Una possible definició de Joan Benesiu (Alacant, 1971), almenys del Joan Benesiu que ha escrit Terminus, seria dir-ne que és un autor valencià que fa literatura centreeuropea. Una altra possible definició seria dir-ne que és un escriptor que es mimetitza amb aquells escriptors que més admira i que alhora és capaç d’escriure amb una personalitat pròpia i d’incorporar la seva veu i la seva mirada al tronc de la tradició literària que probablement més l’ha alimentat, la que té una de les pedres fundacionals en L’home sense atributs de Robert Musil i que a finals del segle XX i principis del XXI va assolir altíssimes cotes de popularitat i de prestigi amb noms com el txec Milan Kundera, l’italià triestí Claudio Magris o l’alemany W.G. Sebald.

L’operació literària de l’autor de Gegants de gel (2015) i de Serem Atlàntida (2019), totes dues també a Periscopi, té riscos evidents, però a la fi té molt de mèrit. És com provar de pintar com el George Grosz genial que era com era perquè vivia i treballava dins la sopa neurastènica de la República de Weimar, o com l'Oskar Kokoschka més inspirat, i aconseguir-ho sense en última instància semblar epigonal.

Novel·la fluvial i alhora novel·la collage en la qual es barregen, com flotant dins una boira sociohistòrica i existencial, tota mena de veus, d’èpoques (des dels últims anys d’esplendor de l’Imperi Austrohongarès fins a l’actual Europa cada cop més antieuropeista) i de geografies (des del País Valencià fins a Kíiv, passant per Viena, Múnic i Budapest), els materials amb què està feta Terminus són expressivament i significativament més importants que la seva disposició. Això és així perquè per a Benesiu el que preval són l’atmosfera, el joc d’idees, la textura estilística i el ritme errabund de la prosa abans que la dimensió narrativa del que explica o que la naturalesa psicològica dels protagonistes.

Una desaparició sobtada i inexplicable

La novel·la té un argument elemental i primíssim, que serveix no tant com a fil conductor per desplegar una trama (amb el seu plantejament, nus i desenllaç) sinó com a argamassa per unir episodis inconnexos, personatges que no tenen cap relació directa i digressions de tot tipus. Guiats per una veu narradora que podria confondre’s amb la de l’autor, anem seguint el periple de la Teresa, una professora de l’Escola d’Arquitectura de València que està preocupada perquè el seu alumne més brillant, Carles Miquel, acaba de desaparèixer just abans d’enllestir i defensar la seva tesi doctoral. Desconcertada per una desaparició tan sobtada i inexplicable, a Teresa se li presenta l’ocasió de viatjar a Hongria i retrobar-se amb una arquitecta amb qui anys enrere va treballar en el projecte de rehabilitació del Museu de la Metal·lúrgia de Tükörváros, a l’est del país. A partir d’aquí, Benesiu estira el lector cap a un remolí d’escenes, de relats dins el relat principal, de meandres narratius, d’idees i de referències (històriques, polítiques, literàries, plàstiques, cinematogràfiques) que funciona com un joc de miralls laberíntic dins el qual reboten, inquietants i esquius, els reflexos mesclats del passat i el present d’Europa.

Resumit així, tot pot sonar molt greu, seriós i transcendental, i en certa manera ho és, però Benesiu sap donar a la novel·la una sorprenent lleugeresa, que aconsegueix fer passadors els episodis més tenebrosos (els desastres de les guerres, les repressions i les matances del nazisme i el comunisme) sense caure en l’extravagància o en la frivolitat, tot i que els posa costat per costat amb projectes arquitectònics tan delirants com el d’Atlantropa de Herman Sörgel, un alemany que pretenia assecar la mar Mediterrània per disposar de més terres habitables i de conreu, i amb uns vídeos sexuals que es viralitzen i que juguen a fer literal la famosa màxima “Fuck Context” de l’arquitecte Rem Koolhaas. Aquest efecte de lleugeresa, Benesiu l’aconsegueix gràcies a una prosa de llarg alè però sempre clara, que té alguna cosa mig d’assaig erudit i mig de somieig, i que avança com una llarga reflexió somnàmbula però lúcida, erràtica però paradoxalment dirigida, o intencionada.