Escriptora, publica 'Et diré R.' (Empúries)
Llegim 01/10/2021

Clara Queraltó: "A vegades renunciar a algú és el millor que pots fer"

4 min
Entrevista a Clara Queraltó per a l'Ara Llegim.

BarcelonaClara Queraltó (el Pla del Penedès, 1988) va debutar a la literatura amb el recull de contes El que pensen els altres (Proa, 2018), que el 2017 li va valdre el Premi Mercè Rodoreda. Quatre anys després, l'escriptora s'endinsa en un territori nou, el de la novel·la, amb la història d'una jove de 18 anys que és mare malgrat no desitjar-ho. Et diré R. (Empúries) és la història de la Lucía, una noia gens acostumada a prendre decisions que fuig a la ciutat buscant aventures però hi troba una relació tòxica, un fill no volgut i una amiga de l'ànima que l'ajuda a tirar endavant.

Per què vas fer el salt a la novel·la?

— Després del recull de contes, quan m’entrevistaven només deia que seguiria escrivint contes. I ho vaig seguir fent. Però llavors vaig tenir aquesta idea, que havia de ser una novel·la, i vaig voler-ho provar sense saber gaire bé cap on aniria. Hi ha autors que tenen una estructura molt clara i d’altres que amb una idea anem investigant i escrivint. Això pot fer que la història es mogui cap a direccions inesperades. És una novel·la curta, però m’hi va portar la història. 

La protagonista és una mare que no vol ser mare. Quina maternitat veiem al llibre?

— És fosca, bruta. Hi juguen la culpa i el rebuig. Ella sent amor pel seu fill, però alhora no vol ser mare de ningú. La literatura ens serveix per explorar aquests espais de contradicció, en què passen coses que fins i tot ens podrien semblar antinaturals.

Per què vas en contra de la maternitat idíl·lica?

— Perquè ens fa falta mirar cap a zones on normalment no mirem o que no ens ensenyen. Ara se n’ha començat a parlar arran dels feminismes. El discurs sobre la maternitat ha anat evolucionant. Però tenia ganes de col·locar el lector en una posició incòmoda i mostrar que l’experiència no sempre és satisfactòria. La idea que se’ns ha venut, sobretot a través del cinema i dels anuncis, és la d’una maternitat que no és real. Hi ha una cara que no mostrem, que és que estàs cansada, que n’estàs farta. També ens han fet creure que seràs mare i que el que més feliç et farà serà cuidar els teus fills. No, també em farà feliç la meva feina o altres coses.

Però tu no ets mare. Com escrius sobre una experiència que no has viscut?

— D'una banda pensava, "a veure si algú em dirà alguna cosa". Però és que la literatura és això, l’espai de ficció ens serveix per ser coses que no som. Si no, jo només podria parlar com a Clara Queraltó, nascuda a un poble, professora. Si només puc parlar de l’experiència viscuda és molt avorrit. Potser fins i tot va ser millor, perquè em va deixar anar per racons que jo havia d’imaginar.

La relació entre la Lucía i l'Horaci és molt tòxica. Ell la maltracta psicològicament.

— Tenia ganes d’explicar una història d’amor nociva des del punt de vista d’algú que no se n’ha adonat gaire. Ella s’explica a ella mateixa, il·lumina alguns aspectes, però d’altres els deixa a l’ombra. Al final som el relat que ens expliquem, i a vegades idealitzem el que ens ha passat per fer-ho una mica millor. Primer ella ens parla molt de com s’entenien, del desig que sentien, i després veiem que es discutien. És una narradora no fiable. Tenia ganes de parlar d’aquest amor tan mal entès, perquè ens han venut el relat que l’amor et fa patir i et fa mal.

Entre ells no hi ha violència física. Per què?

— No, encara és pitjor. La vida són els grisos, i a mi m’interessava mostrar la complexitat, els plecs. Ensenyar que ella, durant una època de la seva vida, n’està molt enamorada i es queda amb tot el que és bo. Si hi hagués hagut violència física ho hauria fet tot molt obvi, i la literatura no ha de ser òbvia per res del món. Que et peguin és molt evident, un cop o un crit són objectivables. Però que et diguin amb un somriure i molta amabilitat com d’inútil i d’estúpida ets resulta molt més difícil de percebre.

La Lucía arriba a la ciutat carregada d'il·lusions i acaba prenent decisions que li fan mal. Què són, per a tu, les renúncies?

— Formen part de madurar. Ni ho podem tenir tot ni ho podem tenir tal com ho volem tenir. Hem d'assumir que a vegades renunciar a algú és el millor que pots fer per ell. Som una mica les decisions que prenem, però les coses a les quals renunciem també ens acaben fent.

Parles d'un model familiar poc comú: la Lucía i la Talita són dues amigues que juntes crien un fill.

— Són una família de dues adolescents amb un nen. Què és, la família? Què vol dir que una persona sigui la meva mare? Volia subvertir aquestes idees i posar en qüestió la família com a institució social.

En realitat, la gran història d'amor és l'amistat entre elles dues.

— Elles dues són molt joves, i la joventut és aquest moment en què les relacions d’amistat tan profundes ens marquen tant. És el moment en què et reafirmes a través de com et vincules amb els iguals. I és la primera vegada que tries, que fas un vincle d’amor perquè l’has triat tu. Després amb els anys els vincles d’amistat són molt diferents, però en els primers anys de la joventut l'amistat és molt important.

stats