EL LLIBRE DE LA SETMANA
Llegim Crítiques 29/12/2018

Prudenci Bertrana, un vagabund impenitent

'L’impenitent. Trilogia la terra i els núvols' de Prudenci Bertrana. Edicions de la Ela Geminada. 504 pàg. / 20,90 €

Joaquim Armengol
4 min
Prudenci Bertrana,  un vagabund impenitent

Revisar i publicar de nou l’obra narrativa de Prudenci Bertrana i Compte (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941) és una de les decisions més encertades en l’àmbit editorial dels darrers temps. Edicions de la Ela Geminada, amb L’impenitent, tanca la trilogia Entre la terra i els núvols, el cicle vital i literari de Bertrana. L’autor, que va ser un narrador tan extraordinari com menystingut per l’acadèmia, va assumir la imatge pública de l’artista modernista, tal com ho eren Santiago Rusiñol i Raimon Casellas; però el gironí, amb gran honestedat i coherència, va assumir fins al final aquest compromís d’artista desvetllador de consciències, malgrat l’enorme sacrifici personal, les frustracions i el dolor.

Només cal llegir L’hereu (1931), El vagabund (1933) i L’impenitent (1948), els tres volums que conformen la seva trilogia, per adonar-nos de la inexorable vocació que tenia.

Cal dir que la trilogia bertraniana, tot i ser tan captivadora, és també desigual. La primera de les novel·les, L’hereu, és potser la més interessant, literàriament parlant; les altres dues, El vagabund i L’impenitent, són, en gran part, novel·les en clau, on Bertrana passa comptes amb gairebé tothom. Per això és divertit anar desemmascarant fets i personatges reals que s’amaguen rere els pseudònims que l’escriptor va idear. Les tres novel·les poden llegir-se com una pseudobiografia de Bertrana, atès que Innocenci Aspriu, la figura central del relat -tot i aquest ser i no ser el mateix Bertrana-, comparteix la jeia i força episodis que sí que pertanyen a l’autor. Això explica que no ens dibuixi exactament la seva vida, sinó una manera de concebre-la. De fet, les novel·les poden llegir-se com el recorregut vital d’un intel·lectual modernista a la Catalunya de finals del segle XIX i el primer terç del XX.

Del paradís a la Girona provinciana

A L’hereu, el relat ens mostra la infantesa adàmica d’Aspriu a l’Esparra, una vida flotant en plena llibertat i natura, però també com acaba vivint a la Girona provinciana i grisa de l’època. A El vagabund, Girona representa el vagabundeig físic i mental, l’espai d’un temps d’introspecció personal, el lloc on Aspriu descobreix la vocació, primer pictòrica, després literària. Finalment, L’impenitent és el pas a la gran urbs, Barcelona, que serà el lloc de les decepcions més profundes, on l’home es veu arrossegat per la decadència física i moral, atrapat per un dinamisme social decebedor que el menysté com a artista. Comprenem així per què Innocenci Aspriu acaba sent un outsider que evoluciona gràcies als avatars de la vida. El seu emblema serà la fidelitat, malgrat totes les decepcions i el dolor viscut, a la vocació literària, a un irrompible esperit artístic lligat a la terra, a la natura i als homes que l’habiten. Amb aquesta epifania final, i coneixent la sort de Bertrana, deduïm que va passar-se la vida gravitant entre la terra i els núvols: tant Bertrana com Aspriu van existir entre el desig artístic i la crua realitat, entre els somnis idealistes i els obstacles reals que els frenaven, entre la vocació artística i les tristes qüestions pecuniàries. La veritat, però, és que no se’n van sortir gaire bé, però això ja ho descobrireu llegint les novel·les.

A L’hereu podem comprovar l’adoració que tenia Bertrana per la vida senzilla del camp, una vida ancorada al mas Aspriu, a l’Esparra -una masia i un paisatge extraordinaris que encara es conserven, en bona part, a la comarca de la Selva-, en contraposició a la ciutat, que sempre la va viure, i amb raó, com una amenaça, com un pou de corrupció i hipocresia al qual, per altra banda, va haver de recórrer per guanyar-se la vida. Bertrana, laic i republicà, amb un fort tarannà individualista, no sembla -tot i ser un narrador molt lligat a la terra- un escriptor ruralista. Tanmateix, les seves millors pàgines suren en la descripció d’aquest món avui gairebé desaparegut, un món que va viure de ben petit, en contacte amb la terra i la gent del camp, un camp amarat de bosc, amb els carboners i llenyataires pelant i venent el suro, els vinyataires i caçadors, els animals, els terrabastalls i incendis...

En una sensacional al·locució radiofònica a Ràdio Associació de Catalunya, a principis del 1937, Bertrana exposa el que podria ser, perfectament, la síntesi del que era com a home, però també l’alè vital de la seva obra i, naturalment, de la trilogia Entre la terra i els núvols. Diu així: “Em jugo el coll que no existeix cap escriptor a Catalunya que hagi estripat tantes espardenyes trepitjant terrossos, resseguint vinyes i saltant marges com he fet jo. Sé el gust del pa negre, del vi verd, de les arengades al caliu, de les trumfes amanides amb xuies de cansalada sofregida, molt millor que el dels pollastres a l’spiedo i el dels bons vins de marca. Qui s’hagi pres la molèstia de seguir-me, m’haurà vist entrar en hostals i tavernes, seguir camins perdedors, fumar tabac ordinari, beure a galet, dormir a la palla i fer altres coses ordinàries de mena, que no sols l’autèntica burgesia considera repel·lents, sinó també algun dels meus il·lustres i admirats camarades”. Ben mirat, amb aquesta prodigiosa simbiosi amb la vida rural i de comunió essencial amb el paisatge i la natura no deixa de sorprendre que Bertrana fos un escriptor modernista.

Vull fer esment de l’excel·lent i cuidada edició d’Ela Geminada, així com del magnífic estudi introductori de la Glòria Granell en el primer volum, L’hereu. I dir, també, que el tercer volum, L’impenitent, es tanca amb dos epílegs. El primer, que és el que es va publicar, és la justificació ètica i moral de la carrera literària de Bertrana, i hi trobem les idees bàsiques de la trilogia. El segon epíleg és una troballa impagable, una versió en la qual Bertrana es mostra molt crític amb les accions dutes a terme per grups exaltats de republicans durant l’inici de l’alçament franquista. Un text que no només té un gran valor literari, sinó de testimoni polític, com bé afirma en Guillem Molla a la nota de l’edició.

stats