PENSAMENT
VALÈRIA GAILLARD
Barcelona

“Com més molesti la literatura, més serà un antídot contra el feixisme”

Entrevista a Eiríkur Örn Norddal, escriptor i traductor

Eiríkur Örn Norddal: “Com més molesti la literatura, més serà un antídot contra el feixisme” / MANOLO GARCÍA Zoom

Faci fred o calor, aquest escriptor islandès -cap de cartell juntament amb Silvia Federici de la Fira Literal, que se celebra aquest cap de setmana a la Fabra i Coats- duu bombí. N’hi van regalar un els seus pares quan tenia 25 anys i des d’aleshores forma part indissociable de la seva persona. Eiríkur Örn Norddal (Reykjavík, 1978) gasta el mateix to franc i viu que el narrador d’ Illska. La maldat (Hoja de Lata), la seva quarta novel·la, amb què ha fet el salt internacional. L’Holocaust, sí. Però des d’un punt de vista inusual, no només perquè s’observa des de l’illa escandinava, sinó perquè s’hi barreja un triangle amorós entre l’Agnès, una doctoranda obsessionada per l’Holocaust; l’Omar, un filòleg amb una feina precària, i l’Arnór, un intel·lectual neonazi.

Illska va sortir el 2012 a Islàndia. Què ha canviat des d’aleshores?

Vaig començar a escriure’l el 2008 i tenia pressa per acabar perquè no perdés vigència. Després va sortir a diferents països, l’han adaptat al teatre, però en general tot ha anat cap a pitjor; penso en Donald Trump o Bolsonaro. Gent així ha tornat a entrar en les nostres societats i s’ha normalitzat. Quan vaig escriure el llibre, els partits extremistes representaven el 2% i ara han pujat al 15% en molts països europeus.

A les recents eleccions espanyoles, Vox ha aconseguit 24 escons...

A Dinamarca va començar així. La gent pensava que ningú els votaria i poc després van jugar un paper decisiu des de l’oposició, i això els va donar molt de poder. Ara, a Dinamarca, les polítiques estan dominades per l’extrema dreta: és com reviure l’inici del Tercer Reich.

¿Per això va escriure Illska?

Vaig anar a Jurbarkas, Lituània, a una trobada d’intel·lectuals per parlar d’història, política i literatura. Allà vaig començar a escriure un llibre sobre un home que crema casa seva, i volia esbrinar per què. Vaig adonar-me que no sabia res dels lituans, tot i ser el segon grup d’immigrants a Islàndia, i em vaig posar a investigar. Vaig descobrir que a Jurbarkas la població havia massacrat els jueus només dues generacions enrere, i en la trobada ningú ho havia mencionat. A més, a Islàndia els lituans són vistos com a criminals. Confrontant aquestes dues realitats va néixer l’Agnès, que està obsessionada per l’Holocaust perquè va afectar els seus besavis. Per això estudia l’extrema dreta.

¿És la veu de la consciència?

Ella viu en un buit d’identitat: a Lituània és islandesa, i a Islàndia, lituana. El silenci que regna a Lituània sobre l’Holocaust no l’afecta perquè no hi ha crescut, i per això vol saber què ha passat amb els seus besavis jueus, mentre que a Islàndia s’ha imposat el discurs que l’Holocaust no té res a veure amb ells i per això en parlen amb despreocupació... Agnès té aquestes dues realitats i busca respostes.

¿L’Omar, un personatge anodí, representa la passivitat d’Occident?

Sent que qualsevol decisió sempre serà dolenta i per això no fa res. És un sentiment modern i gens estúpid. Hem de lluitar contra el feixisme, però no ens adonem que fins ara no ha funcionat res: la reacció violenta, la legal, la moral, ni tan sols acceptar-lo en nom de la llibertat d’expressió. L’actitud de l’Omar no és gens noble, però és comprensible.

¿Comparteix aquest desànim?

Alguns dies sí! En tot cas, tenim el deure d’intentar-ho. És millor prendre una mala decisió que no prendre’n cap. Com a escriptor crec que com més molesti la literatura, més serà un antídot contra el feixisme.

En la novel·la exhorta el lector constantment. Per què?

Vull mantenir la seva atenció i per això soc un punt agressiu. També afegeixo molts fragments informatius sobre la història, perquè donem per fet que la gent la coneix. Però no és així. Si deixem d’explicar el que va passar, aleshores ens trobem adolescents que no tenen ni idea de la Segona Guerra Mundial ni de l’Holocaust. Si no parlem d’aquest passat, si no l’anem repetint, s’oblida.

¿Poden les joves generacions gestionar un llegat tan feixuc?

No ho sé. És molt difícil gestionar la culpa històrica i intentar tirar endavant. Què passa amb Palestina, per exemple. Com podem reflexionar-hi sense convertir-nos en antisemites? És complicat pensar-hi des d’Europa, que ha creat aquesta situació. Al mateix temps, crec que és fonamental mostrar solidaritat amb els palestins, el problema és que el moviment propalestí està sent canalitzat pels antisemites. La nostra responsabilitat és expulsar els elements antisemites d’aquest moviment i no deixar-los créixer.

Islàndia es va independitzar el 1944. ¿Segueix el Procés català?

És una qüestió complexa, però tinc clar que la gent ha de poder decidir si vol formar part d’Espanya o vol una Catalunya lliure. És important respectar el dret a decidir i en la qüestió palestina també s’ha de plantejar la independència sense caure en l’antisemitisme.