara no ho sé. Però Explica-m'ho tot tanca el cicle dedicat a l'Olive, els germans Burgess i la Lucy Barton. Necessito començar una cosa que no hi tingui res a veure.

L'amor hi continuarà tenint un paper central, com ha passat fins ara?

— Sí. Saps què és l'amor només quan el sents, però n'hi ha de molts tipus. Si prenem l'exemple d'en Bob Burgess, quan porta els queviures cada setmana a casa la senyora Hasselbeck està fent un acte d'amor. I s'estima la Margaret, amb qui comparteix un llarg matrimoni. Però alhora, quan està amb la seva amiga Lucy sent alguna cosa diferent de la que sent per ningú altre.

Sent que ella se l'escolta de veritat i que l'entén.

— Hi ha molta gent que sent que ningú els escolta de veritat. Això fa patir molt. Un dels desitjos més universals és que algú segui al nostre costat, ens escolti amb atenció i sigui capaç de veure i acceptar qui som.