BarcelonaCanvien els temps i canvien les maneres de relacionar-nos. La gent jove ja no compra el model de relacions sexoafectives que regeix la nostra decadent organització social: parelles aparentment monògames nascudes per obra i gràcia de la nefasta idea de l’amor romàntic. A part de normalitzar finalment la bisexualitat —que ja tocava—, les noves generacions demanen un nou marc en el qual tenen cabuda les parelles obertes, el que Simone de Beauvoir anomenava “els amors contingents”, i el poliamor, entre d’altres.

Luna Miguel (Alcalá de Henares, 1990), resident a Barcelona, recull aquest batec de canvi en la seva poesia transgressora i en assaigs com Caliente. Parteix de l’anunci del seu company (el també escriptor Antonio J. Rodríguez, autor de La nueva masculinidad de siempre) que s’ha enamorat d’una altra persona per dur a terme una investigació sobre el seu propi desig: a través del seu cos amb una inicial sobredosi de masturbació compulsiva –“Podría contar el año en que Antonio me quebró el pecho como aquel en el que expulsé más fluidos”– i mitjançant la lectura d’autores que han fet de l’escriptura del cos una corrent literària –d’Anne Sexton a Monique Vittig, d’Annie Ernaux a Anaïs Nin.

Des que Hildegarda de Bingen va investigar per primer cop l’orgasme femení, les portadores de vagines hem hagut de transitar un veritable viacrucis per poder sentir-nos propietàries de la nostra sexualitat. Ja en el seu dia Aleksandra Kol·lontai defensava una alliberadora transformació. Però va ser poc després que Betty Friedan digués que cap dona té un orgasme netejant el terra de la cuina que amb el feminisme radical dels anys setanta la revolució social va esdevenir també sexual.

Assumir la ferida com una oportunitat d'autoconeixement

Imaginem Luna Miguel feliç amb la seva parella i amb un fill en comú. De sobte, un terratrèmol d’emocions que no sap com apaivagar. Qui més qui menys tots i totes hem patit ruptures traumàtiques que ens treuen de nosaltres mateixos per tornar-nos després a un jo que ja és un altre. “Una dona sense un home és com un peix sense bicicleta”, va dir Gloria Steinem; és a dir, no cal cap home perquè les dones siguem éssers plens. En aquest cas l’autora, lluny d’enfonsar-se com una ploranera Bridget Jones, assumeix la ferida com una oportunitat d’autoconeixement.

“Decía que durante aquellos días solo pude concentrarme en mi deseo, y detrás del deseo solo había cuerpo, y detrás del cuerpo, la escritura”. Que privilegiats, els que poden fer espeleologia dels sentiments a través de la literatura, oi? El desig, el cos i l’escriptura. L’escriptura com a trampolí que t’ajuda a estimar-te a tu mateixa, en lluita contra una feminitat creada per encaixar en motlles i no per trencar-los, amb l’ajuda de còmplices com Ernaux o Nin.

Aquest llibre parla de dildos, de pornografia, de sexe durant l’embaràs, d’abusos sexuals i de “l’amor en expansió” de què parla Brigitte Vasallo a Pensamiento monógamo, terror poliamoroso. Per arribar a la conclusió següent: “El placer femenino es un golpe contra las representaciones retrógradas del cuerpo”. Mentre a El coloquio de las perras qüestionava que la literatura de les dones fos perifèrica, aquí es tradueix el dol amorós en un procés de construcció.

Caliente és també un bon complement de dues novetats: Eros dulce y amargo (Lumen), d’Anne Carson, i l’assaig de Tamara Tenenbaum El fin de l’amor. Amar y follar en el siglo XXI (Seix Barral). No pensem en una coincidència editorial, sinó en la urgència de repensar el que ja no se sosté.