CampanetA Periodisme de contacte. Cròniques sudistes, un recull de cròniques, articles d’opinió i reportatges, Miquel Bonet (Reus, 1977) reivindica la seva condició de periodista local –“l’ésser occidental que més a prop està de la derrota quotidiana del ciutadà”– però, alhora, deixa tan clar com pot que ell és un intrús dins del subgremi. La maniobra és típicament bonetiana: d’una banda, elogia o critica a contracorrent de la majoria i al marge dels consensos; de l’altra, es desmarca de la cosa elogiada i d’aquells que la valoren. Bonet és una mescla de cowboy solitari, kamikaze i senyor gran enfadat.

Els textos que conformen el llibre, encapçalats per un bon pròleg de Joan Burdeus, van aparèixer originàriament al Tarragona Digital i al Catalunya Extra, i estan dividits en vuit seccions temàtiques que abasten des de la política local i els afers de societat fins a diverses escenes dels temps de la pandèmia, passant per un pintoresc ventall d’il·lustres figures locals i per tota mena de qüestions relacionades amb la cultura, el sexe, l’esport, la restauració i la cuina. Un element cohesiona la miscel·lània: el Camp de Tarragona, escenari i font d’identitat personal i col·lectiva. Per a Bonet, el Camp de Tarragona és una fatalitat geogràfica i sociopolítica, un pretext per a l’autoescarni i una raó per sentir-se agreujat davant el centralisme arrogant de Barcelona.

La mala llet de Bonet a Twitter

Aquests últims anys, Bonet s’ha guanyat una considerable popularitat gràcies a la mala llet que gasta a Twitter, on sol combinar la provocació lúcida i l’estirabot reaccionari, i, sobretot, gràcies a les ressenyes demolidores del programa televisiu Joc de cartes, que li han valgut múltiples amenaces i una demanda judicial. Té gràcia, aquest Bonet, i se li ha de reconèixer el coratge d’escriure sense embuts. Però la valoració estripada i l’insult frontal tenen un recorregut limitat. Aquesta mateixa impressió de limitació, de diversió de metxa curta i d’explosió controlada, l’he tinguda llegint les desqualificacions que fa de Quim Torra –“un crac de la Catalunya fofa”– i Pere Aragonès –“Patufet presidencial”– o les seves ironies –només la punteta– sobre el conflicte etnolingüístic que travessa la Catalunya actual. Hi ha temes que requereixen alguna cosa més que mala bava.

Més enllà de la popularitat, el Bonet realment bo és el que explica, amb sarcasme però sobretot amb informació de primera mà i molta sola de sabata gastada, la complexíssima realitat del Camp de Tarragona: el turisme, el negoci del port, la indústria petroquímica, la seva multitud de personatges meravellosos o extravagants... El llibre té, en aquest sentit, una dotzena de peces sensacionals: La clau que obre tots els panys, Xola, Panero al Pere Mata i El meu discurs a la regió potser són els meus preferits.

A Periodisme de contacte, també hi ha un Bonet mig ocult, que guaita en comptades ocasions però que, quan ho fa, mostra un potencial enorme: és el Bonet autobiogràfic, que no es traeix però sí que deixa entreveure certes vulnerabilitats. El dia que el deixi anar pot donar resultats magnífics. Ja se sap que darrere de tot misantrop hi ha sempre un sentimental humiliat, un talent ferit i un cínic que té més il·lusions de les que voldria.