Leopoldo Pomés (1931-2019) era de la generació d’homes que van quedar estabornits en contemplar l’estriptis metonímic de Rita Hayworth en Gilda. A la Barcelona pia i trista de la postguerra, el braç nu de la Hayworth va suposar un triomf moral per als qui endevinaven un altre món a tocar, ni que fora en una pantalla de cinema.

El títol d’aquest llibre és perfectament adequat. No era pecat: aquella generació va descobrir que només podria ser feliç si, en paraules de Manuel Vicent, en lloc de portadora de valors eterns es reinventava com a fruïdora de plaers efímers. I això va ser tot el programa de vida de Pomés. En aquestes memòries ens confessa amb detall els estadis successius del seu despertar eròtic, des de les mainaderes de la família fins a les models perfectes que entronitzaria en l’imaginari de tot un país a través dels seus anuncis publicitaris. Perquè Leopoldo Pomés, per si algú ho ignora, ha sigut un dels grans publicistes del país, algú que pot confeccionar el currículum només amb dos o tres ítems indiscutibles: l’anunci de Terry, les bombolles de Freixenet, el Mundial del 82, els Jocs Olímpics del 92.

Té molta raó Arturo San Agustín en afirmar que Pomés és “l’home que li va treure la boina a Espanya”. Les seues models nòrdiques, rosses, esculturals, clorofíl·liques, van penetrar dins el casticisme franquista com un exèrcit pacífic però invencible. Margit Kocsis, la dona que, dalt d’un cavall, pregonava les virtuts de Terry, va fer més contra la dictadura que tota l’oposició política -i militar- junta. Malgrat que els elements que encara conservaven el furgadents en la boca entreoberta no van deixar escapar l’oportunitat: “Quin és l’animal que té la figa al llom?”, preguntaven amb un somriure entremaliat…

El full de serveis de Pomés ha estat massa aclaparador perquè se li puga posar cap però. La seua recerca del plaer no es limitava a les dones: menjar bé també hi era una divisa irrenunciable. D’aquí un altre llibre seu que sempre m’ha agradat molt: Teoria i pràctica del pa amb tomàquet. Hi demostrava que en gastronomia -com en general a la vida- les delícies més simples són les més imprescindibles (però que la simplicitat requereix un programa d’estudi molt detallat). Al final, el que queda és la vella lliçó paterna, amb un eco noucentista: l’obra ben feta. Tot s’hi subordina, des d’un simple fotograma fins a un gran àpat, des de les complicitats sexuals fins a les purament amicals. Com a resum d’una vida, en fi, no està gens malament.