Les veritats de la guerra segons Curzio Malaparte

Les novel·les d’un home les conviccions del qual han trontollat solen ser millors que les novel·les d’un home de conviccions dogmàticament fèrries. En la dissidència, en la passió escindida, en els compromisos ambivalents o bifurcats, la literatura creix més poderosa i lúcida que en la certesa absoluta i la militància.

Curzio Malaparte (Prato, 1898–Roma, 1957) va ser un dels representants més brillants de la literatura de l’antidogmatisme i la contradicció. També en va ser un dels més tèrbols i incòmodes. Durant la primera meitat del segle XX, aquesta mena de literatura va comptar amb figures tan il·lustres, i tan diferents entre elles des del punt de vista humà i ideològic, com George Orwell, Vassili Grossman, Arthur Koestler i el nostre Joan Sales. Són noms molt dispars que tenen en comú haver cregut amb esperança, però alhora d’una manera insubornablement personal, en una causa –el comunisme, el feixisme, el republicanisme antifeixista– i haver-ne quedat horriblement decebuts. Aquesta decepció sísmica els va portar, cadascun a la seva manera, a adoptar una actitud suspicaç i crítica davant del poder.

La pell, una de les dues grans novel·les de Curzio Malaparte juntament amb Kaputt, no pot ser llegida només a través del prisma de la decepció política i humana del seu autor, però és evident que l’aparent cinisme, el sarcasme salvatge i la naturalització estupefacta de la immoralitat que supuren moltes de les seves pàgines només es poden llegir bé, és a dir d’una manera no moralista ni judicativa, si comprenem la decepció, la desesperació i la vitalitat crispada pròpia dels supervivents que carregava el seu autor.

No es tracta de fer una lectura estrictament biografista de la novel·la, publicada el 1949. Però des del moment que el protagonista narrador és el mateix Malaparte i que la novel·la dona testimoni directe de l’ocupació o l’alliberament d’Itàlia per part dels aliats (1943), un esdeveniment que ell va viure fent d’oficial d’enllaç de l’exèrcit italià amb les tropes nord-americanes i acompanyant-les des de Nàpols fins a Roma, queda clar que no es pot obviar la trajectòria prèvia de l’escriptor.

Indisciplinat, individualista i revolucionari

La traductora Anna Casassas, que ha fet una feina magnífica, ho resumeix a la presentació d’aquesta primera edició catalana de La pell. Malaparte era fill de pare alemany i de mare italiana –el seu nom real era Kurt Erich Suckert–, va combatre a la Gran Guerra per tal de defensar la civilització llatina i cristiana (a les files de l’exèrcit francès, contra l’imperi alemany), va quedar traumatitzat pel que hi va veure i als anys 20 es va fer feixista. Massa indisciplinat, individualista i revolucionari pel conservadorisme dels jerarques del partit de Mussolini, va ser empresonat i, després, exiliat a l’illa de Lipari. Gràcies al seu talent i al seu prestigi, però, en esclatar la Segona Guerra Mundial va ser mobilitzat per l’exèrcit italià com a corresponsal de guerra i va acompanyar, com a reporter estrella, les tropes nazis als fronts de l’est.

Tenint en compte aquesta trajectòria i la personalitat ambigua i fluctuant de Malaparte, no sorprèn que La pell sigui –successivament segons els capítols, de vegades tot alhora– l’obra d’un feixista que dissimula, l’obra d’un comunista que adora i defensa les classes populars, l’obra d’un creient amb un sentit quasi paleocristià de la fe, l’obra d’un patriota lleial però desencantat, l’obra d’un contestatari que detesta els poderosos però sap adular-los, l’obra d’un filoianqui maliciós, l’obra d’un esteta europeista, l’obra d’un nihilista que només veu desgràcies i horrors, l’obra d’un vitalista ple de compassió. Pocs novel·listes són capaços de convertir l’agonia d’un soldat en un moment preciós, contar d’una manera tan lleugera la depravació de la prostitució infantil, comprendre d’una manera tan crua i empàtica l’instint de supervivència de l’ésser humà i reflexionar amb tanta clarividència sobre la naturalesa del totalitarisme.

He dit l’obra i no la novel·la perquè La pell no s’estructura a partir d’un plantejament, un nus i un desenllaç, que és la fórmula narrativa clàssica, sinó com un reportatge llarg. És a dir, ens presenta un escenari –la Itàlia envaïda per les tropes nord-americanes– i, escena a escena, anem descobrint quines situacions hi passen i quins personatges el poblen. La pell és un precedent de la novel·la de no-ficció i Malaparte, un pare del Nou Periodisme.

Més enllà de la rellevància dels fets històrics que consigna, el que converteix La pell en una obra literària de primera magnitud és la manera com Malaparte ho capta i ho expressa tot plegat. La seva veu –l’estil, el to– és tan versàtil i presenta tants registres com cares té la realitat que descriu. Profètic, humanista, tendre, escabrós, immoral, simbòlic, divertit, poètic, despietat, apocalíptic, genesíac, apassionat, descregut, cruel: Curzio Malaparte va escriure un llibre que és com la guerra, com la vida, com el món. Extraordinari.