El fins ara director executiu del PEN Internacional fa balanç de l'associació d'escriptors un segle després del seu naixement
Llegim 10/10/2021

Carles Torner: "La llibertat d'expressió ha retrocedit tant que un tuit et pot portar a la presó"

5 min
Carles Torner

BarcelonaEl PEN Club va néixer a Londres el 5 d'octubre del 1921, amb socis il·lustres com H.G. Wells, Joseph Conrad i George Bernard Shaw, i amb objectius com "enfortir el rol de la literatura a la societat" i "defensar la paraula contra les nombroses amenaces que podia rebre". La lluita per preservar la llibertat d'expressió, preservar els drets lingüístics i aturar la repressió contra els creadors ha tingut un rol fonamental en l'associació, que actualment compta amb més de 40.000 socis, repartits en 150 centres arreu del món.

Des del 2014 fins fa pocs mesos, el director executiu del PEN Internacional ha sigut l'escriptor Carles Torner (Barcelona, 1963). Una de les feines que l'ha absorbit durant els últims dos anys ha sigut la coordinació i edició d'un volum que repassa els primers cent anys d'història de l'entitat. PEN International. An illustrated history acaba de sortir en anglès, amb coberta del cartell que Antoni Tàpies va fer per al Dia de l'Escriptor Empresonat del 2003. El llibre es podrà llegir en català a finals d'octubre, editat per Galàxia Gutenberg.

¿El PEN té més sentit ara que quan va néixer?

— Probablement sí. En un món tan violent com el d'ara, crear teixit d'intercanvi real com fa el PEN amb els escriptors ens permet ser testimonis que una altra realitat subjau més enllà de la repressió. "Som testimonis del futur", diria, recordant un proverbi jueu. Al congrés del centenari, celebrat a Londres fa uns dies, es va escollir com a nou president de l'associació Burhan Sönmez, escriptor kurd perseguit a Turquia i advocat especialitzat en la defensa dels drets humans. Tenir un president kurd és una afirmació que canvia el rumb del PEN. No podem saber quina repercussió tindrà, però és important que això passi.

El poble kurd no té un estat al darrere però els seus escriptors poden comptar amb una associació com el PEN. ¿És aquesta una de les missions de l'associació, donar veu a cultures perseguides?

— En un congrés a Oslo celebrat el 1928 es va prendre una decisió fonamental després de debatre com s'organitzarien els centres PEN: en comptes de fer-ho a través dels estats, prevaldrien els criteris lingüístics i culturals. Això va esperonar la fundació del PEN escocès, del flamenc i de l'ídix, que va publicar el primer llibre sencer d'Isaac Bashevis Singer. Dècades després, Bashevis Singer va guanyar el premi Nobel de literatura.

El PEN català, fundat el 1922, és el tercer més antic del món.

— Ha tingut continuïtat ininterrompuda durant gairebé un segle, des de Catalunya o des de l'exili. Als catalans ens pot emocionar que hagi estat així si pensem en la Guerra Civil i en el franquisme. Quan ho explico als tibetans, que encara lluiten contra una repressió duríssima per part de la Xina, hauries de veure quina cara posen... Però la història dona moltes voltes, cal tenir esperança al costat dels tibetans, la situació pot canviar.

Ha estat vinculat al PEN des de principis dels anys 90. La feina com a director executiu deu haver sigut intensa, sobretot tenint en compte que la repressió s'ha intensificat en punts molt diversos del món.

— Aquests últims cinc anys hem vist una explosió de la repressió de la paraula lliure. Hi ha hagut una certa pèrdua de consens internacional de què són els drets humans, entre els quals hi ha la llibertat d'expressió. Hi ha llocs on directament es menyspreen, com ara Rússia i la Xina. També hem viscut el drama de l'administració Trump als Estats Units: des del PEN nord-americà es va impulsar una campanya per la llibertat de premsa i contra les fake news promogudes pel mateix govern del país.

El cas nord-americà serveix per il·lustrar que a les democràcies occidentals la llibertat d'expressió també pateix un retrocés.

— El que ha passat als Estats Units ha creat una impunitat arreu del món que ha enfortit situacions repressives. Paral·lelament també ha crescut l'autoritarisme. Pensem en casos com el de Myanmar, on després del cop d'estat militar del febrer del 2021 s'ha perseguit i empresonat molts autors. O Nicaragua, on hem hagut de tancar oficialment el centre PEN: la seva presidenta, Gioconda Belli, s'ha hagut d'exiliar, igual que el premi Cervantes Sergio Ramírez. Si Nicaragua era des de fa un temps un país autoritari, ara és brutal. El que em preocupa més és que el clima d'impunitat ha anat estenent-se en molts llocs del món.

L'estat espanyol també ha estat en el punt de mira del PEN, oi?

— Sí, sobretot a través dels empresonaments de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i de Pablo Hasél, i la persecució de Valtònyc. La combinació de la llei mordassa amb la llei antiterrorista és preocupant, sobretot quan es fa servir per reprimir la llibertat d'expressió.

Un dels països amb més escriptors i periodistes empresonats és Turquia, sobretot després de l'intent de cop d'estat del juliol del 2016.

— La llibertat d'expressió ha retrocedit tant que un tuit et pot portar a la presó. Recordo que a la Fira de Frankfurt d'aquell any, els autors i editors turcs que eren a la fira ens van demanar que hi anéssim al més aviat possible. Necessitaven sentir que no estaven aïllats, que rebien el suport de la comunitat internacional. Hi vam anar més d'una vintena de representants del PEN el gener del 2017. Encara tinc ben present el dia que estàvem a punt de llegir un comunicat al davant de la presó de Silivri, on hi havia 150 periodistes empresonats, i vam veure com sortia un destacament militar que ens encerclava. L'únic que hi va poder negociar, amb la sang freda dels advocats, va ser Burhan Sönmez. Van acabar acordant que ens podíem fer la foto, però sense que la presó hi sortís. Sense context, en aquella imatge només veus un grup de persones al davant d'un camp nevat...

Amb el retorn dels talibans a l'Afganistan, el PEN tornarà a tenir un paper important per protegir els autors.

— La primera missió del PEN a l'Afganistan va ser impulsada pel centre noruec el 2003. Des de llavors, els autors afganesos han estat integrats a la nostra xarxa. Ha estat molt actiu pel que fa a publicacions: ha editat més de 500 llibres en les diverses llengües del país... El PEN ha estat lloc de refugi per a tots els autors perseguits. Això és l'únic que puc dir sobre l'Afganistan fins ara. Hi haurà notícies aviat, però encara no és el moment d'explicar-les.

Ara que tanca una etapa com a director executiu del PEN, què té previst fer a continuació?

— Hi he estat vinculat durant tres dècades, primer des del PEN català, més endavant com a president de la Comissió de Traducció i Drets Lingüístics, i fins al 2020 com a director executiu del PEN Internacional. Llavors em va substituir Romana Cacchioli, i des de llavors jo he dirigit l'organització del centenari. Suposo que seguiré col·laborant amb el PEN com a membre, però m'agradaria poder dedicar més temps a l'escriptura a partir d'ara. Tinc projectes començats que vull acabar, i també noves idees que cal veure cap a on aniran.

stats