BarcelonaCom l’anguila, les dones hem d’esmunyir-nos constantment per no caure en la trampa del patriarcat, que ens assetja dia rere dia. El patriarcat ens envolta i ens xucla cap a un remolí del qual nosaltres mai sortim indemnes i sovint molt mal parades. La història del feminisme és plena de veus que s’aixequen contra aquesta feridora emboscada i a la literatura cada cop abunden més els testimonis de dones que diuen prou tot explicant el seu Me Too particular.

La pintora Paula Bonet (Vila-real, 1980) ho fa en aquest llibre polièdric que pot llegir-se com una llarga carta d’amor a un home que la va tenir presonera durant la seva joventut o com una reivindicació de la construcció de la identitat que acaba en revolta i empoderament. Per amplificar el contingut de L’anguila, l’autora està fent una exposició amb el mateix títol al Centre Cultural la Nau de la Universitat de València, on va estudiar belles arts.

Traduir el crit en reflexió

Coneguda pel seu compromís feminista, en aquestes pàgines el rebla amb nota. A L’anguila hi ha espai per a l’avortament no desitjat, la prepotència dels mascles alfa que s’aprofiten de les nimfes tendres, els abusos sexuals (inclosa la violació), els llaços familiars i també l’amistat. En aquest relat assossegat on l’autora ha sabut traduir el crit en reflexió, l’espai principal l’ocupa la relació desequilibrada del professor amb la jove i talentosa alumna (demostració fefaent de com el patriarcat s’aprofita de les vulnerabilitats i blanqueja exercicis de dominació).

Trenada amb la història familiar, en aquesta relació sentimental Bonet bolca tot el seu dolor per renéixer de les seves cendres fetes de retalls, cartes, fotografies, acrílics i trementines. A diferència d’altres textos autobiogràfics semblants, aquest llibre abunda en al·lusions a la història de l’art i a la pintura en el seu vessant més orgànic. Ens captiva amb la seva passió per les arts plàstiques, una prolongació de l’autora que li permet comunicar-se amb el món. Però Paula Bonet domina també l’art de la paraula, que ja ha ensinistrat en altres llibres seus, com La sed o Cuerpo de embarazada sin embrión.

L’anguila és també un avís a navegants: boniques Caputxetes, allunyeu-vos del llop. Que no us agafi desprevingudes al mig del bosc, ni a la presentació d’un llibre de poemes, ni a la inauguració d’una exposició. El llop és llest i vosaltres innocents. Sempre haurem de lamentar que hi hagi dones que caiguin en les urpes dels depredadors, però cada llibre que es publica, cada pel·lícula que s’estrena i cada cançó que ens ho recorda ens protegeixen una mica més contra els abusadors que, amb la complicitat d’un patriarcat que els protegeix, destrossen joventuts i vides. Ho diu l’autora a la recta final del llibre: “Tots els Harvey Weinstein del món creuen que poden estar tranquils perquè el sistema els està fet a mida i saben que poden prendre el que necessiten quan els vinga de gust”. La quarta onada feminista ha agitat les aigües i amb L’anguila alguns ja no nedaran tan tranquils.