BarcelonaTatiana Tibuleac va néixer el 1978 a Chisinau, la capital de Moldàvia, que no és un país de les aventures de Tintín, sinó un antic principat de Centreeuropa d’aquells que han format part d’una bona col·lecció d’estats: a més de l’antiga URSS, que va intentar aniquilar-ne la llengua i qualsevol altra manifestació cultural, Moldàvia va conformar una part important de Romania i actualment encara n’hi ha un trosset que, oficialment, pertany a Ucraïna, a més d’un altre, la Transnístria, que se’n vol independitzar. Avui, la República de Moldàvia és un petit estat de quatre milions d’habitants encaixonat entre Romania i Ucraïna amb una majoria de parlants de llengua romanesa, que segons qui anomena llengua moldava: no ens farem ara els sorpresos davant de conflictes lingüístics que són fills de conflictes polítics. Tibuleac viu a París, no sabem si una mica cansada de no ser d’enlloc: "A Moldàvia soc la que va marxar, a Romania soc la nouvinguda. De vegades em sembla que visc només dins del meu cap, i encara rellogada", diu la protagonista, també nascuda a Chisinau i que fa vida d’adulta a Bucarest: "A Bucarest neva a tothora, i al meu cap les llengües s’emboliquen i m’anestesien el cervell".  

L’obra de Tibuleac recorre els terrenys boirosos de la pèrdua d’identitat cultural i la recerca dolorosa d’un lloc al món de qui no sap si ha d’estimar o odiar la llengua imposada en la qual ha crescut. A la protagonista d’aquesta novel·la, després d’anys a Bucarest, encara l’anomenen "la russa", una mica com la gent que no aconsegueix treure’s de sobre una manera de vestir antiga, encara que tota la roba sigui acabada de comprar: sempre hi ha aquell caient que delata l’antiga habitant d’un país comunista.

El camí cap a la maduresa

El jardí de vidre té un estil sincopat i un to líric i fosc, interromput a vegades per un raig de llum. Retrata la infantesa d’una nena abandonada pels pares i recollida per una vella que no hi toca, que li pega per obligar-la a parlar rus i que la fa treballar fins a rebentar-se de cansament recollint ampolles de vidre del carrer: "Una nena espantada i sola que, tal com fan els ocells, havia començat a construir el seu niu amb brutor i restes".

Brutor i restes: el cor de la novel·la, que anirà explicant el camí cap a la maduresa de la nena protagonista, és fet de violència contra les dones. Violacions, avortaments que no acaben bé, cops, plantofades a la galta d’una  nena que es fa gran i que no vol renunciar a un lirisme gens infantil que l’ajuda a veure els colors d’un món gris per a tothom. El pati interior de cases ple de dones que malviuen, s’odien i també s’ajuden i conformen una gran família disfuncional és l’escenari on passen la majoria de les escenes –brevíssimes, mai de més de dues pàgines– a partir de les quals Tibuleac parla d’altres maternitats, altres germanors, altres maneres de ser filles. Encara que sigui per la cultura russa que se li va imposar, Tibuleac sap molt bé de què parla quan parla de famílies, i de pobles, infeliços perquè han perdut la seva identitat.