Andreu Martín: "El dia que em van dir que se m'acabava la mili vaig plorar"

BarcelonaFa una mica més de cinc anys, Andreu Martín va deixar Barcelona, la ciutat on havia viscut des que hi va néixer el 1949, i es va instal·lar a Sant Cugat del Vallès. Ni la calma idíl·lica del carrer on viu amb la seva dona —la jove veïna del pis de baix "toca el piano com els àngels", assegura— ha aconseguit frenar el seu ritme creatiu. "No hi ha any que no publiqui cap llibre —admet—. Si vols viure de l'escriptura i no has fet cap bestseller, has de saber una cosa: caldrà que treballis molt".

És el que ha hagut de fer ell. "Amb gust, perquè des de petit no he deixat d'explicar històries", diu. Des que va debutar el 1979 amb Aprende y calla (Plaza & Janés), traducció castellana de Muts i a la gàbia, que havia portat, mesos enrere, a Manuel de Pedrolo, Martín ha publicat més d'un centenar de llibres. Hi predomina la novel·la policíaca, però també ha fet incursions en el gènere històric, en la literatura infantil i juvenil —amb Jaume Ribera va crear el detectiu Flanagan, protagonista de tretze novel·les— i en les memòries. "He fet intents de jubilar-me, però no se m'acaben les idees", reconeixia aquest estiu amb motiu de la publicació de Tot anava bé fins ara (Crims.cat, 2025), escrit a quatre mans amb Joan Miquel Capell. Martín, que aquest setembre recollirà el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català, encara no ha tingut temps d'afegir aquesta última novel·la a la llibreria on guarda tota la seva obra. A la meitat superior, protegits per un vidre, hi ha tots els títols dels quals se sent "satisfet". A la meitat inferior, amagats rere una porta, els "oblidables".

És un autor tan prolífic que sempre que el veig presenta un nou llibre. Coincidint amb el Premi Trajectòria, potser val la pena mirar enrere...

— Des que vaig aprendre a llegir i escriure als 6 anys no he parat. Aquest estiu pensava que si tingués una malaltia mental, seria la d'escriure. Ho dic per com és d'inevitable per a mi. No puc lluitar-hi. És com una mena d'addicció. De petit, la meva manera de jugar era escriure. Hi havia un toc de refugi i de fugida, en l'escriptura.

Es va criar a l'Esquerra de l'Eixample.

— Era del carrer de la Model, cantonada carrer de l'Hotel Ritz. Molta gent que ha passat per un lloc ha acabat a l'altre.

Què li resulta més atractiu com a escriptor, el Ritz o la Model?

— La Model, sens dubte.

Potser per això s'ha acabat dedicant al gènere negre, que vostè prefereix anomenar policíac.

— Hi deu haver moltes raons, i algunes les dec desconèixer. Una seria la influència de moltes novel·les de la col·lecció La Cua de Palla. Era més sensible als arguments que tenien aquestes novel·les que a les que li prenia a la meva germana. Però el gust pel policíac em ve de molt enrere: a les novel·les juvenils de l'Enid Blyton sempre hi havia un misteri que calia resoldre investigant. També el sentit de l'humor ha estat molt present en gairebé tot el que he escrit i diria que em ve, en part, d'haver llegit molt Richmal Crompton.

Pensava que em diria que el gust per les novel·les de lladres i serenos li venia d'un tiet seu que era policia.

— El tiet Manolo.

El tiet Manolo li ensenyava un cop l'any les pistoles que tenia a casa. Tinc entès que això l'impressionava molt.

— I tant! Perquè eren pistoles de debò. No eren com les que vèiem al cine o les pistoles de joguina que ens regalaven. Recordo com si fos avui que el tiet Manolo ens deia, al meu cosí Albert i a mi, perquè érem com germans —ho fèiem tot junts—, que l'acompanyéssim al despatx. Allà ens ensenyava les pistoles. Algun diumenge que el tiet Manolo estava fent guàrdia a comissaria, el pare ens hi portava. El tiet ens acompanyava al soterrani a veure els presidiaris com qui ensenya les bèsties del zoo.

La Barcelona que va conèixer de petit encara devia tenir trets de la ciutat de postguerra.

— El pare m'explicava moltes històries de quan hi havia arribat, als anys 20. Era jove, solter i gamberro, i va conèixer de primera mà l'ambient del Barri Xino. Era l'època del pistolerisme, també... Tot això va acabar apareixent en una de les novel·les que més m'estimo, Cabaret Pompeya (Edicions 62, 2011). El pare em parlava de la seva joventut, però també de coses que passaven a l'època i que no sortien ni als diaris ni la ràdio, com ara la detenció de Quico Sabaté. Ningú parlava dels maquis, però quan anàvem al poble de la meva mare, Arinyà, a prop de la Pobla de Segur, allà sí que els tenien presents.

Li preguntava per la novel·la policíaca perquè és el gènere que ha acabat freqüentant més, però vostè va tenir una primera vida professional com a guionista de còmics.

— Sí. Quan vaig entrar a la facultat ja en feia. Vaig aprendre a escriure gràcies al món del còmic. Hi vaig entrar per pura casualitat: des de petit, escrivia novel·les amb la meva màquina Olivetti i les enquadernava, però no les deixava llegir a ningú, tot i que sense saber-ho la meva mare les passava a alguns veïns. Entre ells hi havia en Tunet Vila, dibuixant de còmics i germà de la dona del propietari de la botiga de joguines on jo treballava per les festes de Nadal. Quan tenia 14 o 15 anys, un dia que va venir a la botiga li vaig preguntar si no em podia trobar una feina per a tot l'any: a casa no hi havia gaires peles i havia d'aconseguir diners per als meus vicis...

Què li va dir?

— Que no me'n podia donar perquè ell era freelance. Però tot seguit em va explicar que havia llegit el que jo escrivia –aquí em vaig posar molt vermell– i em va dir que podia ser un bon guionista de còmic. Em va posar en contacte amb un senyor que vivia a Sants: ell em va començar a encarregar feina.

Estudiava la carrera de psicologia mentre ja treballava. Per què va triar psicologia?

— Vaig ser de la primera promoció de la carrera. Primer feies dos anys a filosofia i lletres i després t'especialitzaves. Vaig estudiar psicologia perquè no m'entrava al cap que pogués guanyar-me la vida escrivint. Els pares sempre em deien que no tenia padrins i que no me'n sortiria.

Però ja guanyava diners escrivint guions per a còmics: era un primer pas cap a la professionalització.

— Sí, sí. No em vaig adonar que podia guanyar-me la vida escrivint fins que vaig fer la mili.

La va fer a Eivissa, oi?

— Sí, a principis de la dècada dels 70. A Eivissa tenia el meu despatxet a dins del quarter i em passava el dia escrivint. Gràcies als guions podia pagar-me un apartament a la vora del mar, dinava al restaurant cada dia i fins i tot m'arribava per a les discoteques el cap de setmana. Tenia una gran vida!

Però estava fent el servei militar... Treballant pel seu compte se saltava la llei, no?

— El quarter militar era una porqueria, era com un camp de concentració nazi espantós, però no hi havia res a fer en tot el dia tret de la instrucció, que es feia al matí, i la gimnàstica. Podies marxar-ne quan volies. Ningú et parava els peus. Jo em dedicava a fer historietes per a Bruguera. El dia que em van dir que se m'acabava la mili vaig plorar. Vaig recórrer Eivissa desesperat perquè se m'acabava el privilegi.

De tornada a Barcelona va continuar dedicant-se al còmic des d'editorials com Bruguera i Grijalbo. Va escriure per a Gran Pulgarcito, Mortadelo, El Víbora... i més endavant també per a El Jueves, Cambio 16, Penthouse i Tiempo. Per què va voler fer el pas a la novel·la?

— Muts i a la gàbia va ser primer un guió de cine. El vaig escriure cap al 1975 o 1976 i havia de ser per al Jordi Bayona, que havia conegut a Bruguera. Fèiem rodatges heroics a la Floresta. Muts i a la gàbia havia de ser un curtmetratge, però no va tirar endavant... La novel·la va ser primer un guió. De fet, tots els meus llibres tenen primer un guió on detallo la història, quins són els personatges principals i quins van agafant importància i, sobretot, el final. Abans d'escriure la primera ratlla he de tenir-ho tot pensat.

Parlem de Muts i a la gàbia, però durant molt de temps només en vam poder llegir la versió castellana, Aprende y calla, que Plaza & Janés va publicar el 1979. Què va passar amb la versió original?

— Quan la vaig tenir acabada en català, la vaig portar a en Manuel de Pedrolo a casa seva. El meu somni era que la publiqués La Cua de Palla. Admirava la col·lecció i Pedrolo era el meu gran referent.

Però no va prosperar.

— No. Pedrolo em va desanimar. Em va dir que li havia agradat la novel·la, però que el meu català era detestable. Suposo que, en part, la seva reacció tenia a veure amb el fet que jo envaís el seu domicili particular per portar-li un llibre. Muts i a la gàbia no es va poder llegir en català fins al 1990, a La Magrana.

Pedrolo va endarrerir el seu naixement com a escriptor en català uns quants anys.

— No havia estudiat en català i l'escrivia molt malament, però estava decidit a aprendre'l. I vaig posar-m'hi seriosament quan en Jaume Fuster, en una taula rodona, em va proposar que escrigués una novel·la seriada per a l'Avui. Ens coneixíem de quan havíem fet El retaule del flautista, on havíem cantat i ballat junts, i ell en aquells moments publicava per lliuraments Sota el signe de sagitari.

Aquest llibre va ser Història de mort (Laia, 1985). De seguida va continuar explorant el català amb dues sèries de novel·les juvenils: una de coescrita amb J.J. Sarto i l'altra amb Jaume Ribera, la que coneixen centenars de milers de lectors, protagonitzada pel detectiu Flanagan.

— Amb el primer Flanagan, No demanis llobarro fora de temporada (1988), vam guanyar el Premio Nacional de literatura infantil i juvenil. Quan enviàvem els llibres de Flanagan a La Magrana, l'editor, Carles-Jordi Guardiola, ens tornava el text amb totes les correccions en vermell. Jo m'encarregava d'introduir-les al text original i així anava aprenent on col·locar els pronoms febles, millorava les estructures de les frases, corregia les faltes ortogràfiques... De passada, també veia els comentaris poca-soltes i maleducats del corrector, que opinava sobre el meu nivell de català: això em tocava la moral i m'estimulava a millorar.

Des de finals dels 70 ha publicat més d'un centenar de llibres.

— No hi ha any que no publiqui cap llibre. Si vols viure de l'escriptura i no has fet cap bestseller, has de saber una cosa: caldrà que treballis molt.

Així i tot, hi ha hagut moments en què fins i tot li ha costat arribar a final de mes o pagar la hipoteca.

— A principis dels 90 tenia una idea molt boja per a una novel·la. Dubtava que em pogués arribar a sortir bé, però necessitava els diners amb urgència i vaig presentar el projecte a Anaya. Eren els anys que hi publicaven el Flanagan en castellà i funcionava de meravella. El llibre va acabar sortint el 1993. Es va dir Vampiro a mi pesar. És un d'aquells que tinc a la meitat inferior de la prestatgeria amb tota l'obra.

Quan va començar a publicar novel·les, el gènere policíac passava per un bon moment.

— El boom va ser a finals dels 70, sí, en part gràcies a Manuel Vázquez Montalbán. Érem una generació que estava fins als nassos de l'estructuralisme francès i dels llibres incomprensibles i surrealistes. Montalbán va acabar batejant-los com "la literatura subnormal"... Es tractava de fugir de tot allò. La sèrie de novel·les de Carvalho va funcionar molt bé. El seu èxit va propiciar que molta gent s'hi sumés. El problema és que aquell boom no tenia fonaments i es va desinflar al cap de poc. Hi va haver moltes desercions. Un dels moments més lamentables va ser quan, als anys 90, alguns editors defensaven que les col·leccions especialitzades de gènere ja no tenien sentit i les publicaven en col·leccions generalistes.

Vostè va continuar publicant a La Negra de La Magrana durant molt de temps. I el 2012 va estrenar Crims.cat, una col·lecció —primer vinculada a Al Revés, ara a Clandestina— on ja té una desena de títols. El número 100 serà seu.

— Surt el gener vinent. Està acabada, però no te'n puc avançar el títol...

Crims.cat és un dels senyals de la revitalització del gènere, que a Catalunya compta també amb nombrosos festivals, entre els quals hi ha el BCNegra.

— Durant el boom érem uns acomplexats, havíem de defensar-nos i dir que la novel·la policíaca era la millor. I no és veritat: pot ser tan bona com les altres. L'última onada de la novel·la policíaca va començar amb l'èxit de Henning Mankell. Aquí, Paco Camarasa va fer una gran feina amb la llibreria Negra y Criminal [2002-2015], el festival BCNegra [creat el 2005], el premi Crims de Tinta [2008-2019]... Des de fa alguns anys, moltes llibreries tenen un apartat amb les novel·les policíaques per a qui en vulgui comprar. Els que les escrivim no som millors que els altres, però per sort ja no estem relegats a l'últim racó.

Poc abans de la pandèmia va canviar Barcelona per Sant Cugat. Troba a faltar la ciutat on havia viscut sempre?

— Em fan una mica de pena els canvis que pateix Barcelona. Sempre hi vaig amb tren, però quan m'hi porta la meva dona, la Rosa Maria, vaig trobant tot de coses diferents... i fins i tot les millores innegables m'inquieten. M'agradava viure en una ciutat com Barcelona, que s'havia avançat al futur i havia creat els xamfrans. Era una gran idea quan circulaven cotxes pels carrers, però ara que cada cop n'hi ha menys ja no té sentit. La Barcelona d'ara ja no és la meva. Anys enrere, quan parlava amb el Paco González Ledesma, tenia aquesta mateixa sensació quan lamentava la pèrdua del Barri Xino. Fins i tot jo l'havia conegut, aquest barri, quan vaig fer de boy scout de Sant Pau del Camp: durant una època em dedicava a cuidar els nens de les fulanes del barri. Quan, abans del 92, van esponjar el barri, va canviar la fesomia d'una part de la ciutat, però no ho vaig viure malament. En aquells moments ens vam instal·lar a la Vila Olímpica. Hi estàvem bé, però com que era un gran triomf de Maragall i els socialistes, tots els altres partits es van dedicar a torpedinar el projecte. Amb tantes crítiques devaluaven el lloc on vivíem, però la hipoteca continuava pels núvols.

Al novembre serà un dels convidats barcelonins de la Fira de Guadalajara. Al gener publica novel·la. Quins altres plans de futur té?

— Tinc moltes idees en dansa. Però una cosa que em fa molta il·lusió és donar la volta al món en un creuer amb la meva dona. Marxem al gener de l'any que ve i aprofitaré el viatge per escriure una novel·la.

Espero que no sigui una novel·la negra...

— Em temo que ho serà. Algú haurà de morir per posar en marxa el llibre. Com que em passaré el creuer treballant, serà el primer viatge que acabaré desgravant a Hisenda.