Quin llibre tan bell, amb ressons de mite clàssic i de paràbola bíblica! I quina senzillesa tan fonda en totes les seves parts! Només tres personatges (dos germans que viuen sols i un nouvingut a casa seva), sempre al mateix indret (un lloc d’horitzons amplis, a la vora d’un llac, amb boscos a tocar). Hege, la germana, aviat farà quaranta anys i ja comença a comptar cabells blancs. Es dedica a teixir: fa jerseis, que després ven. El seu germà, Mattis, que tothom el coneix com el Talòs perquè és un xicot diferent, és tres anys més jove que la Hege i no té ofici ni benefici. Això sí, les seves preguntes sovint mostren les esquerdes més profundes en la mentalitat conservadora de la germana. El tenen per un beneit rematat, però, sense ser-ne gens conscient, tresoreja una mena de saviesa gairebé profètica, desconcertant. Prop d’on viuen, hi ha dos arbres bessons, dos trèmols: en Mattis sempre ha considerat que representaven tots dos germans.

Un matí, un dels trèmols apareix calcinat per un llamp, i el jove s’atribola perquè pressent que allò és un mal auguri, bé que no sap a qui dels dos fa referència: si a sa germana o a ell (pateix si prefigura la pròpia mort, però també si anuncia la de la Hege, perquè ell en depèn). Una mica abans d’això, una nit, ha sentit fressa d’ales damunt la casa, i, en sortir al ras, veu que una becada fa una mena de vol que ell atribueix al que sol precedir l’aparellament. I també hi veu un senyal –en aquest cas, de benaurança–: “En el si d’en Mattis tot era cant: eren la becada i ell”.

Una candidesa que ens arriba al cor

La gran consecució de la història és aquest personatge del Talòs, un esperit més il·luminat que obtús. Viu en una realitat que no acaba de coincidir amb la de la Hege ni amb la de la resta d’habitants del poble: una realitat abonada a una dimensió màgica i a una expectativa simbòlica. La seva candidesa ens arriba al cor: l’aterreix que la seva germana l’abandoni, perquè tothom li ha fet creure que és, en efecte, un talòs. L’últim que desitja, doncs, és cap canvi en la seva rutina diària. Dorm, des de sempre, sobre un escó de fusta, que, sota la tapa, conserva uns dibuixos i unes ratllades que havia fet de petit. En Mattis té pànic a les tempestes i, en especial, als llamps. Però tot sembla que canviï aquella nit del descobriment de l’ocell: “Les ales de la becada eren a dalt del cel, en l’aire tebi de la nit, però també van tocar el cor d’en Mattis” (hi ha passatges de l’obra en què em semblava que el protagonista, un si és no és visionari, sortia d’uns versos de Màrius Torres). Diríeu que el narrador ens adverteix tothora que hem de ser molt conscients de tot el que viuen els dos germans: que la seva mirada taujana complementa la de la dona, malda per fer-la, paradoxalment, més complexa. Perquè, al capdavall, tot el que passa ho provoca en Mattis, El Talòs.

I tot i que el xicot viu amb el terror constant del foc dels llamps, hi ha un moment que està a punt d’ofegar-se en una barqueta mal calafatada. Això, però, li permetrà conèixer dues noies que el tracten com si fos normal. I, una mica més endavant, tindrà la pensada de fer-se barquer, per ajudar qui hagi de travessar el llac, d’una riba a l'altra. Aspira a vogar ben recte. La mirada pura del jove és la d’un poeta admirat: “Quina llàstima que el deixant es desfaci tan de pressa, les ratlles haurien de quedar dibuixades a l’aigua dies i dies”. També havia manifestat aquest desig de permanència respecte a les ratlles que descrivien, en l’aire, les ales de la becada (que acabarà fent, per cert, una mala fi). Aquest ofici impossible de barquer (no hi ha ningú que tingui necessitat de contractar els seus serveis) servirà perquè conegui un llenyataire discret, que encarnarà el tercer paper protagonista de la història, l’arribada del qual amenaça de torbar la vida calmada d’en Mattis. I aquí comença una part decisiva de la novel·la. Odisseu havia de carregar un rem terra endins. En Mattis n’abraçarà dos... el lector ja coneixerà en quines circumstàncies.

Feia temps que no llegia un text tan commovedor! Al capdavall, una història sobre la por a la mort, sobre les pors a l’existència. Les frases són curtes, d’una qualitat eminentment lírica, i els paràgrafs, breus. Hi ha molt de diàleg, aspecte ben remarcable perquè el llenguatge el·líptic i elusiu d’en Mattis sembla molt més deutor del símbol que de l'estricta referència. Les reiteracions tenen un pes fonamental. La traductora, Carolina Moreno, signa un epíleg magnífic. No em puc estar de citar-ne les paraules finals: “És la bellesa sòbria però imponent de la superfície vasta i llisa del llac, del verd uniforme dels vessants de les muntanyes, del cel net de núvols que s’esquinça amb un xiscle que fendeix l’aire. El xiscle ho conté tot. El repte és traduir-lo”. Doncs bé, l’ha traduït d’una manera ben llegidora, i l’ha convertit en paraula memorable.