El moment dramàtic d’haver de deixar la masia dels seus avis quan només tenia tres anys va quedar gravat en la memòria de Maria-Mercè Marçal per sempre: “El meu pare feia entrar dins una saca, per endur-se’l, un gat que miolava i s’hi resistia. La meva mare plorava. Curiosament en grec, el mot per dir trasllat, mudança, és metàfora. Un caprici lingüístic, potser irònic, lliga el meu primer record a la poesia”. Tota la poesia de Marçal va quedar marcada per aquesta primera experiència d’expulsió d’una casa segura. La poeta va conservar per sempre més la noció de provisionalitat i alhora la necessitat d’arrelar en espais improvisats com les fissures en una roca o escletxes en una paret.

El conjunt de la seva obra poètica, escrita entre el 1973 i el 1998, torna a ser a les llibreries en una acurada edició que, a més, té un preu assequible. Aquesta edició de l’obra completa conserva el títol de la seva primera edició a l’editorial 3i4 de l’any 1998, Llengua abolida, però aporta una revisió rigorosa i a fons de tot el material. S’han tingut en compte totes les edicions dels seus poemaris, comparant també les edicions diferents d’un mateix llibre, per construir un aparell de notes que permeti constatar la procedència dels textos i també conèixer les possibles variacions. “La vigència de la seva poesia continua avui ben viva”, considera la seva biògrafa Lluïsa Julià. La poètica del cos de Maria-Mercè Marçal ha creat una arrel tan profunda que no es tracta només d’imitar la seva veu, sinó que els poetes d’ara la llegeixen perquè els ajuda a obrir noves vies de reflexió. Marçal va aconseguir que les dones escriptores deixessin de ser llegides com autores marginals. Va maldar tota la seva vida per construir una genealogia literària femenina i volia connectar la literatura catalana amb l’europea, com demostra per exemple la seva novel·la La passió de Renée Vivien (1994).

La poesia de Marçal no encaixa fàcilment en la tradició acadèmica, per això ha sigut molt important per a l’estudi de la seva obra la creació de la Fundació Maria-Mercè Marçal, impulsada per Fina Birulés i Heura Marçal. La fundació organitza cada dos anys unes jornades d’estudi que han permès el desenvolupament d’una important reflexió teòrica al voltant de la seva poesia. No és sobrer subratllar que ja existeixen quatre tesis doctorals dedicades a la seva obra i que totes s’han publicat també en forma de llibre. A més, després de la seva mort prematura el 1998, els seus poemaris i la novel·la s’han continuat traduint i divulgant més enllà de les nostres fronteres. Les seves obres es poden llegir en espanyol, francès, italià i alemany, entre altres llengües.

També cal recordar que a més dels poemaris reunits a Llengua abolida i la seva única novel·la, Marçal va escriure assajos de reflexió sobre la literatura, que es van reunir el 2004 en una edició a cura de Mercè Ibarz amb el títol Sota el signe del drac. Marçal va ser també una excel·lent traductora. En aquest camp destaquen les versions, fetes en col·laboració amb Monika Zgustova, de les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva, com també la traducció de les obres de Colette, Marguerite Yourcenar i Leonor Fini.