BarcelonaL'editorial Nits Blanques continua fent-nos arribar autors escandinaus triats especialment. En aquesta ocasió ens introdueix Einar Már Gudmundsson (Reykjavík, 1954), narrador, poeta i professor universitari. Segons Massimo Ciaravolo, autor de la monumental Storia delle litterature scandinave , Gudmundsson "des dels primers llibres documenta la crescuda de Reykjavík com una ciutat fluida i il·lustra l'emergir d'una realitat urbana en via de desenvolupament que està canviant irrevocablement la societat islandesa". Val la pena llegir aquest autor ara, precisament, que Islàndia esdevé un país de moda: tothom vol anar-hi i fins i tot ja s'ha fet un lloc en l'omnipresent novel·la negra escandinava, que triomfa a tot Europa, gràcies a Arnaldur Indridason, guanyador del premi RBA de novel·la policíaca el 2013 amb Pasaje de las sombras (Skuggasund).

Einar Már Gudmundsson és un autor definitivament modern; de fet, Massimo Ciaravolo ens explica que és l'introductor en la narrativa islandesa de la cultura postmoderna. Àngels de l'Univers, una novel·la de 1995, és una narració, tanmateix, íntima, on la descripció del canvi de la societat islandesa es dona indirectament. Avui diríem que es tracta gairebé d'una "autoficció", ja que l'autor explica la vida del seu germà mort el 1992 als quaranta-tres anys després de tota una vida de problemes psiquiàtrics. En aquest sentit, la narració podria situar-se a qualsevol capital europea de principis de la dècada dels 90. Amb una prosa directa, gens sentimental però tampoc agressiva, ens fa seguir el periple vital del protagonista, amunt i avall, depenent de tothom, de la família, de l'administració, dels amics. Ens ho explica ell mateix, en primera persona. Per tant, assistim als moments de lucidesa que precedeixen els esclats o "desconnexions" de la vida. El protagonista entra i surt contínuament del principal hospital psiquiàtric de la capital islandesa, on arriba a lligar els principals referents d'afecte de la vida, d'altres interns, o pacients, com se'n vulgui dir.

Aquí l'autor, sempre retenint l'excés de sentimentalisme, amb certs tocs d'ironia que arriben a fer oblidar al lector que qui parla és algú prou problemàtic, comunica de manera força poètica la vida al psiquiàtric. Per tant, doncs, amb aquesta Islàndia de fons, la que treu al nas a la modernitat però on encara són presents les sagues, el lector va agafant afecte per aquest personatge, pels seus pares angoixats, pels companys del carrer i també pels del psiquiàtric. Un llibre força interessant que ens endinsa en una altra visió de la Islàndia d'avui en dia.