Un mandala (literalment, roda o cercle en sànscrit) és, segons la Viquipèdia, “un dibuix, pintura o baix relleu normalment amb trets geomètrics que es desenvolupa a partir d’un punt central o axial fins a formar normalment una figura circular o concèntrica”. Usualment té un significat místic o simbòlic, representant l’Univers sencer a través de cercles. Quan va escriure Per a Isabel. Un mandala, als anys 90, Antonio Tabucchi va disposar una estructura on el narrador de l’obra du a terme una intensa perquisició a la recerca d’una dona portuguesa a través de nou cercles, en consonància amb la tradició budista. La Isabel que dóna títol a aquesta nouvelle va créixer en una família antisalazarista, en aquell Portugal “oblidat per Europa i desmemoriat d’Europa”. A mesura que avançarà en la seua indagació, el narrador rememorarà la jove que va conèixer, rebel i inconformista, vital i decidida a menjar-se el món.

Des d’Èdip sabem que tota enquesta íntima ens farà tremolar en arribar als resultats, i l’examen de l’evocador narrador de Per a Isabel seguirà el mateix esquema. Com la Beatriu de Dante, el seu rostre guia el narrador, però la recerca mística no pot conduir més que a la melancolia. La persistent primera persona de la narració ha hagut de travessar nou cercles i entrevistar personatges molt diferents, fins a retrobar-se amb una fantasmagòrica Isabel a la Costa Blava. Uns li han dit que Isabel s’havia suïcidat, d’altres que va ser una ferma opositora al règim (no sent, totes dues coses, estrictament incompatibles). Qui va ser el seu carceller, Joaquim Francisco Tomás de Almeida (a qui tothom anomena l’oncle Tom), convida el narrador a un gotet de cachaça. Ell presumeix de saber-ho tot sobre Isabel, però l’única frase que se li escapa, enmig d’una bafarada intensament etílica, és un vinyolià “Tot és res”. La figura d’Isabel s’esvaeix. D’una manera o altra, està perfectament representada per la imatge de la portada del llibre, una bella fotografia d’Alicia Savage protagonitzada per una dona prima, amb un vestit roig, que subjecta amb totes dues mans una gran maleta; el seu rostre està completament velat per un núvol vermellós, mentre en segon pla una casa s’endevina enmig d’un paisatge boscós.

En realitat, Per a Isabel condensa tots els motius de la fascinació que un escriptor italià podia sentir per Portugal. Aquest país és com aquesta dona misteriosa -la dona sense rostre o amb el rostre ennuvolat, com en la imatge de Savage- que cal anar a buscar: un repte, un enigma, un trencaclosques emocional, un joc de la memòria. Tot això dota de sentit la mateixa història del manuscrit. Com han explicat els seus editors originals, Per a Isabel no va tindre mai l’imprimàtur d’Antonio Tabucchi. Es tracta d’un inèdit publicat pòstumament (Tabucchi va morir l’any 2012). L’autor l’havia datat a Vecchiano, el 1996, i l’havia definit com una “novel·la extravagant, una criatura estranya com un coleòpter desconegut que ha quedat fossilitzat en una pedra”. La malaltia que el va sorprendre la tardor del 2011 li va impedir anar més enllà.

Posat dins del conjunt de la seua obra, però, Per a Isabel té un sentit. Aquesta Isabel que trobem a la Costa Blava, amb un “vestit blau de seda com el d’una vegada que la vaig veure davant de l’ajuntament i un barret amb el vel blanc” no pot ser més que una figura de la memòria. Habita un estadi temporal compartit però periclitat -un “llavors” que ja no pot ser “ara”-. Forma part del passat del narrador i no del seu present, potser condensant tants moments intensament viscuts en aquest Portugal on un escriptor italià podia sentir-se com a casa, “si és que hi ha cases d’algú...”