BarcelonaL'escriptora i editora Rosa Regàs ha mort als 90 anys a casa seva a Llofriu, poques setmanes després de presentar el seu últim llibre, Un llegat (Navona), en què repassava una llarga vida plena d'èxits professionals, entre els quals destaquen el premi Planeta amb La canción de Dorotea (2001) i el premi Biblioteca Breve amb Música de cámara (2013), però també el rellevant paper en editorials com Seix Barral i La Gaya Ciencia i la participació en el grup d'intel·lectuals conegut com la Gauche Divine, del qual era un dels seus integrants més icònics.

"Tenim la mania de no pensar en el passat i que no formi part de la nostra cultura. Els francesos saben qui són els escriptors que els han precedit. Aquí ningú sap res", es queixava l'autora l'any 2017, quan va ser convidada a inaugurar la temporada del Teatre Nacional de Catalunya. Filla del dramaturg Xavier Regàs i de Mariona Pagès, Rosa Regàs va néixer a Barcelona l'11 de novembre del 1933. Va passar la Guerra Civil a França amb el seu germà petit, Oriol, i tots dos acabarien estudiant a París, mentre que els dos germans grans, Xavier i Georgina, estudiarien als Països Baixos.

D'una infantesa dickensiana a l'èxit com a editora

"La meva infantesa va ser dickensiana, tot i que han passat molts anys i a còpia de parlar-ne m'he anat traient ferides de sobre", recordava l'autora a Entre el seny i la rauxa (Ara Llibres, 2014). El títol del llibre evidenciava la diferència entre les dues bandes de la família de Rosa Regàs. Segons explicava l'autora, els avis i tiets de la part de la mare eren "artistes, divertits i simpàtics, i tots havien viscut a París". "Els vaig poder conèixer poc, però em sento molt orgullosa de formar part de la seva família", confessava. A l'altra cara de la moneda s'hi trobava la família del pare, conservadora i catòlica.

Va ser l'herència materna la que va acabar pesant més en Rosa Regàs i els seus germans: Xavier va ser decorador, interiorista i pintor; Georgina, escriptora i cuinera, Oriol fundaria el 1967 l'emblemàtica discoteca Bocaccio i Rosa començaria a despuntar ben aviat, fins i tot contra tot pronòstic, perquè es va casar amb el fotògraf Eduard Omedes Rogés amb només 19 anys. El 1964, després de llicenciar-se en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona –on coneixeria poetes amb qui mantindria una gran amistat, cas de José Agustín Goytisolo, Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma–, va entrar a treballar a l'editorial Seix Barral, al costat de Carlos Barral. Només sis anys després, el 1970, fundava l'editorial La Gaya Ciencia, que va donar a conèixer veus que acabarien sent molt influents, com les de Javier Marías, Manuel Vázquez Montalbán i Álvaro Pombo.

La Barcelona 'gloriosa' de la Gauche Divine

El Bocaccio va ser un dels llocs de reunió emblemàtics de la Gauche Divine, moviment d'intel·lectuals i artistes d'esquerra, la major part dels quals provenia d'entorns burgesos, nascut a la segona meitat dels 60. En formaven part escriptors com Juan Marsé, Joan de Sagarra i els germans Terenci i Anna Maria Moix, fotògrafs com Colita i Oriol Maspons, editors com Jorge Herralde, Esther Tusquets i Josep Maria Castellet, cantants com Guillermina Motta i models i actrius com Teresa Gimpera. "La Barcelona d'aquells anys era gloriosa", recordava Regàs poc després de guanyar el premi Biblioteca Breve amb Música de cámara el 2013. Una de les anècdotes més conegudes en relació a l'autora té a veure amb la seva energia inesgotable: després de la jornada laboral i d'assegurar-se que els cinc fills ja dormien, tenia forces per anar fins a Bocaccio i passar-hi unes hores amb els seus amics.

Rosa Regàs encara trigaria uns anys a debutar com a escriptora. A la dècada dels 80, després d'haver-se divorciat "amistosament" del seu marit, va fer de traductora per a l'Organització de les Nacions Unides en ciutats com Ginebra, Nova York, Nairobi, Washington i París. Va ser durant l'estada a Ginebra que va acceptar escriure, per encàrrec de Carlos Trías Sagnier, llavors vinculat a Destino, un assaig dedicat a la ciutat Suïssa, Ginebra, que va aparèixer el 1987. Regàs, que s'acostava als 55 anys, acabava de començar una nova etapa professional que li donaria moltes alegries, com ara el Premi Nadal per Azul (1994) i el Planeta per La canción de Dorotea (2001).

Tot i que a finals dels 90 va ser una de les signants dels manifestos del Foro Babel –grup de pressió a favor de l'ús del castellà a Catalunya–, al marge de la ficció va publicar llibres en català com Diari d'una àvia d'estiu (Destino, 2004), L'hora de la veritat (Ara llibres, 2010) i Amics per sempre (Ara Llibres, 2016). Abans de retirar-se a la casa de Llofriu per dedicar-se només a escriure, Regàs encara va tenir forces per dirigir la Biblioteca Nacional d'Espanya (2004-2007), i cada any formava part del jurat del premi Planeta. "L'important, en aquesta vida, és trobar el camí cap a la teva llibertat", afirmava aquesta primavera amb l'últim llibre que va escriure ben a prop, i envoltada dels milers de volums de la seva estimada biblioteca.