BarcelonaTres anys després de triomfar amb Las malas (Tusquets, 2019), novel·la autobiogràfica sobre la vida d'una jove prostituta travesti a l'Argentina de fa vint anys, Camila Sosa Villada (Córdoba, 1982) publica el recull de contes Soy una tonta por quererte (Tusquets), en què torna a posar al centre de la seva literatura –escrita amb una prosa dúctil, entre inclement i tendra– una colla de personatges patidors, maltractats, addictes i inconformistes. L'autora ha volgut deixar enrere el to confessional del llibre anterior, que va rebre premis com el Sor Juana Inés de la Cruz de la Fira del Llibre de Guadalajara i el Finestres a la millor novel·la en llengua castellana.

Quan tenia 13 anys va escriure una història d'amor sobre el seu professor de gimnàstica. Ho va fer des d'una veu en femení. I li va ensenyar el resultat a una companya seva, que va córrer a ensenyar el relat. ¿Una travesti s'ha d'acostumar a ser traïda des de ben jove?

— Aquella història va portar cua. La companya, que era la meva millor amiga, va ensenyar-la als seus pares, i ells la van anar passant a altres pares. Van demanar a direcció que m'expulsessin de l'escola. Exigien que se'm castigués. Era l'any 1995, i la meva homosexualitat no era percebuda com a raonable. Quan ho va saber el professor de gimnàstica a qui anava adreçat el relat va passar a odiar-me. No em va parlar més durant la resta d'anys d'institut: m'ignorava totalment. Jo tenia por que tot allò arribés als meus pares. Però vaig haver d'acabar sortint de l'armari.

Per tant, els seus pares ho van acabar sabent.

— Sí. Aquella noia em va estalviar la feina. Però ho va pagar car, perquè a partir de llavors em vaig dedicar a maltractar-la: li posava fruites podrides a la motxilla i n'hi feia de tots colors... Va acabar marxant de l'institut. I ara fa un parell d'anys, quan ja havia publicat Las malas, em va escriure dient-me que estava contenta de veure que em passaven totes aquestes coses bones.

Li va contestar?

— No. Els mites cal conservar-los.

Las malas combina la narració d'una infantesa i adolescència plenes de patiment amb el relat d'una temporada, a finals dels 90 i una mica més enllà, en què la protagonista es prostitueix a la ciutat argentina de Córdoba.

— Jo també em vaig prostituir durant una temporada en aquell mateix parc del llibre, però menys temps que la narradora. Sempre dic que és un llibre autobiogràfic en la forma però no en el contingut. Hi ha experiències amb clients o amb policies que venen de la meva vida, però cap de les travestis va existir, almenys tal com les presento a la novel·la. La Tía Encarna, una de les protagonistes, és totalment inventada. I també el nen que troba al parc i s'emporta a casa.

És una novel·la plena d'experiències fortes.

— La intenció era fer servir qualsevol cosa que em pogués haver passat per aixecar la novel·la. Encara que hagués volgut ser fidel a la realitat, no sé si hauria pogut escriure tot el que va passar. No tinc paraules per a tot el que vaig viure.

Escriu amb exigència literària i des d'un record que s'intueix obsessiu.

— Ho intento. Un dels meus referents ha estat Marguerite Duras, en aquest sentit. Ella va començar a escriure sobre la seva relació d'adolescent amb un home més gran des de molt aviat. La primera vegada que ho va fer va ser a Un dic contra el Pacífic [1950]. Hi tornaria molt més endavant, amb L'amant [1984], que va ser un gran èxit, i encara va reincidir amb L'amant de la Xina del Nord [1990].

Els anys que recorda a Las malas eren anys de consum continuat de drogues.

— No podies quedar-te en aquell parc sense prendre alguna cosa. I calia no abusar de substàncies que et debilitessin. Calia estar sempre alerta i amb força. La cocaïna em donava el que necessitava. La barrejava amb una mica d'alcohol, que afegia el punt just d'anestèsia. Las malas també és un homenatge a les drogues. Gràcies a elles vaig poder aguantar tot allò. Veia el món des del darrere d'una boira. Quan em pregunten que si al llibre hi ha realisme màgic somric: el que explico era la meva realitat, sense ni una mica de màgia.

La violència és molt present al llibre: ser travesti i prostituta implica pallisses i agressions constants.

— Sí. Ser travesti a l'Amèrica Llatina és esgotador: el perill és a tot arreu. Has de posar en joc tota la teva intel·ligència per evitar-lo. Et vindrà de la policia, dels clients o fins i tot de les altres travestis, que també són molt perilloses. N'hi havia que eren proxenetes d'altres travestis! Calia estar sempre a l'aguait. Però aquella vida no es pot aguantar durant gaire temps: dorms de dia, menges malament i et drogues.

¿Per això diu que un any d'una travesti equival a set d'un ésser humà qualsevol?

— Sí. Portes una vida extrema. I, a sobre, pots acabar morta en qualsevol moment.

¿Hi havia aquest esperit tan fort de comunitat, quan era al parc amb les altres travestis?

— No, això forma part del llibre. Les amistats amb altres travestis sempre han estat una a una. Ni tan sols en aquella època no confluïa amb les altres. Sempre m'he sentit bastant sola i és culpa meva. No m'han rebutjat ni he deixat de sentir-me estimada. Però soc així.

Escriure l'ha fet més solitària?

— És la primera vegada que no he d'interactuar amb ningú per treballar. M'agrada perquè l'escriptura t'arriba en qualsevol lloc, sigui en un hospital, a l'aeroport o a casa. L'escriptura et cau a sobre i l'has d'obeir.

En alguna entrevista ha explicat que fa teràpia psicoanalítica des de fa anys.

— Vaig arribar a la psicoanàlisi feta pols. Va ser cap a l'any 2014. M'havia separat feia poc d'una parella i havia patit molt. A sobre, aquelles setmanes interpretava El bello indiferente, de Cocteau, on una dona es tornava boja perquè la parella l'enganyava. Portava malament viure a Buenos Aires. Jo soc de províncies i vaig decidir fer les maletes.

¿Va tornar a Córdoba, la ciutat on transcorre Las malas?

— Sí. Va ser allà on una alumna de les classes d'interpretació que donava va insistir perquè anés a teràpia. Recordo que un home va dir que el psicoanalista em prendria el pèl durant anys. No va anar així. La primera sessió ja em va ajudar. Entre el 2015 i el 2017 les sessions van ser molt doloroses. Ha calgut fer molta feina i suturar moltes ferides obertes.

¿Creu que la psicoanàlisi l'ha ajudat a escriure?

— No sé si m'ha servit o no, però gràcies a la psicoanàlisi he hagut de passar per un sedàs, que és el de posar en paraules una sèrie de vivències i sentiments que fins llavors havia guardat només per a mi.

Al llibre explica com perd la virginitat violada per dos policies i un tercer home vestit de civil que intueix que també era policia.

— Abans de la teràpia no m'havia passat pel cap explicar a ningú la violació.

I els problemes amb els pares? Sobre el seu pare, escriu: "Le ha pedido de totas las maneras a su hijo que no sea la futura travesti, la gran puta".

— He tingut problemes amb el pare i amb la mare, però sobretot amb mi mateixa. Quan escrivia Las malas pensava en ells. Quan creia que entendrien el que explicava em semblava que anava pel bon camí.

Quan va publicar el llibre el 2019, la seva relació amb ells ja era més bona?

— Durant tota la infantesa, adolescència i primera edat adulta –fins als 27 anys– no vaig tenir veu per a ells. Va ser quan vaig estrenar el meu primer espectacle teatral, Carnes tolendas, el 2009, que la cosa va començar a arreglar-se.

L'obra acabava, tal com recorda en un dels contes de Soy una tonta por quererte, amb un nu integral. Va ser veient el seu cos que la van començar a acceptar.

— El cos ho és tot. Què més hi ha? Algunes idees sobre el cel i sobre l'infern, sobre la vida eterna i les reencarnacions. Quan era petit i la situació a casa es començava a podrir, abans que tot esclatés jo agafava febre. Llavors els pares es calmaven una mica i em feien cas.

El seu pare li deia que "no visqués", que no fos el que vostè "volia ser".

— Em temo que és una actitud típica de la majoria de pares. Quan es tenen fills es vol que arribin a valdre's per ells mateixos, que guanyin diners, que perpetuïn el llinatge. Els pares et transmeten una por similar a la que van viure ells. És com si els fills els pertanyéssim, en comptes de ser éssers independents.

Llegint Las malas fa l'efecte que sempre li estaven a sobre.

— Es queixaven que era "molt rebel". I, alhora, des de molt petita rentava la roba del pare o li preparava el menjar, feines que es consideraven femenines. Era com una espècie de segona esposa.

I quan van saber que no era l'home que ells creien, com van reaccionar?

— Només vaig portar un nòvio a casa. Recordo que va dir: "T'assembles molt a la teva mare". I el pare va contestar: "De fora, sí, però de dins és com jo". I tenia raó, perquè el pare també va ser molt rebel. Era policia i el van fer fora del cos perquè una vegada va pegar al comissari.