Els relats imprevisibles, mancats de trivialitat i esplèndids de Jo Alexander

"Coneixes el conte de la granota i l’escorpí?". Així comença el primer relat del recent volum de les Germanes Quintana, titulat Assassines, conte que signa l’escriptora barcelonina Jo Alexander (Barcelona, 1977), que forma part des dels seus inicis d’aquesta versió femenina del col·lectiu Germans Miranda. I aquest és justament el relat que obre el llibre Una dona qualsevol torna a casa, on la violència i el crim són protagonistes absoluts. El publica en català Columna i en castellà Alrevés.

Com tots nosaltres, l’autora sap que la violència forma part de la condició humana, que és indissoluble d'aquesta condició, i que la violència màxima és llevar-li la vida a un altre. Aquí el tret comú és que tots els crims són comesos per dones, encara que es tracti de dones de molt diferents pelatges. Algunes d’elles són menors d’edat que actuen per venjança o crueltat; altres, professionals de la mort, com ara la franctiradora protagonista del relat que dona títol al volum, Una dona qualsevol torna a casa: "La metralladora és una Browning M2 que té més anys que jo, i hi confio per això, perquè el material que perdura és el més fiable. La mira especial és excel·lent. La metralladora és excel·lent. L’home continua dret. El tinc". I si les assassines són sempre dones, les víctimes són sempre homes: homes volubles o creguts o babaus o amants massa espavilats o simplement homes que no han fet el que havien de fer en opinió de les dones que els lleven la vida. Hi ha futbolistes famosos, lladres i fins i tot un model negre, bellíssim.

El desig de matar i els rituals de la mort violenta tenen un atractiu literari innegable, perquè treuen la pitjor part de nosaltres. Al relat El paquet negre, la inspectora Dimou li pregunta a Hester per què ho va fer i ella respon: "Es va tornar com ells". No hi ha, però, en aquest volum una crítica oberta al patriarcat ni cap al·legat feminista de manual. Cada relat és un mirall d’autodefensa, truculència, perversitat o maldat a seques. Pel que fa als paisatges on esdevenen aquests crims, anem de l’envejable costa grega al salvatge Oest americà, viatgem amb un grup de músics que queden encallats a la carretera per culpa d’una roda punxada o ens endinsem en la sòrdida vida d’un barri perifèric veneçolà.

A l’autora és evident que li agraden el cinema negre i les pel·lícules d’indis i vaquers on al final es fa justícia. També és de les que creuen, amb Thomas De Quincey, que l’assassinat és una de les belles arts. Hi ha en aquest volum una clara intenció de posar les coses al seu lloc, de redimir els que pateixen abusos de poder. Però també hi sura la intenció juganera de dictar qui ha de morir i qui no. Igual que en la seva primera novel·la en català, L’hivernacle (2009), s’endinsava en les aigües d’un erotisme obscur, aquí regna la violència com a evident catarsi. Perquè ¿qui no ha somniat a matar violentament algú? Algú que s’ho mereix, evidentment.

Com ja va demostrar en les seves obres anteriors, Jo Alexander té olfacte literari i s’enfronta als contes desacomplexadament, començant-los in medias res i sense brindar pistes a qui llegeix. Per això els seus relats són tan imprevisibles, tan mancats de trivialitat, tan esplèndids. Per no parlar de com li agrada recrear-se en els detalls, que necessiten una gran capacitat d’observació i sempre són els que doten la ficció de versemblança: "Seien al voltant de la taula del menjador, a recer del tic-tac del rellotge, veient aparèixer i desaparèixer el cucut i els caparrons de les criatures que els espiaven per la finestra" (Virgínia).