BarcelonaHi ha tres llibres de narrativa discontínua i autobiogràfica als quals vaig tornant des de fa temps. El primer és Me’n recordo, de Joe Brainard, del 1972, traduït al català el 2010 per Màrius Serra i publicat a L’Avenç. “Recordo el temps que pot arribar a durar un tub de pasta de dents quan ja sembla que és buit”, escriu l’artista i escriptor nord-americà: el llibre està dividit en frases que comencen sempre amb la mateixa paraula, i a continuació hi ha l’evocació d’un record, divertit, somiós, nostàlgic o juganer. Sis anys després d’aquestes memòries líriques, Georges Perec va practicar un exercici similar a Me acuerdo, que Impedimenta acaba de rellançar en castellà. Per passar-ho mínimament bé amb el volum de Perec cal estar força familiaritzat amb la història cultural francesa: superat aquest petit obstacle també té ocurrències singulars que en justifiquen la lectura.

La tercera pota d’aquest tercet connectat per un fil invisible és Autoretrato, d’Édouard Levé. Es tracta d’un únic paràgraf de 94 pàgines -integrat per uns quants milers de frases- on el francès fa balanç de la seva vida coincidint amb el seu 40è aniversari, l’any 2005. No és un llibre cronològic. No explica històries. Tampoc és estilísticament enrevessat. Així i tot, és ple de frases meravelloses que formen un contínuum compacte, gairebé sempre sorprenent -esquitxat d’il·luminacions un punt depressives-. “Les arts que es desenvolupen en el temps m’interessen menys que aquelles que l’aturen”. “Nedar és una espècie de somni: passo fàcilment del llit al llac”. “Puc prescindir de la música, de l’art, de l’arquitectura, de la dansa, del teatre, del cinema, però em costa prescindir de la fotografia, i no puc prescindir de la literatura”. “Que no m’agradi la novel·la no vol dir que no m’agradi la literatura; que no m’agradi el cinema narratiu no significa que no m’agradi el cinema”. Levé es va dedicar a la pintura, la fotografia i l’escriptura. Dos anys després d’ Autoretrato va enviar el seu últim llibre a l’editor de P.O.L. Es deia Suicide, i hi narrava la mort d’un amic d’infantesa vint anys enrere. Qui es va suïcidar, però, va ser l’autor.