Com ens pot millorar la vida, la saviesa antiga?

BarcelonaVivim una greu crisi del coneixement, i amb ella un descens imparable cap a un adamisme tan perillós com naïf, que defuig qualsevol vincle amb el passat de la raó. Perduts com estem en un mar d’ignorància, difícilment assolirem res semblant a una vida digna, protagonitzada per la responsabilitat moral de les pròpies accions. Aristòtil en va dir eudaimonia, del benestar –o felicitat– que produeix viure en plenitud, èticament.

A l’assaig El camí d’Aristòtil, l’acadèmica Edith Hall (Regne Unit, 1959), experta en literatura grega antiga i història de la cultura, ha volgut anar a les fonts aristotèliques, a les seves obres, per convidar-nos a repensar les nostres vides sovint destarotades per la desídia i l’egoisme. Tot explicant la trajectòria d’aquest filòsof grec del segle IV aC, destaca els assumptes clau tractats per ell no a efectes paleològics, sinó pràctics, enllaçant-los amb casuístiques actuals. 

Aristòtil, deixeble de Plató i un dels pensadors més eminents que hem tingut a Occident, confiava en la humanitat –potser ara ja no ho faria– i va posar la seva intel·ligència al servei de la millora d’aquesta. Cadascú és responsable de la seva vida i de com la viu, ens diu. “En lloc d’anar amb el pilot automàtic, l’ètica aristotèlica et posa només a tu al lloc del pilot”, resumeix l’autora en aquest amè recorregut que sembla una ITV per a esperits a la recerca de la completesa.

La necessitat de ser fidel a un mateix

Comencem pel fet que la maldat i la bondat són voluntàries. I seguim amb la idea que naixem amb el potencial de desenvolupar les virtuts aristotèliques, una combinació de raonament, emoció i interacció social destinada a aconseguir la millor versió de nosaltres mateixos i mateixes. Per la travessia de l’aprenentatge vital, ens cal cultivar l’autoconeixement, perfeccionar la comunicació amb els altres –de la convivència entre els éssers humans en parla sobretot a Ètica nicomaquea i a la Política–, prendre decisions i inclús saber omplir les hores de lleure. Aquest darrer aspecte, per exemple, no és pas fútil, sinó que en opinió seva el lleure ajuda al desenvolupament humà. Aristòtil creu en la necessitat de ser fidel a un mateix, o sigui de realitzar el nostre potencial. També atorga la mateixa importància al que no es fa i al que es fa; pecar per omissió és pecar. I, en les relacions amb els altres, distingeix tres classes d’amistat –utilitària, de plaer i d’amor mutu–, que no són calaixos estancs, sinó que poden ser flexibles en funció de la seva evolució.

“Aristòtil creia que el benestar humà requeria justícia, valor i autocontrol”, ens recorda Hall. I creia també que, com a cohabitants del món natural del planeta Terra, els éssers humans tenim la responsabilitat de tenir-ne cura, mentre que a l’altra cara de la moneda hi ha la nostra capacitat de destruir-lo. Resulta impossible que de la suma de mediocritats gens virtuoses en resulti una humanitat exemplar. Potser no arreglarem el món, però construir-nos a nosaltres mateixos en virtut d’uns ideals una mica més elevats ens farà millors.