Llegim 11/03/2021

Entre dos mons, sense pertànyer a cap: 'Dilluns ens estimaran', de Najat El Hachmi

La novel·la guanyadora del premi Nadal mostra l'escissió d'una dona magrebina jove entre la seva comunitat i la d'acollida, més lliure però d'un racisme que l'arracona o l'expulsa

Pere Antoni Pons
2 min
Najat el Hachmi, guanyadora del premi Nadal 2021

CampanetNajat El Hachmi (Beni Sidel, 1979) va guanyar l’últim premi Nadal amb la novel·la El lunes nos querrán, però la mateixa nit de la gala va explicar que no hi havia una única versió original de l’obra sinó dues: una era en castellà i l’altra en català. Com s’ho fan certs escriptors per escriure un llibre simultàniament en dues llengües és una qüestió que ara no toca escatir, però suposo que és per subratllar aquesta doble naturalesa lingüística que, ni a la coberta ni a la contracoberta de l’edició catalana, no hi ha cap referència al premi Nadal.

Els lectors familiaritzats amb les novel·les, els articles i l’assagisme d’El Hachmi retrobaran a Dilluns ens estimaran els seus temes de sempre. Hi ha l’exploració dels neguits, les ànsies, els desigs i les esperances d’una dona magrebina jove que s’ha criat a Catalunya i que, en fer-se gran, es troba tan escindida entre dos mons –el de la seva comunitat, tradicionalista, masclista i integrista, i el de la societat occidental, més lliure però d’un racisme que l’arracona o l’expulsa– que sent que no pertany a cap dels dos. Hi ha la narració de la lluita, més problemàtica que heroica, d’aquesta dona per viure, malgrat tots els tabús i els traumes que li han inculcat de petita, d’una manera diferent del que Déu i la comunitat esperen d’ella i del que la tradició –la família, l’imam– li mana.

I hi ha, sobretot, la constatació d’una harmonia i una pau d’esperit impossibles, perquè l’experiència d’aquesta dona jove magrebina que es vol emancipar està travessada per contradiccions irresolubles. La més greu i dramàtica d’aquestes contradiccions és que estima la seva mare però, alhora, menysprea com és i li disgusta tot el que representa: la resignació, la submissió, l’analfabetisme, la dependència. Una altra contradicció, menys dramàtica però més frustrant, ve de constatar que les dones occidentals no són tan lliures com ella les havia idealitzat.

La impossibilitat de trobar una consoladora harmonia

Estructurada com una llarga confidència que la protagonista escriu a una amiga seva més desimbolta i atrevida –una amiga a qui enyora i admira, amb qui està en deute per tot el que li va ensenyar–, Dilluns ens estimaran funciona com una clàssica novel·la de formació. La protagonista, que només al final sabrem que es diu Naíma, fuig del món claustrofòbic dels seus –El Hachmi fa un retrat severíssim de la comunitat musulmana–, es llança al món –sexe, inseguretats, trastorns, matrimoni, maternitat, canvis de rumb, homes, feines, ambicions literàries– i aconsegueix, a pesar de tot, fer-s’hi un lloc, sense que això suposi trobar cap mena de consoladora harmonia. Sí que a la fi experimenta, en tot cas, una certa epifania que pacifica la relació que té amb ella mateixa i el seu cos.

Transparent i directa, la prosa està sobretot al servei de la peripècia humana –emotiva i moral, però també ideològica– que relata. Tot i que se li poden retreure alguns clixés –“el pes al pit”, “la bola a l’estómac”...– i alguns passatges massa plans, vehicula amb eficàcia una història dura, que ressona vívidament personal. El Hachmi treballa amb uns materials que la fan única dins el panorama de la literatura catalana, però els treballa bé i coratjosament.

stats