CampanetHi ha creadors que no es cansen mai de ser ells mateixos ni d’explorar els temes que els obsessionen ni de fer-ne variacions ni de retornar una vegada i una altra als motius, a les atmosferes, als tons, a les textures existencials i als recursos estilístics de la seva caixa d’eines més íntima i pròpia. No ho fan per comoditat ni per rutina, sinó per fatalitat, per convicció, per obsessió, i és una opció tan legítima com la dels creadors que sempre es reinventen i sempre busquen fer una obra diferent de les que ja han fet.

Abans de llegir Lapvona, la seva quarta novel·la, estava força convençut que Ottessa Moshfegh (Boston, 1981) seria d’aquesta classe de creadors. Però Lapvona, una mena de faula medieval dinàmica i estranya, plena de truculència i depravacions, sense gaire sentit de l’humor, representa un tall –una desviació, ¿una distracció?– amb relació als seus llibres anteriors. ¿Per què l’ha escrita, Moshfegh? ¿Perquè no ha pogut ni ha volgut deixar de posar-se al servei d’una dèria apassionant, d’un interès exòtic que arrossega de fa temps, una mica com quan John Steinbeck, un gegant del realisme nord-americà, es va treure de la màniga Els fets del Rei Artús i els seus nobles cavallers, una recreació trepidant i meravellosa dels herois de Camelot? ¿O l’ha escrita simplement perquè tenia ganes de posar-se a prova, de desconcertar el personal i d’escapar-se de la imatge que el públic lector té d’ella?

El que més impressionava de la novel·la El meu any de repòs i relaxació, publicada el 2018 i apareguda en català a Angle el 2021, era la mescla de delicadesa i perversitat, de causticitat i terbolesa, de deliri i comicitat, que Moshfegh hi desplegava de cap a cap. La protagonista i narradora, que ha perdut els pares i ha estat acomiadada de la feina en una galeria d’art, es reclou i s’aïlla en el seu pis de Manhattan i es deixa engolir per un mar de desídia depriment i de passivitat automedicada. Era una novel·la extraordinària, una tragicomèdia meditativa alhora fosquíssima i vivificant. En la mateixa línia anaven els contes recollits al volum Enyorança d’un altre món, publicats originàriament el 2017 i apareguts en català, també a Angle, el 2022. Són contes que funcionen com un mostrari actualíssim de vulnerabilitats commovedores i grotesques –hi ha divorciats alcohòlics, hi ha puritans entusiastes del sexe extrem, hi ha joves amb una relació complicadíssima amb el seu cos–, i estan protagonitzats per homes i dones tan patètics com cofois, sobre els quals Moshfegh aboca una mirada despietada i comprensiva.

Ni reis ni cavallers

Lapvona, com ja he dit, és tota una altra cosa: més llibresca, amb una veritat humana més arquetípica –o fins i tot més tòpica– i distant, amb un dramatisme menys autèntic, més disfressat. Ambientada en un territori de l’Europa de l’est durant un període més o menys indeterminat de l’Edat Mitjana –epidèmies de pesta, feudalisme, maltempsades que ho arrasen tot, omnipresència de la religió–, la novel·la es mou entre la màgia, el realisme cru i la crònica antiga. La galeria de personatges inclou el repertori medieval habitual, excepte reis i cavallers: hi ha bandits, hi ha un noble corrupte i cobdiciós, hi ha una mena de bruixa –amb tanta llet que pot fer de dida de tot el poble durant dècades–, hi ha serfs explotats, hi ha un pastor, hi ha el fill deforme del pastor... Moshfegh situa totes aquestes peces dins un argument agitat però erràtic, i les fa moure gràcies a un estil robust i vistós que, tanmateix, no és suficient per insuflar vida i drama al relat. Lapvona és una novel·la fluixa d’una escriptora sensacional.