Quin feminisme volem?

BarcelonaCom tots els moviments, de tant en tant el feminisme necessita fer balanç i establir noves bases per avançar un pas més enllà. Un d’aquests moments ha arribat i toca reflexionar per poder caminar en la direcció correcta, i no en la direcció que vol el patriarcat, tan hàbil per marcar el ritme fins i tot del seu més ferri enemic, el feminisme. Ara cal mastegar tot allò que la tradició feminista ens ofereix tenint en compte els nous reptes del segle XXI i regurgitar unes noves premisses capaces de fer del feminisme una eina de transformació útil i no una utopia nostàlgica i estèril.

La filòsofa barcelonina Laura Llevadot (1970), professora de filosofia de la Universitat de Barcelona, ha fet una lúcida primera incursió en la reflexió sobre el feminisme a Mi herida existía antes que yo, un exercici de pensament crític que va més enllà dels llibres feministes que animen a la resistència, a l’activisme o al que sigui que animem quan diem que el feminisme és l’única resposta a aquest món desballestat, cosa per cert ben certa.

Una ferida de dominació i humiliació

Al voltant del concepte de la diferència sexual, Llevadot fa girar una sèrie de reflexions ben rumiades sobre alguns dels aspectes cabdals de les lluites feministes, aquelles que les articulen. Com les dones ens expressem amb la llengua de l’amo, el concepte d’alteritat, el funcionament del dispositiu sexe/gènere, la cosificació i la violència contra totes les dones, el mandat prepotent de la masculinitat o com reescriure la història androcèntrica que ens han venut com a única. Pel que fa al títol, ens parla d’una ferida de dominació i humiliació que precedeix les dones abans de néixer o, cosa que és el mateix, que portem a l’ADN de la nostra condició i ens fa tenir des de nenes por de coses que no espanten els nens.

Com era d’esperar, es mulla parlant sobre quin és el subjecte polític del feminisme i, en conseqüència, sobre l’actual conflicte entre el feminisme de la diferència i el transfeminisme, que lamentablement tanta literatura transfòbica està propiciant. Diu coses tan agosarades i certes com que, si no hi ha independència econòmica, qualsevol relació heterosexual és pura prostitució. I així mateix es revolta contra el concepte errat de consentiment, perquè les dones no hem de consentir pas en les relacions sexuals, sinó desitjar o no desitjar. 

La proposta més ambiciosa d’aquest assaig és, però, la idea, ja formulada per Luce Irigaray, segons la qual el segon sexe no és només un i que va més enllà del dualisme femení/masculí. És a dir, el segon sexe són tots els cossos feminitzats que no obeeixen el patriarcat, incloses les persones trans i els homes cis partidaris de les noves masculinitats. Són tots ells –juntament amb les dones cis– els que posen en qüestió aquest patriarcat opressor i castigador que perjudica tothom, però molt més acarnissadament els i les integrants d’aquest segon sexe post Simone de Beauvoir. Es fa difícil no entendre que aquesta nova divisió és la més útil per encarar una veritable revolució feminista.

Des d’aquest segon sexe, que és clarament una posició política, està escrit Mi herida existía antes que yo, que aprofita per apropar-nos a autors i autores que s’han de llegir de totes totes, com Rita Segato, Silvia Federici, Audre Lorde, Rosi Braidotti, Carla Lonzi, Monique Wittig, Adrienne Rich, Judith Butler, Paul B. Preciado... També Virginie Despentes i la seva Teoria King Kong o el Manifiesto anarcafeminista de Chiara Bottici, que Llevadot ha prologat. Aquest llibre ens ajuda, i molt, a reflexionar en aquests temps confusos. Sigui del tot benvingut.