BarcelonaTot i que el títol pot fer pensar que els relats d’Enyorança d’un altre món estan ambientats a l’espai exterior, Ottessa Moshfegh (Boston, 1981) ha fet tot el contrari: s’ha acostat a la Terra com si fos un planeta estrany i ens fa al·lucinar i riure amb la seva mirada corrosiva sobre la condició (in)humana i la seva vulnerabilitat i alienació. Amb traducció d’Alexandre Gombau Arnau, Angle Editorial publica la versió catalana del recull de contes inquietants publicats a mitjans tan reconeguts com The Paris Review, The New Yorker o Granta i que va precedir novel·les com El meu any de repòs i relaxació i La mort a les seves mans, totes dues disponibles a Angle. 

La ficció psicològica que recorre els catorze relats d’Enyorança d’un altre món posa l’accent en la caracterització interior d’uns personatges molt ben treballats per Moshfegh i la motivació per explorar-los, quasi des de la psicoanàlisi, la vida espiritual, emocional i mental. El que interessa són els comportaments dels personatges, que impulsen la trama i expliquen la història. El resultat és una classe magistral d’escriptura de contes foscos, punyents, depravats, o amb personatges que tenen tares mentals, que Moshfegh suavitza amb un intens sentit de l’humor absurd i amb un to d’esbarjo que realment sorprèn i escandalitza segons quina mena de lectors obtusos que fins i tot han enviat l’autora al terapeuta. El que està fent per escrit Moshfegh és observar la vida contemporània de manera mordaç.

Personatges patètics i memorables

Les imatges són conflictives i memorables, i barregen magistralment misèria i bellesa, caos i patrons. Moshfegh s’interessa pel lumpen de la societat, pels marginats, els aïllats, els torturats, però també ataca la classe alta corrompuda i falsa. Personatges freds, sense filtres, no cal que el lector s’esforci a endevinar què pensen, són patètics i memorables en les seves mancances: humans i comprensibles. Una col·lecció d’individus que anhelen alguna cosa que els falta a la vida: una feina, l’amor o encaixar amb el món. Persones que omplen aquest buit i miren d’escapar-se'n a través de drogues o qualsevol altra cosa que els pugui distreure, fins i tot la crueltat. Sovint també miren de satisfer el seu anhel fent trampes o manipulant les circumstàncies. En altres ocasions sabotegen els seus propis intents de felicitat. Els homes i les dones de les històries de Moshfegh estan desesperats però no saben ben bé per què. Estan insatisfets i inquiets, gairebé al límit de la consciència. En totes les històries es descriuen els hàbits bruts dels personatges, la seva acne i la seva defecació, la misèria en què viuen. És possible que l’autora desitgi descriure’ls superficialment com a desagradables, però en realitat no ho són. O com a mínim, no són irredimibles. 

El cinisme de la veu literària que escriu sense pietat buscant la repugnància porta a acabar els relats amb un final devastador que deixa el lector glaçat. En la darrera de les narracions ens trobem davant d’un conte de fades exasperant i retorçat sobre dos germans bessons convençuts que no són d’aquí perquè la Terra és plena de gent imbècil i ells no s’hi consideren pas. En definitiva, les millors històries d’aquest recull meravellós que és Enyorança d’un altre món ens fan veure que la ficció encara té el poder de ser rellevant i transcendent, despietada i tendra, hilarant i devastadora al mateix temps. Només hi posaria un però: l’autora repeteix el mateix patró (que sap que funciona) en quasi tots els contes i això fa que, de mica en mica, l’efecte buscat de la repulsió màxima acabi declinant el seu efecte.