Adrià Targa: "Durant anys m'ha perseguit la immediatesa del sexe a Barcelona"

BarcelonaEn pocs mesos, Adrià Targa (Tarragona, 1987) ha publicat dos llibres de poesia remarcables: Acròpolis (Godall, 2024), que va guanyar els Jocs Florals, i Arnau (Proa, 2024), un poema narratiu de gairebé dues-centes pàgines, dividit en set cants, que recorre un dia decisiu en la vida d'un jove culte, deprimit i enamoradís. Ambientat a la Barcelona d'ara i protagonitzat per "la més perduda de les generacions perdudes", proposa un viatge aclaparador a urinaris, cambres fosques i discoteques i inclou tantes drogues i sexe com aparicions estel·lars de poetes enmig de somnis i deliris, entre les quals hi ha les de Jaime Gil de Biedma als lavabos de la planta -2 d'El Corte Inglés de plaça Catalunya i Jacint Verdaguer com a company de visita de l'Infern dels Grans Poetes.

A Arnau llegim, sobre Verdaguer: "Tu ens vas donar la llengua, i per a ella / vas construir palaus prodigiosos; / a tu t'hem de seguir, com una estrella / que marca el rumb". El vas descobrir gaire aviat?

— Vaig llegir l'Atlàntida quan tenia 14 anys i em va flipar tant que em vaig passar dos estius escrivint un poema narratiu llarg. Encara en guardo una còpia, però és horrorós. El vaig presentar al premi de poesia Ciutat de Tarragona. És una sort que no el guanyés, perquè m'hauria destruït la carrera per sempre.

Els teus pares van saber que escrivies poesia aviat?

— Sí. Sobretot veien que en llegia molta. Una altra gran descoberta d'aquells anys va ser la poesia de Kavafis, sobretot a través de la traducció de l'Eudald Solà, que es va ocupar de la part més homosexual de la seva obra, la que no va tocar Carles Riba. Em dedicava a llegir Kavafis com si fos porno.

No vas guanyar el premi Ciutat de Tarragona, però vas debutar amb L'exili de Constança (Cossetània, 2008), i amb 23 anys vas rebre el premi Ferrater gràcies a Boques en calma (Edicions 62, 2010).

— El Ferrater em va posar una mica de pressió. La poesia, que fins llavors havia estat una cosa meva, íntima i pròpia, de sobte es va convertir, degut al premi, en una cosa publicada d'una manera molt ostensible.

També per l'element confessional del que escrivies?

— En part sí, suposo. Diria que sempre m'ha salvat força que hagi fet servir la mètrica. Això estalviava que em diguessin que deixava anar vomitades, tot i que uns quants poemes meus ho siguin. És curiós, però els poemes que més agraden a la gent no parlen directament de mi, però jo necessito els altres poemes per arribar a aquests.

Entre Boques en calma i Ícar (Poncianes, 2015) van passar cinc anys. I sis fins a Canviar de cel (Godall, 2021). Per què?

— Vaig entrar en una llarga espiral de tancar-me en mi mateix. Cada vegada m'anava enfonsant més i estava més trist. No m'adonava que el que em curaria no era anar sumant desgràcies, sinó aprendre a gaudir.

L'Arnau del llibre és un jove que es tortura al mateix temps que busca altres nois amb desfici.

— Com ell, jo també vaig perdre molt de temps en cambres fosques en comptes de sortir a mirar el món com brilla. Durant anys m'ha perseguit la immediatesa del sexe a Barcelona. Et pot fer caure en llocs realment sòrdids. I quan dic això no ho faig per criticar aquests llocs. Al revés: és una crítica que em faig a mi, que no vaig saber entendre'ls ni gaudir-ne. Em vaig convertir en una mena de drogoaddicte d'un cert circuit.

A Arnau apareix una mica al cant que porta per títol Urinaris.

— Exacte. Hi havia una certa complaença, en aquesta mena d'autodestrucció que vivia.

Què va fer que poguessis sortir d'aquest laberint?

— Un accident de la nit. Aquest accident del 2019 em va portar a conèixer l'ansietat amb nom i cognoms. Barrejada amb la feina, l'ansietat es va multiplicar fins al punt que vaig tenir una depressió.

A què et dedicaves, en aquells moments?

— Era i soc professor d'institut. És una feina força dura, però m'agrada. En aquells moments no vaig arribar a demanar la baixa, però vaig estar molt fumut, i vaig veure clar que havia de fer alguna cosa per salvar-me.

Va ser així que vas començar a treballar en Arnau, al qual has acabat dedicant cinc anys.

— En paral·lel, quan em sortien, anava fent els poemes d'Acròpolis.

Així com Arnau està ambientat sobretot a la "Barcelona, ciutat mala", que fa olor "de garam masala", Acròpolis és un llibre més viatger: hi apareixen Roma, Bucarest, el camí de Sant Jaume i el barri de Sant Pere i Sant Pau, a Tarragona: "Tu vas ser el meu país el meu barri el meu mar la meva Grècia", escrius.

— Els viatges et permeten un diàleg amb tu mateix que en circumstàncies normals costa més de trobar. Si, a més, marxes tot sol com acostumo a fer jo, diria que aquest element encara s'accentua més. Hi ha un punt de vanitat, a l'hora d'ensenyar on has estat, que espero que no sigui el motor de fer el poema. Potser és un impuls més aviat confessional, per recordar experiències o moments que han estat importants per a tu.

Quin comte Arnau tenies al cap, quan escrivies?

— Ha de ser el de Joan Maragall. El comte Arnau de Sagarra no he aconseguit acabar-lo mai. Ho dic una mica avergonyit... Si tenim algun heroi català que es pugui refer, és el comte Arnau.

Sent català havia de ser patidor.

— És una ànima en pena. Un home consumit pel desig de fer tombs, sigui a cavall, com el personatge de la llegenda, o viatjant en metro, com el meu.

Hi ha un viatge a l'Infern dels Grans Poetes i una incursió en uns lavabos on apareixen tres icones literàries gais com Joe Orton, David Vilaseca i Jaime Gil de Biedma.

— Aquest últim és un petit infern particular. Són tres autors que m'han ajudat a entendre i a acceptar una part de mi.

L'Arnau té por d'acabar sent un visitant decrèpit dels urinaris a qui ningú desitja.

— És una certa tria de vida que pot comportar un final desesperat. Reinaldo Arenas va decidir que se suïcidaria perquè tenia sida, però també perquè un dia que va entrar en uns urinaris es va adonar que cap dels nois del seu voltant el mirava. Convertir-se en algú completament invisible li va resultar aterridor.

El llibre parla d'acceptar que la joventut s'acaba, i de la necessitat d'arriscar-se a ser feliç. També celebra l'amistat.

— Era la intenció. Volia repassar totes les coses que són dolentes i que podem convertir en més o menys bones...

Et preocupa el conformisme de portar "una vida d'oficina".

— Tot són camins que et poden portar a un carreró sense sortida. El conformisme. L'hedonisme. És una puta merda, la vida, no? Potser l'únic que ens salva una mica és Horaci.

Vas passar quatre anys estudiant filologia clàssica a la Universitat de Barcelona, i Horaci també apareix al llibre, en relació amb la necessitat d'aprofitar la vida.

— Un dia que vaig arribar de ressaca, per no dir directament borratxo, a una xerrada que feia, vaig dir: "Conec més Horaci que ma mare". I és una mica així. Horaci és com un amic que tinc sempre allà al costat.

I què et diu, Horaci?

— M'agrada que la seva saviesa no sigui gens moralitzant. M'agrada, també, que fos tan conscient de la seva poca importància, i de la poca importància que té escriure versos. Així i tot, entén que fer poesia és una manera de gaudir de la vida i d'aprofitar el temps.

Per tant, val la pena dedicar-s'hi.

— Si té sentit per a un mateix, té tot el sentit del món.