ENTREVISTA
Llegim 13/01/2021

Ali Smith: "La moneda humana real no són els diners, és el llenguatge"

5 min
Ali Smith

BarcelonaAli Smith (Inverness, 1962) va proposar-se el 2015 un repte literari: escriure quatre novel·les –cadascuna durant una estació de l'any– i publicar-les com més aviat millor després que ella hi posés el punt final. Les dues primeres parts d'aquest experiment (titulat Quartet estacional) van arribar a Catalunya entre el 2019 i el 2020 amb les novel·les Tardor i Hivern, publicades per Raig Verd, que llançarà Primavera el 8 de febrer i Estiu el 30 d'agost. Smith plasma amb aquest quartet la fugacitat del temps i de la immediatesa, alhora que reflexiona sobre el Brexit, la crisi migratòria, la postveritat i les fake news. Avalada abastament per la crítica i els lectors, amb Tardor l'escriptora va endur-se el Premi Llibreter 2020.

Què la va motivar a escriure el Quartet estacional

Va començar com una mena de repte, fins i tot un joc, amb la mateixa idea de la forma d’una novel·la. En anglès, la paraula novel també significa nova, la cosa més nova, i la forma literària s’anomena novel·la a partir de la noció que sempre tindrà a veure amb els fets més recents que estan passant a les narratives que ens envolten. La ironia rau en el fet que, tan aviat com està escrita, deixa de ser la cosa més nova! La novel·la sempre parla del temps i de la societat en un context on passa el temps. El 2014 vaig entregar una novel·la (Com ser-ho alhora, Raig Verd 2015) al meu editor britànic gairebé un any després de la data acordada. Quan em vaig disculpar per la tardança em va dir: "No et preocupis, encara podem publicar el llibre dins del termini". I així ho van fer: sis setmanes després tenia a les meves mans els exemplars (i va ser una gesta, perquè tenia una estructura complexa i s’havia de publicar en dues formes simultànies, amb versions diferents). Habitualment la publicació d’una novel·la tarda entre nou i divuit mesos. Estava entusiasmada pel fet que fos possible publicar alguna cosa tan ràpid des que s’havia escrit. Em va fer pensar en els grans novel·listes victorians, com Dickens, que publicava el que escrivia tan aviat com ho escrivia.

I això la va animar a embrancar-se en un projecte de llibres que s’havien de publicar gairebé de manera immediata.

Vaig demanar al meu editor si podria fer una sèrie de novel·les que, des de feia prop de vint anys, tenia al cap. Volia basar cada llibre en una estació de l’any i escriure’n un cada any, publicant-los tan aviat com fos possible des que entregava el manuscrit. Ell ho va plantejar a tot l’equip editorial –el fet de publicar-les tan ràpid requereix molta energia i perícia– i van respondre amb un sí entusiasta. Al final del 2015 vaig començar a escriure Tardor. Un mes després, el 2016, el planeta s’havia capgirat sísmicament: el Regne Unit estava sota l’ombra d’un món nou de trinca, el Brexit, i internacionalment les eleccions presidencials nord-americanes havien sacsejat els Estats Units, i la resta de nosaltres també.

A molts llocs s'ha definit Tardor

Vaig començar el projecte com una mena de jeu d’esprit sobre el temps i la novel·la. Plantejava com les narratives funcionen en temps real, des de les superfícies fins a les profunditats, i el Brexit era una de les narratives sobtades que donaven forma a aquella època. Tardor és un llibre sobre el temps i els temps, i com aquest temps ens fa i ens desfà a nosaltres, sobre com el temps passa de manera lineal i cíclica a través nostre, i nosaltres a través d’ell.

Tant a Tardor com a Hivern preval la idea que la veritat és canviant, no és fixa. Per què volia parlar de la veritat i de les TardorHivernfake news

La ficció és el contrari de les mentides. Una mentida existeix a propòsit per subvertir la veritat. La ficció existeix perquè així puguem acostar-nos a veritats que són difícils d’expressar o d’articular. Les fake news tenen una agenda. Les mentides també. L’agenda d’un relat és només el relat. Com més tractem, pensem i comprenem les estructures de la narrativa i les formes en què el relat ens resulta tan important, més bé entendrem les narratives que ens atribueix la història (i aquells als quals els agradaria controlar les narratives de la història). No crec que la veritat canviï. Una de les nostres fonts més antigues de la veritat ha sigut sempre la ficció. Sé segur que les fake news són tan antigues com els turons, i sempre hi són perquè algú en algun lloc vol poder, diners o territori. Però la ficció ens n’alerta i revela les estructures de poder, d’origen, d’identitat, de valor.

A Tardor

Les notícies són com sempre han sigut, excepte que ara van molt més ràpid. Això pot convertir qualsevol mitjà de comunicació en una eina eficaç per al desconcert humà, per a la distracció i la persuasió a mans de les persones que els controlen i que ens volen controlar. No estic parlant del periodisme, que ara necessitem més que mai perquè estem en un moment de simplificacions poderoses sobre tot el que passa al voltant nostre. Ara tots portem les notícies i els mitjans de comunicació molt a prop, a les nostres butxaques, al palmell de les mans, en forma d’una petita pantalla. Això ens suggereix una cosa que és falsa: que el món és petit, que té la mida d’una butxaca, que tot el que passa al nostre voltant és de la mida d’una pantalla petita i que el temps no és res més que l’impacte de la següent notícia empenyent l’última notícia (de fa una setmana, un dia, cinc minuts abans) a l’oblit. Aquests són malentesos persuasius que pertanyen al nostre temps, i no trigarem a aprendre-ho i a recordar què és realment el temps i què significa de debò la paraula global. Ho estem aprenent sota la pressió d’un clima enfadat, en la forma d’un nou virus, real i absolutament terrible. Tot això ens revela com les estructures que els humans han utilitzat per governar el món poden canviar de la nit al dia si ho necessitem, i com hauran de canviar, i com hem de treballar per assegurar-nos que aquest canvi es fa pel bé de tots nosaltres.

La crisi dels refugiats també és present als llibres, i alguns personatges la perceben com una amenaça persistent.

Aquesta és realment la història del nostre temps. Hi ha més gent que mai sense casa, creuant la superfície de la Terra a la recerca d’un lloc segur per culpa de la guerra, de divisions polítiques, de la pobresa. Com pot algú explicar la història d’aquest temps sense explicar aquesta història?

A les seves novel·les veiem sovint jocs de llenguatge i experiments lingüístics. Per què?

La llengua és la millor forma de comunicació, la més versàtil, simultàniament la més complexa i alhora la més simple. Hi ha llenguatge a tot arreu, hi ha llenguatge en qualsevol silenci. La traducció –que entenc com una cosa molt extensa, com l’acció d’unir llenguatge i significat– és l’arrel de tot, de qualsevol intercanvi. El llenguatge significa que no estem sols. El llenguatge verbal és la revelació de la família, ja que cap idioma existeix en singularitat i cadascun dels nostres llenguatges verbals s’ha produït a partir de la fusió amb altres llengües. A més, no hem nascut amb un passaport intacte, sinó amb una disposició i un interès cap a les estructures brillants de significat que ens encenen. Els nostres cervells desitgen i estan equipats per convertir-se en adeptes de llenguatges de tota mena. Quan les paraules tenen un significat, tots tenim un significat. Per això el llenguatge es relaciona directament amb el valor. En anglès, la frase diu to tell a story, i la paraula tell també s’utilitza per comptar diners, per als caixers bancaris (banc tellers). La moneda humana real no són els diners, és el llenguatge.

Des que es va publicar Tardor

Fulles, branques nues, brots, fulles noves. Mentrestant, nosaltres continuem fent el que els humans fan mentre som aquí i estem vius: esbrinar què vol dir què i què val la pena, una vegada més, per primer cop.

stats