Com mirar l'art sense prejudicis

A la portada de Contes urbans, de Mercè Ibarz (Saidí, 1954) –que vaig ressenyar aquí–, hi ha una obra de l’artista sueca Hilma af Klint, pionera de l’abstracció que es va avançar a Mondrian i a Kandinski, però de la qual no vam saber res fins a les darreries dels anys 80, gairebé mig segle després que ens deixés. Els camins de l’art són inescrutables, però el d’Ibarz va començar en forma de revelació amb una diapositiva de Matisse als quinze anys, quan no havia trepitjat encara un museu i no sabia d’art ni un borrall. Des de llavors, l’art l’ha acompanyat sempre i ha estat professora de comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra. Ja allunyada de la docència, ha volgut donar-nos algunes pistes sobre com mirar l’art en un d’aquests Quaderns Anagrama que, com altres volums de la col·lecció, és una petita joia. El títol, No pensis, mira, l’ha pres de Wittgenstein, rar entre els rars.

"Aquestes pàgines són una invitació a mirar sense pantalles ni intermediaris. I per sobre de tot, tant si mirem l’original com la traducció que és tota reproducció, són un convit a mirar l’obra d’art com la primera vegada que veus algú". Es tracta de mirar, sobretot, fugint dels condicionants: "Els orígens socials i la formació, el mercat, els museus, els historiadors, la crítica, els centres de formació d’artistes, els col·leccionistes, les revistes d’art i els magazins de moda, les xarxes, la secta influenciadora, els comissaris d’exposicions". L’autora reclama una mirada verge i lliure de prejudicis, perquè sovint l’important no és el que es mira sinó el lloc des del qual es mira. "Poder distingir entre divulgació i promoció, poder mirar de tu a tu, poder interpretar a través del lliure examen".

Com mirar és clarament l’eix motriu d’aquest breu assaig, però el substrat és la pròpia experiència de l’autora. Sabem dels seus amors artístics: Cartier-Bresson, Feliu Elias, Paula Rego, Maruja Mallo, Miró, Ángeles Santos i, evidentment, Hilma af Klint... Sabem de la seva reivindicació dels modernistes i noucentistes catalans. També que l’any 1990 el centenari de la mort de Van Gogh li va semblar la cosa més espúria del món. Va ser llavors que va entendre que ignorar els interessos crematístics de les operacions artístiques no tenia sentit. Així mateix, Ibarz ens parla dels museus públics i de les exposicions com a relats de no-ficció. I es lamenta del desprestigi de la cultura en l’actualitat, fruit de la cultura de masses, que l'ha convertit en mer oci.

He sigut molt fan de les cròniques culturals que en els últims anys l’escriptora Mercè Ibarz ha publicat assíduament a El País. Aquest llibret és una continuació natural d’aquells articles, que proposaven un pas de rosca en aquest món paral·lel de la cultura sovint massa pautat. Duchamp, que jugava a Cadaqués als escacs amb Rosa Regàs, deia que la posteritat d’una obra d’art està en mans dels espectadors. Som nosaltres que decidim què perdura i què crema en el foc de l’amnèsia col·lectiva. També som nosaltres els que decidim com mirar.