BarcelonaSi féssim analogia amb la figura del geògraf, Jaume Pont, com a poeta, seria el delineant d'un gran mapa confegit en un territori de llenguatge explorat (i explotat) amb valentia, ardència i visió. Una terra ignota on ell s'ha endinsat per convertir en sòl de coneixement, amb un objectiu: L'altra llum, i, també, l'alta llum (i no hi vulgueu veure connotacions religioses...).

“La poesia és una forma de coneixement que fa visible l'invisible”. Hi trobem, és clar, la flor de la Malenconia, les Imatges, amb majúscula, perquè Pont és un trobador d'imatges de gran potència visual, que espurnegen amb verb resplendent, i les forja i les imprimeix en el gran llibre de la poesia catalana, per sempre més. I, per si fos poc, la intensió. Aquest és el recurs que salva cap endins.

Cantar la pèrdua

L’aventura poètica de Pont, tanmateix, és en espiral. Va tenir un començament -Límit(s) (1976)-, i hom no sap on acaba, perquè la paraula, per a Pont, és una pedra foguera de la qual n'extreu guspires per aconseguir un foc inextingible: el de la paraula fulgurant i memorable. És per això que la seva poètica és particularment apta per als moments elegíacs de l'existència, quan es fa necessari cantar la pèrdua. Com ja succeeix a Vol de cendres (1996), on hi ha la temptativa d'interiorització de la mort de l'altre, a Mirall de negra nit (LaBreu) rebla el clau amb una obra estremidora. Si a Vol de cendres, Pont afirmava “l’important aquí no és tant el fet personal que motiva el llibre, la mort del pare, sinó la fundació d’una paraula que es vol com un acte epifànic, de supervivència, com si es tractés de plantar cara a la manca de paraula, a la mudesa”, a Mirall de negra nit el poeta precisa amb lucidesa que el llibre ha estat creat “des de l’experiència extrema d’allò que Maurice Blanchot anomena «la injustícia de la mort»”, un recull “extrem” dedicat a la memòria de la seva estimada Maria Jesús.

Per explicar aquest despullament del llenguatge que es fa intens fins a l'essencialitat podem anar a cercar un haiku de Càntic d’ombres (2017): “Quan la paraula/tremola i s’esllavissa/et neix el cant”. I és que l’obra de Pont és una cambra d’ecos. La seva poètica se sosté sobre un canemàs de sòlida estructura. La veu es va construint, però, també impel·lida per figures recurrents o alambinades destil·lacions, es fa interrogativa, afirmativa, descriptiva, exhortativa... sempre sintètica i colpidora.

A Mirall de negra nit assoleix altes cotes de la poesia formulant el doll elegíac en un cant pur. La combinació d'energeia inspirada i d'ofici fa que el poeta sàpiga confegir l'obra en unitats de sentit i de veritat: Entre el Primer somni i l'apòstrof final d'amor, que és Les paraules, hi ha La rosa pàl·lida (“La vida/ es desfà com un grumoll de somnis”), La serp del làudan (“la flor que creix a l’hora negra”), Darrer somni, potser la secció on pica més alt (“orb en la llum i orat en la foscúria” o “soc i seré l’amo dels focs”), que tanca amb Ronda de l’amor i del dolor (“Senyora dels Muts Volers!”). És ell, o parla per boca de l’Oracle?