Literatura
Llegim  /  Entrevistes 31/05/2022

Emilienne Malfatto: "A les dones mai ens deixen en pau"

Escriptora. Publica 'Que et plori el Tigris'

5 min
Emilienne Malfatto fotografiada a la llibreria Finestres de Barcelona

BarcelonaEn menys de 100 pàgines, la fotoperiodista francesa Emilienne Malfatto (1989) narra un crim abjecte d'una comunitat en què les dones estan absolutament sotmeses: l'assassinat d'una jove per part del seu germà per haver-se quedat embarassada fora del matrimoni. Que et plori el Tigris (Edicions de 1984 / Minúscula) és una novel·la colpidora i poètica que, a partir de la tragèdia d'una família a l'Iraq, dibuixa el dolor d'una societat profundament marcada per la guerra. Guanyador del premi Goncourt a la primera novel·la de l'any passat, el llibre s'acaba de publicar en català amb traducció de Mia Tarradas i en castellà amb traducció de Palmira Feixas.

Com vas arribar a l’Iraq?

— La primera vegada que vaig trepitjar el país va ser el 2014. Aleshores treballava a l'agència France Presse i vivia a Xipre, on hi ha l’oficina del Pròxim Orient de l’agència. Quan feia un mes que hi treballava, va caure Mossul i va començar el califat. El setembre del 2014 em van enviar a l’Iraq perquè necessitaven més gent al terreny per produir notícies. Em va semblar un país molt interessant. Quan el meu contracte a l’AFP va acabar, en comptes de renovar-lo vaig marxar a treballar de forma independent al nord de l’Iraq, al Kurdistan. Hi vaig estar gairebé dos anys exercint com a fotoperiodista de guerra. Després vaig marxar al sud de l'Iraq. Volia treballar amb més temps, allunyant-me del periodisme clàssic i de l’actualitat. Allà em vaig relacionar de forma diferent amb el país i amb la gent i vaig poder fer projectes a llarg termini. Vaig entrar en aquest Iraq més conservador i rural. També va ser el principi de la novel·la.

Com és la violència contra les dones a l’Iraq?

— No crec que sigui tan diferent a la d’altres llocs. Matar una dona perquè ha transgredit les normes també es feia al Mediterrani fa un segle; no ens queda tan lluny. Ho veig com un espectre: la violència de gènere que existeix a Europa està plena de matisos i matar una dona n’és l’extrem. Però en totes les societats predomina la idea que la dona no és propietària ni del seu cos ni del seu honor. Ho veiem ara amb tot el que està passant amb l’avortament als Estats Units. Vaig ambientar la novel·la a l’Iraq perquè és un país que conec, però el tema és universal i, des del meu punt de vista, participa de la mateixa dinàmica arreu del planeta.

A Occident anem enrere en la lluita per guanyar llibertats?

— Hem guanyat llibertats, però són molt fràgils, ràpidament se’n van. A França fa un temps va sorgir un moviment que defensava que a les escoles els alumnes havien de vestir-se de forma decent. I fa unes setmanes la diputada Cécile Duflot portava un vestit curt a l’Assemblea Nacional i els altres diputats la van xiular. Són anècdotes que revelen la realitat, que a les dones mai ens deixen en pau.

Els crims d’honor s'han situat a primera línia de l'actualitat a Catalunya amb les morts de l’Arooj i l’Anisa Abbas , dues germanes que van ser assassinades al Pakistan. Com creus que Occident aborda els crims d'honor?

— Evidentment que els crims d’honor són terribles, però Occident els veu com una manera d’assenyalar amb el dit aquestes cultures, de dir que aquí es tracta molt bé a les dones i que allà es fa tot malament. Després de publicar el llibre he hagut d’explicar a molta gent que la meva història no diu que els àrabs són dolents i els europeus són els bons. De feminicidis n’hi ha a tot arreu, però a Occident li resulta molt convenient llançar el missatge que tot allò de fora és erroni. Sempre és més fàcil assenyalar el veí i fer els ulls grossos amb tot el que va malament a dins del país. 

Quin paper juga la submissió en la novel·la?

— El sistema aixafa homes i dones, tots són víctimes. La gent l’interioritza, el naturalitza i no en qüestiona les normes. S'actua d'una determinada manera perquè s’ha de fer així. Això és el que converteix el sistema en una estructura difícil de contrarestar. Molts dels que hi viuen voldrien alguna cosa diferent, però anar en contra del sistema és molt complicat, perquè és una maquinària molt potent. 

Per què no hi ha rebel·lió?

— Rebel·lar-se és molt complicat. Els que ho fan i lluiten sempre ho tenen més difícil. La societat iraquiana és com qualsevol societat, simplement que es regeix amb unes altres normes. Aquí camines pel carrer i veus gent dormint a terra i ningú es rebel·la contra això. Totes les societats imposen normes i són pocs els que s’aturen per alçar la veu i actuar. 

Per què dones veu a l’assassí de la germana?

— Ell matarà perquè s’imagina que no té cap altra opció. És el paper que li ha tocat fer perquè és el germà gran, perquè la seva germana no ha complert i perquè ha quedat embarassada fora del matrimoni. És com una partida d’escacs: les accions dels altres ens ubiquen en un lloc concret. El germà és un assassí i una víctima, i això em provoca molt d’interès. Sempre m’han avorrit els personatges perfectes com en Tintín.

Escrius que "la guerra són homes espantats panxa a terra" i que l'Iraq és "un país de mutilats, ombres i fantasmes". Què es pot fer amb un país tan ferit pels conflictes armats?

— Els éssers humans no estem fets per viure una situació de guerra, i malgrat això els homes la segueixen fent. La guerra ho posa tot de potes enlaire, et traumatitza. L’Iraq porta 40 anys en conflicte. La gent ja no pot més, està esgotada. Sembla com si als occidentals els fos igual. Ara hi ha hagut una onada de solidaritat amb els ucraïnesos, i està molt bé, però potser se’ls està ajudant perquè són blancs i cristians. Sembla que ara amb Ucraïna tothom ha entès que ser refugiat no és una broma i que la gent no marxa de casa seva si no té una bona raó. Els sirians, els afganesos, els nigerians i bàsicament els negres i els àrabs moren al mar i ningú diu res.

La religió és pràcticament absent a la novel·la. Per què?

— Perquè aquesta violència és un problema social; la religió és un pretext. Totes les religions oprimeixen les dones. I els moviments més extremistes i conservadors d’aquestes religions consideren que la dona sempre ha d’anar tapada i ha de ser verge. No soc religiosa i tinc un conflicte amb les institucions religioses. Respecto enormement la fe, però qualsevol religió al final es torna un instrument de poder, de dominació i de repressió, i això a mi em suposa un problema. 

stats