La figura del músic Xavier Cugat (Girona, 1900 - Barcelona, 1990) és tan extremadament novel·lesca que es fa difícil abordar-la novel·lísticament. Per això Jordi Puntí ha optat per dedicar-li una novel·la, Confeti, premi Sant Jordi 2023, que més aviat funciona com una biografia per persona interposada, vull dir una biografia en què el biògraf no és Puntí sinó un personatge de ficció inventat per ell. A la pràctica, però, el que conta aquest biògraf fictici, i sobretot la manera com ho conta, no difereix gaire del que contaria, de la manera com ho faria (descomptant-hi els exercicis de ventrilòquia i els mimetismes i els jocs de duplicitats) i de la intenció amb què ho faria un biògraf clàssic.

Fascinat per la figura de Cugat, Puntí s’ha inventat el personatge d’un periodista musical coetani de Cugat, i més o menys amic seu, per tal d’explorar-ne la biografia i reconstruir-la. Sense sofisticacions ni trucs, o només amb els justos i necessaris. Aquest biògraf fictici ho relata tot des de la talaia entre sapiencial i descreguda –ja més fora de la vida que a dins– dels seus cent tres anys, i, a més, en el passat va firmar un contracte amb “Cugie” per fer-li de negre literari i escriure'n l’autobiografia, Rumba is my life, un llibre que efectivament existeix i que va ser publicat el 1948 com si Cugat l’hagués escrit ell mateix. Aquest diguem-ne joc permet a Puntí de fer equilibris entre el rumor i la realitat, entre la veritat i la mentida, entre la fantasia i la quotidianitat, entre la imaginació i la memòria, entre el personatge públic i la persona privada. Són uns equilibris del tot coherents amb la figura de Cugat, un mitòman infatigable d’ell mateix, un home fabulador per vici que va tenir una vida colorista i excitant (incloent-hi relacions amb mafiosos i dictadors) que ell enriquia i exagerava encara més quan havia d’explicar-la.

Anar més enllà de les excentricitats

Tal com passa amb altres personatges caricaturescament histriònics (Dalí, per exemple), per tal d’entendre la prodigiosa singularitat de Xavier Cugat i la grandesa dels seus mèrits cal superar una gruixuda crosta de manies, clixés, marques d’estil, defectes, frivolitats, exhibicionismes i idiosincràsies: que si el seu virtuosisme com a dibuixant de caricatures, que si sempre portava tupè, que si la vida als hotels, que si el seu seguici de chihuahues, que si la seva vocació de Pigmalió amb les successives cantants de les seves orquestres –un afany pigmaliònic que amb els anys va derivar en una típica obsessió de vell a qui ja només li agraden les jovenetes–, que si les crisis conjugals escandaloses i els divorcis milionàriament sonats i les xafarderies de la premsa del cor i les acusacions creuades de manipulació, gelosia, egoisme i infidelitats...

Tot això, però, només és la superfície brillant i escabrosa, la part vistosa i, fins i tot, una mica ridícula, de la vida i la figura de Cugat. Després hi ha l’obra, l’enorme capacitat de treball, la trajectòria artística valuosa i l’èxit professional descomunal, i és un dels punts forts de Confeti com Puntí els sap fer indestriables els uns dels altres –el Cugat creatiu no hauria sigut el que va ser sense les seves excentricitats– però, alhora, els sap jerarquitzar –el Cugat excèntric no ens importaria ni poc ni gens, o només com a acudit, si no fos per la seva feinada com a músic i xòuman.

El currículum professional i creatiu de Cugat no podria ser més espectacular, i Puntí el desgrana amb fascinació fitzgeraldiana (la relació entre el seu narrador i Cugat fa pensar en més d’un passatge en la relació entre Nick Carraway i el gran Gatsby). A més de ser un dels introductors de la música llatina als EUA, Cugat va fer desenes de discos i milers de concerts, va compondre bandes sonores de pel·lícules i va sortir com a actor en més d’una cinquantena, sovint al costat de les estrelles més rutilants de Hollywood, i a tot això s’hi han d’afegir totes les vegades que va actuar a la ràdio o a la televisió. Una carrera estel·lar impensable per a un català trasplantat de nen a Cuba i que va desembarcar als EUA d’adolescent.

Escrita amb una prosa rica i precisa, meticulosament treballada, d’una exuberància que no vessa mai –hi ha riquesa estilística, no opulència–, Confeti és una notable biografia novel·lada d’un personatge literalment increïble.