Llegim 09/07/2021

La veritat revelada: Viena publica 'Albertine desapareguda II', de Marcel Proust

El volum arriba a llibreries coincidint amb el 150è aniversari del naixement de l'escriptor francès

3 min
Dues dones emmascarades durant el carnaval de Venècia

BorrianaLa mort d’Albertine ha deixat el narrador immers en un estat estranyament expectant. No és un home, però, de fidelitats numantines. De seguida substitueix en el seu anhel l’antiga noia en flor per altres figures femenines que li semblen desitjables. Llavors penetra en un procés d’una certa febrilitat que, identificat, el mena a l’autoindulgència: “La persistència en mi d’una vel·leïtat antiga de treballar, de reparar el temps perdut, de canviar de vida, o més aviat de començar a viure, em donava la il·lusió que continuava essent tan jove”. Aquests balbucejos emocionals, però, es traslladen a la qualitat de la prosa: som davant, potser, dels passatges més reiteratius (tot i que en la Recerca això no és dir molt), més embarbussats de l’obra total. Fins i tot Proust sembla per un moment haver declinat en la seua llegendària capacitat aforística, en favor de frases banals que no aporten res: “Quan us passa alguna cosa a la vida que té una mica de ressò, arriben notícies de persones situades tan lluny de les nostres relacions, i el record de les quals ja és tan antic, que aquestes persones semblen situades a una gran distància, sobretot en el sentit de la profunditat”. 

Per sort, aquesta debacle és passatgera. De seguida s’hi recupera el to. El narrador es refugia en braços de l’Andrée, que li confirma no només el lesbianisme d’Albertine, sinó també la seua promiscuïtat generalitzada. De “noia orgiàstica”, la reputa el seu antic amant. I potser per esvair definitivament el seu record, se’n va amb sa mare a Venècia.

Alta xafarderia burgesa

La ciutat inundada, insospitadament, li porta el record del carrer de l’Oiseau, on vivia la seua tieta Léonie. Molt aviat el jove vidu hi fa noves coneixences que contribueixen a soterrar les imatges de Balbec, o almenys les disfressen: “Hi trobava més fàcilment aquelles dones del poble, les venedores de llumins, les que confegien collarets amb perles, les artesanes del vidre o de les puntes, les obreretes amb els seus grans xals negres amb serrells que res no m’impedia d’estimar, perquè en gran part havia oblidat Albertine, i que em semblaven més desitjables que d’altres perquè encara la recordava una mica”. I és que “per molt que s’oblidi un amor, pot determinar la forma de l’amor que seguirà”.

De Venècia estant rep un estrany telegrama anunciant que Albertine és viva. En realitat era de Gilberte Swann, avisant que es casava amb Robert de Saint-Loup. En el tren que el retorna amb sa mare a París el narrador reflexiona sobre aquests i altres matrimonis aristocràtics, en l’exercici d’alta xafarderia burgesa que també és la Recerca. Aviat Saint-Loup serà indifel a Gilberte amb Morel, l’antic amant del Baró de Charlus. El narrador comprén el seu amic, però anota: “Els homosexuals serien els millors marits del món si no fessin la comèdia d’estimar les dones”. I afegeix: “Personalment jo trobava absolutament indiferent des del punt de vista de la moral que es trobés el plaer amb un home o amb una dona, i massa natural i humà que es busqués allà on es pogués trobar”.

I és així, amb aquesta liberalitat per primera vegada explícita, com es clou Albertine desapareguda, i com d’alguna manera es desemmascaren els jocs sexuals de l’obra per revelar-nos potser els autèntics gustos de l’autor. Perquè, com ell mateix escriu: “Voldríem que la veritat ens fos revelada mitjançant signes nous, no amb una frase, una frase semblant a la que ens havíem dit tantes vegades”. 

stats