BarcelonaAmin Maalouf (Beirut, 1949) ha tornat a Barcelona aquest dilluns per recollir el Premi Internacional Catalunya, dotat amb 80.000 euros, amb un doble sentiment inscrit al rostre: el de la felicitat de rebre el guardó i el del neguit per l'estat actual del món. "L'obra de Maalouf construeix un espai que comprèn des dels drets individuals i col·lectius fins a una idea de la identitat arrelada en la diversitat més radical i humana", afirmava el jurat del premi, integrat per una quinzena d'experts entre els quals hi ha Andreu Mas-Colell, Bel Olid, Edgar Morin i Carme Pigem. Des que va debutar amb l'assaig Les croades vistes pels àrabs el 1983 —en català disponible a Edicions de 1984—, Maalouf ha combinat l'escriptura de novel·les travessades per la història i la interculturalitat com Lleó l'Africà (1986; en català a Proa) amb interessants reflexions per analitzar la complexitat del present, entre les quals destaquen El desajuste del mundo (2009; en castellà a Alianza) i el recent El laberint dels extraviats (2023; en català a Alianza).

La primera vegada que vam parlar, ja fa més d'una dècada, em deia que l'enemic més gran del món era la ignorància. Ara em respondria el mateix?

— Probablement la ignorància no seria la primera paraula que em vindria al cap. Ara per ara, els enemics, si és que podem fer servir aquesta paraula, són nombrosos. Hi ha, per exemple, la mala utilització del coneixement. La incapacitat de viure junts. La impossibilitat de veure el món i la humanitat com una entitat que comparteix un destí. A tot això s'hi sumaria la ignorància...

I alguna cosa més?

— Sí. El que més em preocupa ara mateix és la manca de solidaritat. L'egoisme creix, tant l'individual com el grupal.

Al seu últim assaig, El laberint dels extraviats, explora la decadència actual d'Occident.

— Una de les paradoxes del nostre present és que Occident ja no pot jugar el paper preponderant que fins fa poc tenia al món, però les altres potències tampoc són capaces d'ocupar-lo. Tot i els problemes que presenta, Occident continua sent el sistema més democràtic, encara que passi per una crisi profunda.

Els Estats Units acaben de votar la reelecció de Donald Trump.

— Arreu del món tornen els poders autoritaris.

Això el preocupa.

— Fa anys que tinc la sensació que avancem sense brúixola. Passen massa coses alhora, i moltes d'elles tenen una gran complexitat. Costa trobar una visió o una direcció clares.

Malgrat tot, els seus llibres no cauen en el pessimisme.

— Intento mantenir un cert optimisme. Hi ha solucions als problemes, però ara mateix no sé si estem avançant cap a les solucions. Tampoc tinc clar que anem cap a l'abisme.

Vostè va començar explicant, en francès, les croades vistes pels àrabs.

— No hi ha una única manera de representar uns fets històrics com les croades. Es veu de manera molt diferent en funció del punt de vista que s'adopti. El meu pare va ser periodista durant molts anys, com jo. Va arribar a dirigir un diari al Líban. A casa rebíem la premsa de tot el país, i jo la llegia amb un gran interès. Un dia li vaig preguntar arran d'un esdeveniment que segons la capçalera explicaven de manera molt diferent: "Pare, quin diari diu la veritat?". Ell em va mirar i va respondre: "Cap diari diu la veritat, però si els llegeixes tots potser t'hi acostes". No he oblidat mai les seves paraules.

Encara li serveixen ara, si analitza conflictes com el de Gaza i Israel?

— Intento comprendre què passa arreu. Cadascú té una lògica dels esdeveniments... El que ha passat a Síria els últims dies, per exemple, m'ha sorprès molt. Fa anys que dura el conflicte, i havíem arribat a pensar que es trobava en un punt mort. De cop i volta hem vist com ens equivocàvem: la guerra ha revifat i han entrat en joc actors dels quals fins ara no havíem sentit a parlar.

Imagino que a l'interior del seu cap hi té un immens mapa del món amb totes les problemàtiques que hi ha obertes ara mateix. Deu ser complicat estar al dia de tot.

— Des que era ben petit que, d'una banda, intento comprendre el món, i de l'altra, miro d'explicar-lo. L'intent de comprendre'l acaba donant lloc a assajos. L'intent d'explicar-lo, a novel·les.

La primera novel·la va ser Lleó l'Africà.

— Hi explicava la caiguda de Granada a finals del segle XV des de la perspectiva d'una família que vivia a la ciutat.

Abans mencionava el seu pare. Vostè va néixer a Beirut el 1949, en una família on abundaven els intel·lectuals.

— Hi havia periodistes, poetes i professors, i tots ells em van acostar de manera natural cap a l'escriptura. La mare venia d'una família d'emprenedors egipcis.

Eren catòlics melquites en un país on predominaven els musulmans.

— El Líban en què vaig créixer era un país que oferia un model interessant de coexistència entre gent molt diversa. M'adono que bona part de les esperances que tenia de jove no s'han acomplert. M'hauria agradat que la regió on vivia prosperés econòmicament però també en matèria de llibertats dels ciutadans.

No va anar així, oi?

— Ara mateix hi ha una exacerbació de les afirmacions identitàries. La idea d'universalisme es troba en una crisi total.

La família va ser una influència positiva, per a vostè?

— Sí. Em van donar la passió per mirar d'esbrinar com funcionava el món.

Va estudiar en una escola jesuïta, i més endavant es va llicenciar en sociologia i economia. Així i tot, es va acabar dedicant al periodisme durant anys.

— És una feina apassionant. Durant un temps vaig viatjar molt. Vaig ser al Vietnam al final de la guerra el 1975...

Aquell mateix any va començar una guerra civil al seu país.

— Sí. Amb la dona i els tres fills ens vam haver d'anar movent: primer ens vam instal·lar a casa els pares, després ens vam amagar a les muntanyes... Fins que el juny de 1976 vam decidir que marxaríem a França.

Els primers anys d'exili van ser difícils?

— En teoria ho van ser, però no els recordo com a difícils ni tristos. A l'exili vam començar a reconstruir les nostres vides, i ho fèiem amb entusiasme. Tinc el record d'haver treballat molt, però no me'n penedeixo. He estat un gran pencaire.

I França els va tractar bé?

— No teníem temps de pensar-hi. Érem feliços de viure en un país en què els nostres fills, quan tinguessin catorze anys, no agafarien les armes.