Vivian Gornick (Nova York, 1935) s’ha passat la vida escrivint literatura del jo en el sentit més ampli i polifacètic de l’expressió: crítica literària i cultural, periodisme, assagisme, memòries... També ha dedicat molts anys i moltes energies a impartir classes sobre les diferents formes que pot prendre “la narrativa personal”. La situació i la història. L’art de la narrativa personal, traduït al català per Mar Molero Dolz i publicat, com altres títols de l’autora, per L’Altra Editorial en català, és un destil·lat de tots els coneixements adquirits al llarg de tota una vida de llegir, escriure, pensar, ensenyar i aprendre. El resultat, savi i vívid, dens i sintètic, és formidable.

A la conclusió amb què tanca el llibre, Gornick afirma que després d’anys de donar classes d’escriptura té clar que “és impossible ensenyar a escriure [...] però sí que és possible ensenyar a llegir”. Llegint les seves observacions, els seus apunts, les seves reflexions i les seves anàlisis hermenèutiques, però, el lector té una sensació que la contradiu: aprendre a llegir també ajuda a aprendre a escriure. De fet, el llibre de Gornick és un enfilall de bons consells lectors i creatius centrats en la literatura del jo, uns consells que tenen la virtut de no ser exposats com a tals sinó com reflexions no dogmàtiques, dinàmiques i incisives: que si cal “mantenir l’equilibri just entre la història i el jo”, que si sense distància amb els materials que es treballen pot haver-hi “descripció i reacció” però no “història”, que si cal fusionar “experiència, perspectiva i personalitat”...

Perspicaç, vibrant i lúcida

I tampoc no és que Gornick ofereixi fórmules: més aviat descriu processos, en especial el procés de convertir una experiència íntima del món i de la vida en literatura. I, a més, ho fa combinant un instrumental analític de primera i una intuïció entrenada i afuadíssima. Aquesta combinació li permet ser alhora perspicaç i vibrant, d’una lucidesa clínica i d’una humanitat compromesa i càlida. Un exemple del que dic és que Gornick incorre sovint en la lectura biogràfica i caracteriològica, és a dir, fa servir els textos com claus per entendre millor les vides i les personalitats dels seus autors, però ho fa d’una manera gens literal: el que desxifra i interpreta biogràficament i caracteriològicament no és el que diuen els autors en qüestió sinó com ho diuen (la veu, el to, la sintaxi, el vocabulari: no la persona sinó l’estil).

Per a Gornick, històrica feminista militant, autora independent i valenta, llegir no és un simple exercici intel·lectual. Al contrari, llegir és viure en el sentit més plural i més ple de la paraula: vol dir provar d’entendre, comprometre’s políticament, ubicar-se en el món, discutir i conversar, sentir ràbia i frustració i joia i plaer... En aquest sentit, l’heterogènia nòmina d’autors i de textos que comenta i analitza (Joan Didion, Marguerite Duras, James Baldwin, Oscar Wilde, Jean Améry, Natalia Ginzburg, George Orwell... i molts altres de menys coneguts) s’ha d’entendre com una celebració rigorosa i una reivindicació festiva de la complexitat tant en la vida com en l’art.